Hospital de Viladecans

L’Hospital de Viladecans en l’estructura sanitària del Baix Llobregat Seguirà sent l'hospital pioner i de proximitat que ja és ara

Creiem que és greu intentar polititzar la sanitat fent creure que hi hauran serveis bàsics que seran reduïts o clausurats. Al Baix Llobregat l'exemple d'aquesta manera d'actuar creant la por a la pèrdua de serveis dels que ja disposen els ciutadans de la zona es concreta amb la demagògia que fan sobre l'hospital de Viladecans.

Aquest hospital funciona des de l'any 1987 com a hospital general bàsic  d'aguts i no ha canviat mai les seves funcions. Es va crear amb la voluntat comunitària i de proximitat amb els equips d'atenció primària d'emergència per als ciutadans de Viladecans, Gavà, Castelldefells, Sant Climent de Llobregat i Begues.

És, ha estat i serà un centre hospitalari pioner en el desenvolupament i en la incorporació de tècniques i d'organització que minimitzan la tradicional hospitalització de llarga durada amb la potenciació de la cirugia major ambulatòria  i la curta estada.

És un hospital en xarxa i per tant treballa amb la col·laboració constant amb hospitals molt propers com son el de Bellvitge i el de Sant Joan de Deu que també atenen als ciutadans dels mateixos municipis anomenades anteriorment.

Per tant l'Hospital de Viladecans seguirà com hospital general bàsic  de proximitat donant servei d'urgències, consultes externes,hospital de dia, gabinets de prova i exploració, cirugia major ambulatòria  i d'hospitalització de curta durada.

I per demostrar la seva continuïtat està prevista una nova àrea de gabinets d'endoscopia i de cirugia menor, una millora d'espais en consultes externes i millores en la confortabilitat de les habitacions per a dos llits.

Per mes concreció es pot confirmar la seva continuïtat i millora amb les inversions fetes el 2012 de quasi 38 milions d'euros i en el  2013 de quasi 37 milions d'euros.

La realitat és demostrable pels ciutadans de Viladecans, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Begues que seguiran disposant d'un bon hospital de proximitat. 

Urgències socials

En un moment com l'actual, de gran mancança de recursos públics, és bo constatar la col·laboració, en perfecta harmonia, entre dues institucions catalanes: la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.
 
La Diputació de Barcelona ha aconseguit reduir les seves despeses ordinàries per poder disposar de més recursos per transferir als ajuntaments. Si abans destinava el 50% del seu pressupost a les corporacions locals ara hi destina, aproximadament, el 70%.
 
Aquest augment de recursos que la Diputació ha destinat als ajuntaments ( sovint menystinguts i amagats pel Govern del BO EUiA) s’adrecen fonamentalment a l’atenció de les necessitats dels ciutadans.
 
D’aquesta manera es complementa i s’ajuda també a la manca de recursos que actualment té la Generalitat i que està motivada fonamentalment per tres motius: la crisi econòmica, un sistema de finançament del tot insuficient i la ruïnosa gestió del tripartit. ,
 
El programa complementari d’urgència social es destina als Ajuntaments per que aquest puguin augmentar els seus recursos adreçats a les persones més necessitades, al reforç dels equips de professionals dels serveis socials, a l’atenció domiciliària i per al transport adaptat. Hi ha, també, una  línia per donar suport a l’escolarització de nens de zero a tres anys.
 
En el cas d'Olesa de Montserrat la Diputació ha aportat per aquests serveis a les persones més necessitades la quantitat de quasi 160.000 de forma excepcional i urgent, Tot i que cal tenir present que són molts més els recursos que han arribat a Olesa des de la Diputació de Barcelona.
 
És de justícia remarcar la col·laboració i la sensibilitat de les institucions vers a les persones que ho estan passant pitjor. També ho seria que el BO-EUiA  no és quedes, com fa sempre,  en la critica constant a la Generalitat per la davallada de recursos i constates també aquest augment per par de la Diputació. Clar que això els podria deixar en evidencia atès que quan parlen de Generalitat ho barregen amb CiU i parlen de motius ideològics. Si les retallades fossin per motius ideològics, la Diputació de Barcelona, on també governa CiU  no compensaria, com fa, el recursos dels ajuntaments amb majors aportacions. 

Hem de votar

Hem de votar: una proposta per la dignitat nacional

Unió Democràtica de Catalunya ens hem d’implicar activament en la cerca del consens entre les forces polítiques que estan a favor del dret a decidir (i tant de bo també del PSC) per concretat una pregunta i una data per la consulta que es convocarà el proper any.

Unió Democràtica de Catalunya ha treballat i treballa fins al darrer moment pel manteniment del diàleg i confiant que el govern de l’Estat entendria, almenys parcialment, la nostra posició sociopolítica i miraria de corregir la situació injusta i deficitària que patim com a societat en aspectes com la política social, la cultura, el finançament o les infraestructures. En definitiva, Unió vol que se’ns restitueixi, per exemple, una part de la dignitat nacional que fets com ara la sentència del tribunal constitucional humiliant ens han arrabassar.

De moment però les coses no van per aquest camí, ens trobem, contra la nostra esperança, amb un Estatut vigent diferent del que vam votar i amb noves actuacions de l’Estat controlat pel Partit Popular que atempten clarament contra la nostra autonomia política, com la Llei d'Ensenyament, les insuficients inversions fetes i proposades, la distribució de les retallades, i la continuïtat del dèficit fiscal.

Per tant, l’actuació de l’Estat fa que la pregunta de la consulta, sigui la que sigui, pugui resoldre sense dubtes si volem seguir així o volem canviar?

Seguir igual, ara per ara, és acceptar la nostra submissió i humiliació nacional (regional, en dirien ells) i, més encara, acceptar l’erosió incansable de la nostra cultura fins que esdevingui un innocu conjunt de peculiaritats folklòriques, sacrificant fins on calgui per aconseguir-ho el progrés i la justícia social dels ciutadans de Catalunya.

No ens hi podem resignar. Hem d'acceptar que la situació política i econòmica actual, és com és, i per tant hem de trobar alternatives.

Després de provar el diàleg, la tercera via i la voluntat de pacte amb el govern de l’Estat, no hi ha dubte que des d’Unió s'han intentat totes les solucions intermèdies i que de moment no ens n’hem sortit. Acceptem-m’ho doncs: per aquest camí no anem enlloc, estem atrapats. No cal que gastem mes energia en voler canviar el que no podem canviar.

La realitat és com és i nosaltres a Unió Democràtica de Catalunya hem de tenir-hi respostes. Hem de facilitar el consens per a configuració de la pregunta i per l’establiment de la data i les vies per poder-la celebrar: hem de votar, això també ho hem dit sempre.

Correspon al comitè de govern l'estratègia, l’autodeterminació de Catalunya és un objectiu que sempre hem defensat. Això sí, defensarem com sempre que la llibertat del nostre país estigui necessàriament acompanyada de la justícia social, l'economia social de mercat, i el benestar social.

Apropaments

Fa dies que vaig veient un apropament entre les persones que veuen vies diferents per arribar a la plena sobirania de la nostra nació. No sé si és tan sols entre amics i coneguts o l'apropament és més ampli i afecta a més gent.

Estic observant que els independentistes cada dia accepten més que això no es fa d'un dia per altre, comencen a exposar les dificultats del procés i les matisacions en el procediment a seguir. No cal dir que no renuncien a la Independència, però ja no la veuen com un procés del segle XIX sinó que l'entenen  dins la complexitat dels estats sobirans moderns: sobirania plena per decidir sobre qualsevol tema sempre que no n'hagis cedit en part a òrgans o estaments interestatals.

Per l'altre part la tercera via (federalista, confederalista o autonomista) cada dia és més conscient que serà difícil sortir del pou sense sobirania plena. És demostrable que més o menys des de el famós "Apoyare", de Zapatero, la relació Espanya-Catalunya ha estat, i segueix estant, de caiguda en picat. No cal que jo recordi tots els greuges econòmics, culturals, infraestructurals, competencials , etc. que es van succeint dia si, altre també. A molta gent la llei Wert els hi ha acabat d'obrir els ulls. La tercera via requereix una voluntat de dues parts i, com deia algun polític, cal una demostració palpable de que Espanya té la voluntat d'entendre Catalunya i, explicava, que una prova fefaent de la bona fe espanyola, seria retirar la famosa llei Wert. Per tant, si malgrat la bona voluntat, el diàleg, les bones maneres, l'apertura de solucions, per part dels catalans, la porta segueix tancada i les oïdes continuen sordes... No queda més remei que cercar altres solucions un xic més dràstiques. Quedar-se igual seria acabar al fons del pou de la misèria social per als catalans, trencar la cohesió social, educativa i lingüística.

Aquestes dues maneres d'entendre solucions diverses davant el problema de la relació política entre Catalunya i Espanya estan més a prop i crec que cada dia els hi serà mes fàcil posar se d'acord amb denominadors comuns.
Així ho espero pel be de tots !!!!!

Per un bon amic

ES DRAMÁTICO quedarse encallado en amores que ya sabes que nunca podrán ser. Dices que es tu mejor amiga y que todo os lo contáis. Dices que forma parte del continuo de tu vida y que sin ella no te sabrías entender. Pero sin la pasión que todo lo desencadena lo demás es inútil y frustrante, y no sólo pereces una y otra vez contra lo inalcanzable sino que cualquier otra chica te parece menor y vas quedándote solo y amargado, incapaz de recibir amor y de darlo. 

A veces hay que huir, aunque seas débil y recaigas y tengas que empezar de nuevo contra todos sus fantasmas. La atracción del amor que no pudo ser es más potente que la muerte con todos sus imanes. Si no escapas a tiempo acabarás seco por dentro, yermo; y sombrío, y desquiciado, con el gusto de vivir agotado, sin resortes para la felicidad, y con ella sonriéndote igual de lejos que en el primer instante. Ese primer instante en que conociste el vértigo y en lugar de recular y salvarte saltaste al vacío y ahora tu vida es sólo caer. 

Nada hay más sexy que autodestruirse hasta acabar con lo más íntimo de ti mismo. Nada hay más placentero que darle rienda suelta a la muerte y dejar que nos lleve. Caer es la única estética, no te lo niego. Después del sueño de estar cayendo gritando su nombre, éstas son las raíces del ritmo, y las raíces del ritmo permanecen. 

Tus días se derrumban en la noche aterciopelada. La mano abierta del deseo lo quiere todo. Quiere el mullido suelo del verano y la oscuridad revuelta de su pelo. He vivido como tú y tengo que admitir que fue bello, pero a veces ni la música puede sustituir a las lágrimas. 

Nunca podrás olvidarla y una parte de ti estará siempre e inútilmente esperándola. En ella pensarás cuando el gótico falso de tantas damas no consiga motivarte. Su fantasma te acompañará a todas partes como el sonido de un tren en la distancia. 

Yo conseguí huir porque soy en el fondo un gran cobarde. Si decides quedarte estoy convencido de que sabrás mejor que nadie embellecer el descalabro y que el final será digno de ti, épico y deslumbrante. Eres un tipo con clase. Pero no dudes ni por un instante de que acabará contigo de la forma más horrible y descarnada, y que los cadáveres no van a los restaurantes.

Salvador Sostres

Centre Aragones de Ripollet

Bona tarda, buenas tardes.

Las primeras palabras de mi intervención deben ser de sincero y profundo agradecimiento: Doy las gracias de todo corazón a la directiva del Centro Aragonés de Ripollet (especialmente a Marcos, su presidente, y a Javier) por ofrecerme el honor de dirigiros este pregón. Y este agradecimiento tiene tres razones que me parece conveniente explicaros:

·         En primer lugar agradezco su confianza en mí por haberme escogido como pregonero a sabiendas de que soy un pregonero primerizo. Ojalá no defraude esta confianza y consiga “estrenarme” dignamente en este oficio, es decir, consiga que mis palabras no sean un tostón para todos ustedes.

·         En segundo lugar, agradezco su coraje. Es más seguro escoger como pregonero a alguien que esté en el candelero, alguien que tenga un cargo importante y lo ejerza. Yo no lo tengo, aunque lo tuve; y soy consciente de que los “ex” normalmente no pregonan. Haber hecho esta excepción les honra.

·         Y en tercer lugar, pero no con menos sentimiento, agradezco la oportunidad de compartir con todos vosotros algunas reflexiones y, sobre todo, de enriquecerme con vuestras opiniones y comentarios.

Hecho este triple agradecimiento, paso a hablaros de vuestra preciosa y querida tierra aragonesa. Pero, atención! lo hago consciente de que sois vosotros, con vuestros recuerdos, quienes mejor podríais hacerlo, quienes describiríais mejor el paisaje, la cultura, y las tradiciones de Aragón. Nadie como vosotros para hablar también de los reencuentros, de la modernización y de la prosperidad de la tierra que os vio nacer. Yo debo hablaros con la humildad del visitante.

(Un visitante, por cierto, que en su primera visita a la capital, Zaragoza, hecha cuando todavía era joven, concentró sus intereses en la calle llamada “el tubo”; y no teniendo la resistencia a la bebida que tienen los mañicos, guarda de aquellos días un recuerdo más bien borroso… y no doy más explicaciones.)

Retomo el hilo de mi pregón… Quiero hablaros de vuestra tierra con la humildad del visitante. Un visitante que ha estado unas cuantas veces más en la ciudad de Zaragoza, con la Basílica de Nuestra Señora del Pilar visible desde cualquiera de sus zonas, y que ha quedado impresionado por el hecho de que albergue en su interior una Virgen tan pequeña que, sin embargo, irradia tan grandes sentimientos de espiritualidad y de comunidad.

Un visitante que en la provincia de Huesca quedó prendado de la grandeza de sus paisajes montañosos y de la modernidad de sus instalaciones de esquí.

Un visitante, en fin, que también estuvo en Teruel, y que se enamoró de esta provincia de Aragón. Teruel es mi sueño. Teruel es, para mí, la capital de la naturaleza. Es la ecología hecha provincia; es el respeto máximo por la calidad natural de vida; es un vergel para toda Europa. Creo que un día llegará a ser famosa como refugio de paz y de reposo para muchísimas personas que valoran la calidad de vida y el buen turismo. ¡Qué bien ha conseguido Teruel alcanzar el equilibro entre turismo i conservación de la naturaleza! ¡Todo un éxito!

¿y qué decir de la gente? Este pasado verano he recorrido Teruel con mi familia y hemos vuelto a visitar Zaragoza, donde mi hija tiene muy buenas amigas. Nos queda el agradable recuerdo del paisaje y, sobre todo, de la amabilidad de los turolenses y de las familias que invitaron i cuidaron de mi hija durante su estancia.

Creo que mis palabras ya han reflejado la admiración que como visitante tengo por vuestra tierra. Pero, como antes he dicho, nadie como vosotros, los aragoneses, puede decir mayores ni mejores alabanzas a la Comunidad que fue Reino de Aragón. Seguro que lograréis que vuestra tierra sea aún más conocida y estimada.

Y ahora diré algunas palabras sobre vuestro Centro. Sabed que durante estos últimos años os he puesto como ejemplo ante otras entidades culturales regionales. El Centro Aragonés de Ripollet es una entidad sociocultural que tiene un doble ámbito de actuación muy, pero que muy loable.

Por una parte os movéis, y muy bien, en el ámbito de la transmisión, conservación, explicación y exposición de vuestra cultura propia i específica, tan querida por todos vosotros.

Y, por otra, desarrolláis una labor excelente en un ámbito muy específico vuestro: el de la integración. Si no  me equivoco, sois la asociación regional más grande de Ripollet, no sólo en número de socios sino también en cantidad y calidad de actividades. Habéis conseguido aglutinar gentes de todos los orígenes, y habéis hecho realidad muchas de sus ideas y de sus proyectos.  Esto no se ve cada día. Podéis justamente sentiros orgullosos de esta apertura y capacidad de integración. Es un gran éxito, que proviene seguramente de los orígenes de la entidad, por lo que es mérito de todas la juntas y de todos los socios.

Vuestros orígenes y vuestro corazón vienen de una tierra, la aragonesa, situada entre Castilla Catalunya y Navarra. Históricamente habéis mediado entre culturas i formas distintas de entender las cosas. Habéis sido buenos vecinos con todas la culturas, perseverando en la propia. En estos momentos, en los que todo se mueve muy rápido, pase lo que pase, decidamos lo que decidamos, es importantísimo que conservéis este espíritu mediador. En qualquier caso, creo personalmente, que necesitaremos personas, tierras y comunidades que aboguen más por la fraternidad entre personas, por la compañía i por la amistad. La amistad entre las personas, en régimen de mutuo respeto, y entre las sociedades y los pueblos.

En esta entidad tenéis diversidad cultural; cada persona, por su naturaleza e idiosincracia es diferente. Pero tenéis denominadores comunes que os unen: el respeto y la atención hacia los demás; la alegría y la sinceridad del trato; en definitiva, hacéis amigos y sois amigos. Os unen, pues, las múltiples facetas de la amistad.

Y, llegados a este punto, quiero deciros que precisamente es la amistad la principal razón por la que hoy os acompaño. Vosotros sois amigos míos, que me habéis recibido, aceptado y cuidado, con cargo y sin él; y os puedo decir sinceramente que yo soy amigo vuestro, porque solamente con verdadera amistad puede corresponderse  la verdadera amistad.  Muchísimas gracias.

Salvador Jorba

<130926-centro aragones="" ripollet-original.docx="">

<130926-centro aragones="" ripollet-revisado.docx="">

Amics i atur

Tinc amigues i amics, professionals lliberals (arquitectes  i enginyers), directors d’oficines bancaries, periodistes, administratius, auxiliars administratius, operaris, antic empresaris, ... tots amb un desgraciat denominador comú: l’atur.

Totes, tots, és maten cada dia buscant feina. Tots estiren dels estalvis per continuar mantenint els mínims familiars. Tots intenten mantenir l’esperança d’un demà amb feina. Però el temps, el llarg temps i la constatació de que al teu voltant ja n’hi ha molts, masses, com tu, fan que vagin perdent la fe.  Els ulls perden la brillantor i el cervell  és munta un bucle sobre una maleïda idea: Estic fora de la societat i aquesta ja no fa res per reincorporar-me.

El que em dona voltes al cap és que fins ara, quedaves amb els amics, xerraves, animaves, il·lusionaves, abraçaves i sabíem que estàvem junts. Estem arribant a un moment on això ja no serveix. La fe en el futur ja el veiem tan gris que costa molt imaginar que li donarem la volta a temps per recuperar aquest parell de generacions que tindran l’edat excloent per a les noves contractacions.

Necessito fer alguna cosa per els meus amics, amigues i no se'm acut res. Ajudeu-me si us plau.

Llibre Llach

No volia comprar el llibre que ha escrit en Llach.  L'admiro, el valoro i el gaudeixo com a músic-cantant. Tinc quasi tota la seva discografia, en cassette primer, i en CD després. Per a mi, en Llach transmet emocions amb les cançons i composicions. Tant m'agrada la sensibilitat, la sensualitat de les cançons d'amor, d'amistat, com la força de les cançons idealistes, de país, de revolta, de denuncia i d'empenta. Preveia que era molt difícil incorporar tantes emocions i sensacions en un llibre.

Em varen regalar el llibre "memòria d'uns ulls pintats" i, després de molts mesos sobre la taula, l'he llegit. Tenia por de rebaixar la meva estima pel cantautor i no ha estat així. En Lluís en el llibre, ho reflecteix tot: guerra, amor, odi, venjança, afecte, amor, revolta, denuncia. Tot, igual que a les cançons. Amb la mateixa sensibilitat, impecable. Amb finor, amb tendresa. En el meu cas ha arribat a  penetrar en les parts més íntimes de la meva ànima.

Escriu amb argument continuat, amb llenguatge clar i culte. No hi ha odi, està ple de reflexions viscudes pels personatges, persones. Ho escriu com una realitat viscuda explicada des de la distancia dels anys. Esbiaixat ideològicament?, pot ser un xic, però no desmereix el valor del relat. Cadascú té el seu punt de vista.

En global una novel·la d'amors familiars, de barri, de grups, de parelles.... En un context històric més que difícil, composat d’il·lusions i decepcions, de joies i guerres, de somnis i decepcions, d’intel·lecte i imposició....

Un compendi de Llach. Gracies per escriure'l. 

Cohesió Social

La cohesió social és un terme utilitzat en la política social, sociologia i ciències polítiques per descriure els nexes o lligams que uneixen a les persones en la societat, particularment en el context de la diversitat cultural. Aquesta definició és la que em permet reflexionar sobre el insistent recurs de que el dret a decidir, el referèndum, enfronta el catalans, els divideix i fa perillar la cohesió social.

Entenc la cohesió social com aquell àmbit cultural i social que permet la integració i el respecte a totes les persones per gaudir la seva llibertat i alhora per comprometre's amb responsabilitat amb la societat a la que pertanyen, per naixement, per residencia, per treball, per cultura, per sentiment, etc.

Entenc que un referèndum sobre el dret a decidir no és pot considerar trencador. Cap tipus de votació és per sé trencadora. Les votacions verifiquen, en democràcia i llibertat, majories i minories, per consolidar la cohesió social. A Espanya, a Catalunya, als Ajuntaments han governat diferents i distants grups polítics, en cap cas acceptats per majories de dos terços, o majories qualificades. I no s'ha trencat res, s'han acceptat resultats, per els guanyadors i pels perdedors, i cadascú ha assumit el rol dins la governança de la societat. No he sentit dir mai que si guanya tal o qual partit és trencarà la cohesió social. La realitat és que si algú ha volgut alarmar en aquest tema la constatació de la realitat ens confirma la mentida.

El dret a decidir, en referencia a la cohesió social, és simplement aixo: saber la opinió dels catalans sobre la relació que hem de mantenir amb l'estat espanyol. Que trenca això? Els que guanyin en faran governança i els que perdin seguiran fent campanya per algun dia guanyar en base al convenciment democràtic. I sempre restarà oberta la via de referèndum per repetir-lo si la minoria arriba a majoria i vol tornar a saber el que volen els ciutadans.

Trencar res. Votar es un exercici democràtic, de llibertat personal i de respecte a les decisions de la majoria i de consideració a les minories.

Ser independentista no és cap pecat

Llibre de Hilari Raguer de lectura ràpida i consistent. El subtitula l'Església i el nacionalisme català.

El pròleg ès de Feancesc-Marc Álvaro i es de cinc pagines. Un resum impecable de la situació actual de Catalumya amb una conclusió clara sobre l'Esglesia: " la que vol ser al costat del sentit majoritari del poble és sempre conscient de la injustícia i dels seus efectes nocius sobre les dones i els homes  concrets, i això explicaria perquè catalanisme i catolicisme comparteixen tans espais i perquè la veu dels creients nacionalistes és una de les mes rellevants dins de la transversalitat del pensament i la pràctica nacionalistes a Catalunya".

El llibre ofereix una síntesi molt ben construïda de les relacions complexes entre el nacionalisme català, el nacionalisme espanyol, l'esglesia espanyola i l'esglesia catalana. Per a mi especial atenció al capítol " el Vaticà i els drets de les nacions"  explicant clarament la sobirania de les nacions. També es rellevant la distinció entre nacionalisme catòlic català i el nacionalcatolicismo espanyol.

El recomano, molt curt, fàcil de llegir i ple de contingut formatiu. 

Centralització

En època de bonança econòmica, les empreses tendeixen a centralitzar els processos empresarials. Tenen la idea, per a mi de curta volada, de què com més centralitzin, més diners guanyaran. El raonament és basa en la teoria de què sumant els marges de benefici dels serveis subcontractats, el benefici de l'empresa mare s'incrementarà de forma substanciosa. L'altra argument de la centralització de les empreses és el de què des de la casa mare donaran millor servei al client.

L’experiència reafirma la creença popular de "zapatero a tus zapatos". Cadascú fa millor allò en el què està especialitzat, sap fer i en el què ha de competir. A la llarga és millor un proveïdor especialitzat que ha de competir que una macro estructura empresarial acomodada.

La realitat econòmica és que en èpoques de bonança les empreses tendeixen a centralitzar i, en èpoques de crisi a descentralitzar. Ara es veu com és subroguen tots aquells processos empresarials que no son consubstancials i imprescindibles per la fabricació, comercialització i innovació. S'externalitza el transport, la producció de components del producte, la publicitat, parts de comptabilitat, etc.

Vaig treballar per un empresari que tenia el lema " tingues cura dels proveïdors i dels clients i tindràs empresa per anys, escanya’ls i guanyaràs més avui, però moriràs demà."

Al Govern central els hi ha agafat la mateixa "neura".  Ara volen centralitzar-ho tot. Possiblement, potser, l'efecte immediat sigui d'un estalvi a curt ermini, però perdrem dues coses bàsiques: futur sostenible i serveis. Un cop desmuntada l'empresa qui la tornarà a crear? Un cop perduts els serveis qui els tornarà a prestar?. Cal parlar de subsidiarietat i proximitat.

Això sense entrar en el debat, d’una banda,  del respecte a les competències que atorga l’Estatut d’Autonomia a Catalunya, ni de l’altra, de l’inexplicable manteniment de ministeris i d’altres organismes estatals anys després d’haver transferit totes les competències a les comunitats autònomes. La millor manera de donar exemple és començant per casa, no per la casa dels altres.

El baix llobregat nord

El Montserratí (comarca de Montserrat, Pla de Montserrat o Baix Llobregat Nord), és el territori situat a la falda sud-est de la muntanya de Montserrat. Es proposà per primera vegada en el Pla d’organització Agrària de la Mancomunitat el 1924. Aquest àmbit també fou respectat pel geògraf Pau Vilà en l’organització de comarques de la república.

És un sentiment identitari estès majoritàriament entre el jovent de la subcomarca del Baix Llobregat Nord, consolidant-se amb l’aparició de l'informe Roca sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya (any 2000) i reformant-se amb la proposta del 2005 de l'exconseller Carretero.

També sabem que el Consell Comarcal del Baix Llobregat, en les dècades que porta exercitant llurs competències, no ha fixat mai els ulls en el Baix Llobregat Nord. Sempre ens ha mirat i tractat de reüll. Ja, ens els seus inicis, vàrem demanar la creació d'una subcomarca amb els alcaldes del Baix Llobregat Nord, amb un pressupost, i amb possibilitats de resoldre les nostres problemàtiques concretes. Mai se'ns ha escoltat.

Ara hi ha una oportunitat, anomenem-la Baix Llobregat Nord, Montserratí o pla de Montserrat, per desenvolupar-nos, degut a la proposta de modificació de les comarques, feta des del Govern de la Generalitat amb voluntat de ser pactada d’una manera àmplia.

Tothom sap que les nostres problemàtiques no tenen res a veure amb les de Gavà, Viladecans, Castelldefels, Cornellà o Sant Boi, per posar uns exemples. Nosaltres disposem de poblacions mitjanes, amb serveis molt per sota dels del Baix Llobregat Sud. Amb la nova proposta podrem coordinar-nos per millorar els serveis, sobretot els socials, per a les compres municipals, per a les inversions al territori, per als mitjans de comunicació i per a moltes altres coses més.

No entenc, per tot això i més coses, la reivindicació de la unitat territorial de la comarca signada, fa uns dies, pels alcaldes i alcaldesses del Montserratí. Dona la sensació que els signants han pensat més ens els seus interessos i en els de la burocràcia que tenen creada, que en els avantatges que tindria per la població, sobretot per als que residim a la nova comarca del Montserratí.

Col·laboració

            Sempre he cregut que és consubstancial en mi la col·laboració amb totes les persones, i sobretot les més properes. Indiscutiblement quan vaig venir a viure a Olesa de Montserrat em vaig incorporar a diferents entitats i associacions d'Olesa. Per tant, com a Olesà, en qualsevol de les meves activitats personals, professionals i polítiques que he desenvolupat he tingut espai per ajudar i col·laborar amb els olesans/nes i a qualsevol de les múltiples entitats, associacions i fundacions que existeixen i que treballen efectivament per la solidaritat, la cultura, l'esport, el voluntariat, la joventut, etc.

            Aquí a Olesa, he disposat d'un molt bon exemple: En Josep Oriol Segura. Em va ensenyar a treballar per la gent d'Olesa encara que no tingues cap reconeixement ni polític, ni personal, com va ser el seu cas, durant tota la seva vida.

            Davant de peticions de persones i entitats d'Olesa cal ajudar i dedicar-hi temps, esforç, gestió i posar-hi tota la bona voluntat possible per col·laborar. No pots garantir que les gestions fetes acabin resolent les problemàtiques o qüestions plantejades. El que si que es pot garantir és que faràs tot el que bonament puguis per ser d'utilitat.

            En tot cas, des de qualsevol lloc a on em porti la vida, sempre que pugui, trobareu, en mi, una mà que col·laborarà en tot allò en que bonament pugui ser útil per Olesa i per tots els olesans i olesanes.

            No es tan sols un compromís personal, sinó que porto mes de 30 anys reflectint-lo amb la meva militància política a Unió Democràtica de Catalunya. Sé que, políticament, es poden qüestionar les gestions que he pogut fer per a les persones i entitats del poble que m'ho han demanat. Soc conscient que algunes gestions no han donat els fruits que esperàvem. També crec que és millor intentar-ho que no girar la cara, fer veure que no saps la problemàtica, i preferir no fer res.

            Assumeixo el risc i la crítica, per tant, si creieu que puc se d'ajut, compteu amb mi. 

èxit de les idees

Des de jovenet tinc unes idees bàsiques de funcionament, tant personal com del meu entorn. Segur que al llarg de la meva vida he anat adaptant-les i ajustant-les a les circumstancies viscudes i als nous coneixements incorporats per l'aprenentatge.

En un moment com l'actual, en el que la confusió i la negació són el pa nostre de cada dia, crec que cal aturar-se i reconsiderar els principis i els objectius establerts ja fa temps, tant a nivell personal com aquells que creia imprescindibles per una societat mes justa.

D'entrada continuo creien en la justícia social i en la persona com a subjecte de respecte, de consideració i d'amor. Continuo creien en el meus país i en la seva màxima llibertat. Entenc que, a Catalunya, el binomi llibertat nacional i benestar social, van de la mà.

Dos somnis que continuen vigents: cap persona al vago de cua, cap nació subjugada.

Portar aquestes idees a la practica, i després d'aquests anys on hem viscut les males praxis polítiques i financeres, em direu que és impossible. El realisme s'imposa, cadascú a la seva i que es salvi qui pugui. Doncs no, el somni no se m'ha esfumat. L'ideal continua vigent i, per a mi, més necessari que mai. Ningú es creia que un tros de ferro voles, i després de moltes males experiències, ha acabat volant. No rendir-se.

És cert que cal tenir les idees, però l'èxit, diuen és un 1% inspiració i un 99 % transpiració, és a dir, treball. Podem esforçar-nos molt més per a dos grans objectius: un mínim social de garantia per a la dignitat de la persona i un mínim de dignitat per al país, el dret a votar que volem ser.

Ens hem de plantejar, cadascú de nosaltres, què estem disposats a donar per aconseguir els somnis. Fins a on estem disposats a arribar?

Sabem segur, que per a qualsevol dels dos objectius trobarem gent que hi està en contra, gent  que passa o que es mostra indiferent i gent que està esgotada que ja no s’il·lusiona per a res. Els que quedem, si volem alguna cosa, hem de treballar cada dia, sense defallir, per aconseguir-la.

És veritat que, en aquestes tasques a llarg termini, es pot perdre tot, però ens ha d’ajudar a mantenir-nos vius, el fet que també es pot guanyar tot. No podem caure en la negativitat, ni esperar que el pas del temps solucioni alguna cosa. Hem de treballar i lluitar cada dia. Paciència, si. Sabem que les grans fites no es solucionen en tres dies, i que cal perseverança diària, constància. Una platja s'aconsegueix amb cada gra de sorra, si tothom portes un gra de sorra, cada dia, oi que acabaríem creant una platja?

Em confirmo en que en aquest país, cal certa bogeria, cal estimar molt les idees bàsiques i cal molta il·lusió, constància i esforç. 

Oh !!!!! Europa !!!!

D’aquí menys d’un any aproximadament estarem davant les Eleccions Europees.  Tornarà la campanya  electoral i tornarem a criticar els ciutadans per no entendre la importància de les mateixes i la seva repercussió en la vida de cadascú de nosaltres. Direm que la gent no vota, vota poc, vota sense donar-li importància o passa de les votacions.

Crec en Europa, sobretot en l’Europa dels pobles i em sap molt de greu com s’usa per part dels Estats membres.

Quan els Estats reben diners de la U.E.  i amb aquests fan obres i gestionen serveis, amaguen la importància de l’ajut que aporta Europa per la cohesió i desenvolupament.  Les inauguracions son presidides per el polític estatal partidista del moment que se’n oblida, descuida o omet voluntàriament l’esforç fet per els altres estats europeus, manifestant solament el seu goig per la infraestructura o servei  inaugurat. 

Si que veiem constantment com els polítics, sempre que poden, carreguen contra Europa per normatives que afecten negativament als seus ciutadans. No fan pedagogia del perquè, de la utilitat. Simplement acusen al mes llunyà de tots els mals. Mes reflectit que ara, mai. Amb la crisi, totes les culpes cap a Europa.

Els Estats no creuen en Europa ni pel protocol. En la visita de fa pocs dies del president italià a la Moncloa, l’ordre de les banderes era el següent: La espanyola al mig, a la dreta la italiana i a l’esquerra la europea. A mi, dieu-me innocent, m’hagués agradat veure la bandera europea al mig.

Primer hem de creure en Europa, fer pedagogia diària, manifestar-ne les avantatges i corregir els inconvenients... després podrem fer campanyes...  Oh!!!  Pobre Europa !!!

ESM i control del mercat financer (1)

L'economia social de mercat i el control del mercat financer

1er. Antecedents febrer 2012

La Unió de Treballadors Demòcrata Cristians de Catalunya va aprovar, el febrer del 2009, un document molt bo, anomenat "compromesos amb un món canviant " on es fa un resum actualitzat dels punts més importants de l'economia social de mercat. Tracta dels factors que han propiciat la crisi, de la cohesió social com a integració de les persones amb més dificultats, de la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, de la conciliació de la vida laboral i familiar, de la millora del teixit productiu, de la Formació Professional de qualitat i de la immigració en el món del treball.

El document ja reflecteix, en la seva introducció que hi ha situacions singularment greus que colpeixen el nostre país, i com a primera fa referencia a la crisi financera... S'exposa com a causes el fet de que mai, en la historia de la humanitat, havia sigut tan fàcil fer diners sense produir pràcticament bens, tan sols especulant i en molt poc temps. Assegura que estem en una etapa de la historia econòmica que es caracteritza per fer rics a molt pocs i, sobre tot, a costa de la gran majoria que pràcticament s'ha quedat a la intempèrie. La segona respon a l’actitud expectant de la majoria de governs que han permès i, estan permeten, que els mercats financers actuïn lliurement, pràcticament sense cap tipus de control. 

Aquesta introducció de la ponència avisa de que la sortida de la crisi ha de ser global, canviant les regles de joc i establint un nou sistema jurídic, garantint una fiscalitat equitativa en tot moviment de bens i capitals internacionals. 

La introducció finalitza dient que calen unes noves regles basades en sòlids principis ètics que donin seguretat i garanties en el moviment de capitals globals i en la seva repercussió en les persones. D’aquí parteix el perquè de la ponència.

La ponència del anterior congrés es va concentrar a estudiar i concretar respostes en base a les afectacions directes a la societat catalana. Ara plantejarem actuacions de control del mercat financer, des de la globalitat, per que és on juga el mercat financer, per mirar de sotmetre’l al control democràtic, que a la fi és la gran qüestió: està sotmès el mercat financer al control democràtic?.  Està el mercat financer sotmès a algun codi ètic de respecte a la persona i de reconeixement del be social?

Empresa en crisi

Tinc sobre la taula la reconversió d’una empresa que esta a un pas de la suspensió de pagaments. Porta cinc anys perdent anualment diners al seu compte de resultats. Te voluntat de sortir-se’n i te valor patrimonial.

El primer que hem fet es valorar el producte amb els ingressos i les despeses. Essent el producte vàlid, hem pensat incrementar els ingressos a traves d’incrementar les vendes. Estem convençuts que disposem d’un producte que es necessari, però hem de millorar el màrqueting. Necessitem que el consumidor els consideri mes imprescindible i necessari, útil i precís.  Ens concentrarem en el producte estrella de l’empresa, l’actualitzarem, el modernitzarem i aprofundirem el seu coneixement a traves d’una bona campanya per augmentar la seva penetració en el mercat.

Tot seguit ens hem concentrat en les despeses. Les hem repassat totes, una a una i fins el mes mínim detall. Hem fet un estudi detallat i pormenoritzat de cadascuna, ajustant tot el que entem que es “superflu” i rebaixant els costos  els preus de compra. La base es treballar amb menys i millor.  Es bàsica la implicació de tot el personal de l’empresa que no volem tocar perquè es el motor de l’empresa i es imprescindible per la fabricació i comercialització del producte.  L’objectiu es aconseguir el dèficit cero. El primer any no guanyarem, però no perdrem, a partir del segon, amb l’increment de vendes podrem continuar amb la viabilitat de l’empresa.

Tot seguit hem abordat el deute bancari que ens escanya amb els interessos i el retorn de capital. Creiem que el podem reduir i ajustar amb una ampliació de capital per la que hem de convèncer a l’accionista que amb el producte basic remodelat, ben venut, amb el nou pla de viabilitat i amb l’esforç i compromís de tota l’estructura professional, val la pena, amb viso de tres o quatre anys, obtenir beneficis i remuntar l’empresa per la seva continuïtat a mig termini.

Ú de maig

MANIFEST DE LA UNIO DE TREBALLADORS DEMOCRATACRISTIANS DE CATALUNYA EN EL DIA DEL TREBALL:  L'1 DE MAIG DE DOS MIL TRETZE

El qüasi un milió d'aturats a Catalunya ens obliguen a pensar en les persones i les famílies que estan fent grans esforços per trampejar la greu i llarga crisi que estem patint.  L'1 de maig ha d'estar centrat en la creació de llocs de treball. El binomi ocupació i cohesió social són dues cares de la mateixa moneda i és obligació de tota la societat aixecar l'economia amb plena i convençuda solidaritat.

Dèiem l'any passat que essent imprescindibles les mesures d'ajust eren alhora necesaries mesures de reforma estructural i de suport i d'impuls a les empreses. En aquests moments, mes que mai, requerim innovació i creixement que creïn nous llocs de treball i conservin el valor salarial just d'intercanvi per la feina realitzada.

Des de la Unió de Treballadors Democratacristians de Catalunya reiterem les nostres propostes i principis i posem especial èmfasi en :

• Aplicar els principis ètics i els valors reflectits en l'economia social de mercat i ampliar-los a tots els nivells econòmics de la nova globalització.
• Rebaixar al màxim el cost de les contractacions laborals, bonificar les quotes de la Seguretat Social i primar els nous contractes com a pla de xoc urgent per a la creació d'ocupació.
• Abaixar els tipus d'interès i facilitar crèdit  per a les pimes per a la seva subsistència i la creació de llocs de treball. 
• Emetre, raonablement, mes moneda, a risc d'un increment de la inflació per mobilitzar el consum i la subsistència familiar. 
• Continuem apostant per la formació continua com a mitjà necessari per la qualificació, el reconeixement de competències professionals i la reconversió de professionals per facilitar l'ocupació.
• Seguir el desenvolupament de la reforma laboral perquè respecti els drets dels treballadors en la dignitat personal i la valoració professional.
• Donar suport al nou procés nacional del nostre país com a mitjà per garantir una millor qualitat de vida dels nostres compatriotes amb la presa de decisions afavoridores de l'economia productiva i del benestar social. 

Qualsevol mesura, creiem que requereix cada vegada mes d'acords polítics, sindicals i socials, ha d'anar dirigida a solucionar l'emergència econòmica que es manifesta  objectivament en les desastroses dades de l'atur.  Requerim mesures afavoridores per garantir la ràpida creació d'empreses i mesures de crèdit i ajuts a l'exportació per a les  pimes existents. 

Recordem que la societat, les persones i les entitats, són les que estan garantint les condicions mínimes de subsistència a les persones sense feina ni mitjans. Aquesta solidaritat demostra que els valors familiars i socials estan vigents en la nostra societat i és obligació donar-los suport i reconèixer que en aquests moments sóm tan puntals com l'estat del benestar per la cohesió social.

Militant democratacristià

De la lectura de la conferència del senyor San Miguel Perez, titulada "la cultura social cristiana un estilo" n'he tret les següents asseveracions que considero de gran utilitat per a la militància social cristiana i per això les vull escriure.

Comença afirmant que un demòcrata-cristià és una persona cortès i afectuosa en el tracte, que vol i sap defensar les seves idees i propostes. Considera bàsic comprendre totes les dimensions de l'existència per comprendre les posicions d'altres persones. Els democratacristians defensem la llibertat, la creativitat i el dret a la pròpia identitat dels ciutadans i dels pobles.

Diu que, per definició, hauríem de demostrar estar molt lluny de la comoditat. No a la comoditat econòmica, social, política o intel•lectual. Valora la formació per afrontar desafiaments polítics i per a ser bons administradors en les pitjors crisis perquè l'humanisme porta incorporat el coneixement de la frugalitat, la humilitat i la senzillesa. Resumint l'autenticitat.

Aquesta autenticitat es manifesta en la franquesa de l'expressió, la transparència, la honradesa i la integritat en l'actuació dins d'una preocupació permanent i preferent per la gent, per les necessitats i aspiracions concretes i dinàmicament adaptables a cada situació i a les circumstàncies de cada persona concreta. I per ser congruents aquesta reflexió ha de partir d'una actitud sincera i congruent.

Amplia el concepte de benestar. Hem d'atendre el benestar polític, el benestar econòmic a més del benestar humà integral.

El treball del democratacristià ha de ser gratuït en el ser, en l'estar i sobretot en l'actuar. Remarca el diàleg com a expressió oberta de la pluralitat i sense el qual la democràcia no és possible.

Si hi ha reconeixement i atenció a les persones hi haurà, de per se, l'ideal de justícia, això és la distribució de la igualtat en l'aplicació de la funció política, com a servidor públic.

Incorpora emocions com l'alegria i la il•lusió en l'activitat política d'un democratacristià.

La persona entregada a la política amb els nostres ideals ha de ser exigent amb el seu comportament i tenir una humana i legitima ambició posada al servei de la dignitat humana.

Resumeix l'estil o forma de ser ideal d'un socialcristià amb la idea d'amistat exigent. Una amistat basada en la feina, en el projecte exigent, esforçada, laboriosa, amb compromís i responsabilitat. La política per nosaltres, més que per ningú, ha de ser ètica i l'acció política un exercici de responsabilitat.

L'autor completa les reflexions exposades amb molts arguments morals i religiosos que he deixat de banda amb la idea de separar criteris i motivacions. De totes maneres és un ideal complert incorporar, per els qui hi creguin, valors morals cristians que reforcen, en molt, els arguments tractats.

D’oposició a govern

Un petit conflicte em permet una reflexió. A Olesa, una bona colla de veïns del casc antic varen sol•licitar a l'Ajuntament la supressió del so de les campanes durant les nits. El govern municipal, acostumat com estava a reivindicar des de la base, no sempre encertada, de qui més crida, més raó té, va decidir tancar el so de les campanes a les nits. Ràpidament, sobretot a través de les xarxes, una altra majoria de ciutadans varen sol•licitar la retirada de la decisió i que continuessin sonant les campanes. A part dels motius, raonats, d'una i altre part, l'Ajuntament va rectificar i va suspendre la decisió.

Independentment del motiu, la rocambolesca situació m'ha permès reflexionar al voltant d’aquests fets. Portàvem anys on qui mes cridava semblava que mes raó tenia. Aquesta practica ha estat fonamentalment promoguda, reconeguda i encoratjada per partits opositors. Acostumats a aquesta manera d'actuar, un cop al govern municipal, ni tan sols van pensar que podia existir una majoria que penses d'un altre manera i apostes per altres solucions menys dràstiques.

És positiu per a tots que, per fi, el nostre equip de Govern municipal hagi entès que no és el mateix oposar-se a tot i reclamar a crits, que governar per a tot un poble, pels que criden i pels que no, pels qui voten i pels que no voten. Avui dia la frase quien no llora no mama, ja no té tant valor. Tenim la sort que la ciutadania expressa la seva opinió a traves de molts altres canals, sobretot Internet. Aquest fet permet més reflexió, plantejar més i millor els problemes i les solucions i ajuntar a tots aquells que hi estan d'acord o en desacord. És mes fàcil i raonat conèixer els diferents criteris davant mesures polítiques.

Que el nostre govern municipal passi de mentalitat d’oposició a mentalitat de govern és una bona notícia, que sàpiga rectificar, també. A continuar, bona línia.

Propostes pel partit

La ciutadania està consolidant un sentiment de desconfiança i per tant de distanciament cap a la mal anomenada classe política. Es una constatació del que pasa al carrer i del que malauradament reflecteixen les enquestes.

Tothom està fent reflexions de com reorientar la democràcia per que sigui valorada i creguda pels ciutadans. Es veuen  moviments reformistes de dalt a baix: reformes de lleis electorals, de institucions, de transparència, etc. Totes son vàlides i, unes no exclouen les atres, sinó quantes mes propostes i solucions millor.

La reflexió d'aquest escrit parteix de la idea de que els primers que han de guanyar credibilitat son els propis partits polítics per que son la pedra bàsica d'articulacio de la democràcia representativa. Son l'agrupacio dels ciutadans per trobar els millors, inter nos, per guiar-nos en la convivència ciutadana, la qualitat de vida, la justicia social, la seguretat, etc.

Actualment, dona la sensació, que els partits polítics estan mes preocupats per l'estrategia del dia a dia que per la ideologia de fons.  La ideologia es el pensament, sense pressions, raonat i discutit de les metes on vols arribar. Son les metes que vols aconseguir en política per afavorir la vida de tots nosaltres amb els paràmetres mes afavoridors possibles. Cada partit te els seus propis camins i tots amb la mateixa finalitat. La ideologia, es la que s'usa, incorporant-t'hi actuacions, per convèncer els ciutadans a les campanyes electorals. Puc concloure que l'estrategia política es pot ajustar a la ideologia pero és traïdoria ajustar la ideologia a l'estrategia, o actuar-hi en contra o obviar-la. 

Cal obrir el debat per fer mes demòcrates els partits polítics i, com cal aportar idees per poder-les discutir i consensuar, proposo.

• Signatura, per part dels militants, de un compromís mínim ideològic, ètic i de compromís en respecte al partit en el que volen militar. Mínims ideològics de base.
• Períodes màxims de pertenencia en un càrrec de partit. Per exemple vuit anys. Permet la renovació, l'impuls i la reflexió.
• Tot militant ha de ser electe i elector per i de qualsevol càrrec. Això que es una obvietat, s'ha de millorar cercant formules, incitant a la presentació de candidats i usant el màxim possible, les llistes obertes. 
• Tornar a estudiar si es possible als òrgans de govern la presencia garantida de les minories, amb la seva proporció. Es pot exempcionar el mes executiu per la celeritat de les decisions del dia a dia.
• Limitació dels càrrecs públics, electes o nomenats, que ocupen llocs de direcció del partit. S'ha d'equilibrar, per exemple en un 50%, la presencia de dues formes de interpretar la ideologia: la del militant mes oberta i la del polític professional, mes tàctica. Aquest sistema podria equilibrar mes l'ajust de la tàctica al servei de les idees. Mirar a mes llarg termini. 
• L'organisme màxim de representació del partit, entre congressos, ha de permetra una gran amplitud de representació de persones que aportin un ampli ventall d'opinions i propostes sectorials, territorials, etc. Per això i per les funcions de seguiment i control de l'executiu les persones de la mesa tampoc haurien de ser càrrecs públics.
• Donada la situació actual caldriar crear un organisme, depenent del Consell nacional, que poder fer un seguiment de les tasques dels càrrecs públics. Tanmateix disposaria de les declaracions de bens dels mateixos i en faria el seguiment i control. Pensem que els primers perjudicats per la mala gestió, per imputacions, per accions que malmeten la reputació del partit, som els propis militants. Hem de cercar un sistema de proteccio de la honorabilitat del partit i dels militants. 
• Fer ràpida i efectiva la suspensió provisional de la militància als efectes dels càrrecs interns de partit, en els casos flagrants estudiats en l'apartat anterior. També s'ha de garantir la defensa per part del partit dels nostres militants. 
• Estudiar si els caps de llista han de ser escollits amb unes primàries obertes a la societat propera a la ideologia del partit.

Aquestes propostes inicials s'han s'ampliaran, modificar i concretar amb les vostres idees. Us agrairia col.laboracions, gràcies. 

Garantia d'estat

He comentat, varias vegades, que el control financer que li hem donat a la Banca Espanyola partia de l'epoca de Zapatero, que va permetre l'ampliacio de garanties als comptes i diposits de 20.000€ a fins a 100.000€ per titular.

En teoria, el Fons de Garantia de Dipòsits (estat), ens garanteix 100.000 per titular de compte. Un càlcul aproximat dona que aquest aval garanteix un total de 800.000 milions d'euros. El F.G.D. no te reserves ni per cobrir el 10% d'aquest multimillonari import. Sense tenir en compte les despeses, aquest fons, ingressa uns 900 milions anuals. Quina garantia es aquesta??? El fons trigaria 888 anys per tornar els diners als contribuents.

Ara em pot entendre molta gent quan explicava que aquesta garantia donava la paella pel mànec a la banca espanyola. I s'ha demostrat que es mes "barat"  rescatar que pagar el que s'ha garantit. Quan ens hagués costat aquesta garantia de dipòsits en els casos de Caixa de Catalunya, caixa de Madrid, del Mediterraneo, Laietana, etc. etc.?

No se si un altre decisió hagués estat mes correcte, menys dolorosa i mes barata. Varem prendre aquesta i paguem gust i ganes del seu cost. Quan les entitats financeres tenien beneficis no hi erem, quan tenen pèrdues les socialitzem. Ho trobo injust !.  

Conferències

Un bon amic m'ha fet arribar un llibret, publicat per l'institut d'Estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, que inclou dues conferències. La primera es " la cultura socialcristiana. Un estil", de Enrique San Miguel Pérez i "l'economia social de Mercat. una resposta Humanista al poder dels mercats" de Josep Antoni Duran i Lleida.

Es ràpid de llegir en primera lectura i, me'l reservo per fer-ne una segona subratllant i meditant la gran quantitat de reflexions que aporten. De la primera lectura destaco la validesa personal del llibre per reafirmar el  perquè milito a Unio democràtica de catalunya  i  el perquè son vàlides les propostes social, politico-econòmiques de l'economia social de mercat.

Sense profunditzar, de la primera conferència, i com un tast, us destaco " l'estil democristià es un estil de llibertat, de creativitat, d'exploracio de la pròpia identitat", " el democristià sap que el cristianisme aplicat a la vida publica vol dir lleialtat, franquesa, valor, sacrifici". 

I de la segona " la principal aportació de l'economia social de mercat consistiria en la recuperació dels valors... " . Exposa com " l'economia social de mercat pot ser en els nostres temps una resposta humanista al poder dels mercats,..., i aquest model, si es portà a la practica en la seva integritat, pot ser el recurs mes efectiu per evitar crisis com la que estem patint."

Recomano les conferències, les tobo de imprescindible lectura per els democratacristians i crec que hauria de ser un dels regals per a tots els nous militants d'unió democràtica.

En seguiré escrivint. 

Albert Trias

Albert

Sempre hi han coses que falten per dir i per agrair. Se que amb la mirada, amb les actuacions, amb el dia a dia, ja ens les hem dit quasi totes. N'hi han dues que no les he explicades mai i que t'haig d'agrair.

En la meva etapa en el club Pàdua, catorze o quinze anys tenia jo, tu eres el director, em vares confirmar la visió de col.laboracio social que mes tard has seguit i confirmat amb la fundacio la nau i de la que pots sentir-te molt orgullós per la gran tasca que fa.

En la mateixa etapa, et vaig veure explorar i estudiar les propostes dels incipients partits polítics que anaven legalitzant o sortint a la llum publica. Va ser la meva primera referencia d'unió democràtica de catalunya. Tu m'ho vas explicar. Tu em vares dir que era en el que et senties mes proper. Em va fer molt content, anys després, la nostra retrobada com a militants d'unió.

El dia de que et varem acomiadar, ho varem poder fer amb catala, recordant el teu servei a la societat i cantant el virolai. Que be deus estar sota el seu mantell blau. 

Record i exemple

No sé per quin motiu em ve de gust escriure una anècdota, de ja fa molts anys, que he anat recordant moltes vegades, en diferents etapes de la meva vida.

Quan era molt jove, quan encara els consells nacionals d'Unió es feien a la sala gran del carrer València, quan es fumava en aquests actes,... 

El president del Consell Nacional, el Sr. Miquel Coll i Alentorn, es va presentar per a la seva reelecció. Per la seva vàlua i personalitat, però també per la costum, el normal era que l'elecció de president del Consell Nacional es fes per aclamació.  No s'hi feien discursos, ni exposicions de programa, ni contraposicions. Em va semblar que tant per l'època, complicada políticament, com per la situació interna d'unió, es requeria saber el suport del partit al seu president i vaig sol·licitar votació secreta del càrrec. El Sr. Coll va revalidar per una amplíssima majoria, però no per unanimitat.

Tot seguit, amics i companys de partit em varen comentar el malestar del president del Consell Nacional pel fet d'haver estat escollit pel càrrec per votació i no per aclamació.

 

Al cap de dos dies d'aquesta "oposició interna", vaig rebre una trucada telefònica del mateix Sr. Coll oferint-me anar amb ell a Berga per aprofitar el vehicle i poder contactar amb joves de la comarca mentre ell realitzava un altre acte polític. En va sorprendre molt d'entrada, però vaig acceptar. Pel camí vàrem parlar de tot: molta historia del país i del partit, de la importància del català, de conèixer molt bé el país, de l'ètica política.... El que em va sorprendre favorablement va ser la seva explicació de la necessitat de que els càrrecs sempre siguin votats.

 

Per a mi, jovenet, va ser una gran lliçó d'un dels últims senyors de la política. Ja tenia el meu respecte i admiració però també va passar a ser un exemple per diferenciar sempre el tracte i respecte a les persones de les puntuals diferencies polítiques. Sempre he somiat arribar a estar a la seva alçada!. 

Més Europa

El dijous passat vaig assistir a la conferència de la Comissió Europea a Barcelona. Un dels conferenciants era Jordi Vaquer. Ens va fer una dissertació del perquè els antics arguments no ens ajudaran a fer-nos mes europeus. Parlar de que la Unió Europea ens protegeix de la guerra ja no és un argument perquè les noves generacions no l'han viscuda i perquè es demostra que els grans estats del món ja no entren en guerra entre ells. Amb arguments similars va anar desgranant el perque no eren valids els principis que s'usen normalment per sol·licitar mes Europa.

El fet a destacar de la conferencia no es tan negar els arguments historics com el fet d'aportar-ne de nous. Per a mi aquesta es la novetat de la conferencia.

Els ciutadans voldrem mes europa, creurem mes en europa i demanarem mes europa, si europa serveix per:

a) gestionar millor la interdependencia. Som països interdependents i tenim la necessitat de regular-nos conjuntament en una multitud d'àmbits: en moneda, en fiscalitat, en mobilitat, en cooperació, en una imatge única en política exterior, en comerç, etc. Etc.

b) garantir que mai ningú es quedi a l'estacada. Europa és i ha de seguir essent exemple de societat on les persones, els seus ciutadans, es trobin segurs, coberts en les seves necessitats bàsiques,(en benestar social, en sanitat i ensenyament) passi el que passi. El fracàs social té un límit que per sota no es pot ultrapassar: el respecte a la persona en la seva dignitat.

c) per solucionar, abans que ningu, el problemes nous de la globalitat. Som els primers en tenir noves problemàtiques de la nova societat. Com exemples, l'envelliment de la societat, la contaminació, el canvi climàtic, les noves energies, l'aigua, la democràcia per Internet, les millores dels estats democràtics... No deixem de ser camp de proves pel sol fet de ser els primers en trobar-nos-hi i en voler solucionar-ho.

Europa pot ser el pas endavant per una nova cultura global que sigui exemple mundial.
Em varen convencer les noves argumentacions per fer mes europa i seguir-hi insistint. 

Em queda solsament el dubte de si més Europa ha de ser a traves dels estats o a traves de l'Europa dels pobles o a traves de més nacions reconegudes com estats.  

Credibilitat

Fa un parell d'anys em varen dir que l'unic que ens queda als polítics per presentar-nos com a útils a la societat es la credibilitat. La credibilitat, m'explicaven, es una làmina molt fina, fàcil de trencar i difícil de conservar. La credibilitat sembla que requereix sobre tot dir la veritat i complir el que es diu. 

Fa dies que es llegeix als diaris un conjunt de temes de corrupció, presumpta, politico-empresarial que com a mínim ens avergonyeix i que haurien de ser jutjades amb rapidesa, amb rigor, amb aplicació rígida de la llei i que servís de exempleritzacio.

Però el que mes em preocupa ara es que tot i que fem net amb la corrupció quedi un pòsit de desconfiança política devant de la ciutadania impossible de remuntar. I, com hem de ser conscients que moltes vegades els comportaments personals que depenen exclusivament de la moralitat i els valors de cadascú, poden afectar al grup, al partit i a la societat, hem de trobar topalls interns de resolució ràpida d'aquestes males conductes.

El "i tu mes..." , el no trobar solucions ràpides i conjuntes, el no aportar mesures dràstiques i excepcionals per parar la sangria, el fet de no exemplificar devant la opinió publica, ens fa tan de mal que anem perden la poca credibilitat que teníem. 

Si deixem un forat com aquest, s'omplirà fàcilment de demagòcs que d'inici es presentaran com honrats i creïbles. Deu meu. 

Si me dices....

Durant aquest cap de setmana m'he polit un llibre que corria per casa d'Albert Espinosa que es titula: si me dices ven lo dejo todo.... Però dime ven. L'havia llegit la meva filla i em va picar la curiositat per saber el perquè li havia agradat tan. 

Quatre motius que m'han interessat,

• La senzillesa del llenguatge i frases curtes i ben endreçades
• El tall de l'argument principal, dins les histories paral.leles que donen emocio per saber resultats essent facil de lligar-les i seguir-les.
• La duresa del protagonista en quan a infantesa desgraciada i maduresa perduda.
• Gran dosis de sentiment entre persones ben diverses i distants, plenes de soledat, que comparteixen les vivències per ensenyar a estimar als demés per sobre d'un mateix.

Hi han escriptors que sembla que escriguin pel jovent però son agradables noveles, distretes, interessants, plenes de valors, que també ens va be recordar de tant en tant. 

Gràcies

Un cop han passat ja uns dies d’ençà el meu cessament com a delegat del Govern de la Generalitat a les comarques de Barcelona és un bon moment per reflexionar i valorar, en la seva justa mesura, aquesta etapa tan rica i positiva en tots els sentits. I, per damunt de tot, és un moment adient per agrair les institucions i les persones que han estat al meu costat.

En primer lloc vull donar les gràcies a Unió Democràtica de Catalunya per haver confiat en mi al llarg d’aquests dos anys que indiscutiblement se m'han fet curts i que he pogut destinar a servir el país, a la nostra gent. Vull agrair també al president de la Generalitatde Catalunya la confiança dipositada en mi, el seu tracte personal i la seva força interior. Una força que he tingut el privilegi de conèixer de primera mà, que m’ha transmès, i que ha servit per il·lusionar-me i no defallir davant les dificultats actuals. Moltes gràcies a la vicepresidenta, a les conselleres i als consellers, als directors territorials, als alts càrrecs de l'Administració de la Generalitat i de la resta d’administracions amb qui he tingut contacte.

A tots els alcaldes i les alcaldesses i els regidors i les regidores, del partit que siguin, pel seu acolliment, per la sinceritat amb què m’han tractat i m’han plantejat aquelles qüestions més delicades o prioritàries per als seus municipis, tot dipositant en mi la seva confiança. He viscut de molt a prop les dificultats que travessen i com, malgrat tot, cerquen solucions amb esperit constructiu i amb imaginació.

I d’una manera especial als funcionaris, interins i treballadors de la Delegació Territorial. Sovint, tal com ha expressat moltes vegades, la Delegació és "l’oli i lapalanca" de la Generalitat en un territori. Per tant, és indispensable el treball en equip i la complicitat en un objectiu comú per poder solucionar o millorar els problemes de cada municipi i dels ciutadans. Val a dir que aquesta col·laboració i esperit de servei han estat impecables.

Gràcies també als militants tant d'Unió Democràtica de Catalunya com de Convergència Democràtica de Catalunya. Heu estat l'ànima que dóna sentit a la feina. Trobar-vos,conèixer-vos, copsar els vostres sacrificis, la vostra feina, les ganes de servir al país m’han donat força i empenta. Molta d’aquesta bona gent que he conegut avui ja els considero els meus amics.

De tot cor gràcies a tots!

Cessament

Avui cesso com a Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.

He tingut l'honor de treballar durant dos anys al servei del meu país i de la nostra gent. Vull agrair-vos que m'heu fet fàcil la feina, la vostra comprensió i la bona voluntat demostrada per solucionar problemes en benefici de la ciutadania.

He constatat l'esforç i la dedicació que esmerceu i la vocació per atendre la vostraresponsabilitat. Jo he intentat que la institució de la Generalitat la trobéssiu propera i accessible.

Ha estat la millor experiència professional que he tingut, em sento feliç i honoratd’haver-la fet i, entre vosaltres, he fet molts bons amics. Compteu amb mi, per seguir col·laborant amb tot allò que pugui. Faig meves les paraules del gran poeta  Espriu:“Em mantindré fidel per sempre més al servei d'aquest poble.”  

Com sempre us he dit, a disposar.

Fins aviat.   

Resum 2011-2012

Us faig arribar l'adreça on podeu obtenir un resum de la feina feta durant aquests dos anys. 
Molta feina, a vegades molt difícil, però molt satisfet  de haver-hi estat..
Aquesta es.     : http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Presidencia/Ambits_actuacio
/Territori/Delegacio%20del%20Govern%20a%20Barcelona/Recursos/Documentacio/
Butlleti_%20DGBarcelona22.pdf.
GraciesResum 2011-2012.