perseverancia

Fa molts anys que no em manifestava. Ahir vaig tornar-hi. Estic emprenyat i o vaig voler demostrar. Estic emprenyat amb tot el que m’envolta. Porto tota la vida lluitant per tirar endavant i per fer del nostre país un model i referència, per a mi i pels que m’envolten. I estem en un cul de sac... per la nostra culpa. Hem donat, regalat el país als inútils, als insolidaris, als porucs davant el risc, als conformistes, als vividors del moment sense pensaments de futur. I, jo, a la meva edat, quan ja pensava que la lluita era per els joves, que ja podia donar per passat el testimoni, m’he tornat a veure a primera línea.

Els que es pensen que em conformaré, no em coneixen. Sé el que cal per aquest país i lluitaré, des de la meva humil constància per retornar al país, i a mi mateix, la dignitat que em mereixo, i els valors personals i socials que ens manquen.

Confiança

Desprès d’aquest caos de rodalies, que estem vivint, per culpa de desperfectes d’un túnel del TGV, qui ens garanteix el pas d’aquest tren per el centre de Barcelona ? I qui garanteix la seguretat del edificis i de la Sagrada Família?

`Demà tot igual

Ara sembla important solucionar el present, les infraestructures immediates, però hauria d’haver-hi algú que penses i executes les del futur o demà tindrem, com a mínim, el mateix problema.

Diuen que he dit

M'he trobat exposat en una revista del poble i m'ha fet gràcia. Anava a contestar i justificar la frase pero he llegit:
" Mai no donis explicacions. Als teus amics no els calen i els teus enemics igualment no et creurien" (Elbert Hubbard).

Tot dit.

Acontentats

Fa anys i panys s’acusava a Catalunya d’estar instal•lada en la cultura de la queixa. Ara amb el tripartit se’ns diu que no podem instal•lar-nos en la queixa. El President Montilla ens diu que no podem ni emprenyar-nos, ni estar de mal humor. Hem d’esperar que ens donin el que vulguin, quan vulguin i com vulguin i nosaltres encantats que ens donin pel c.., callar i contents. Es l’esquerra.

Teatre: fantàstic

Per novena vegada he col•laborat en una “obra de teatre” amb la finalitat de recollir diners a favor d’una organització social, sense ànim de lucre, del meu poble. Realment escric per que vull expressar la meva personal satisfacció per que m’accepten a participar en aquest divertit, excitant, distret i social projecte. Costa aixecar-se del sofà, desprès d’una jornada laboral, per anar a assajar. Però quan hi ets, la il•lusió, l’alegria del grup, l’esforç de coordinació, la preocupació per la dicció, per la interpretació, per el vestuari, per el grup, tot omple!!. Sents com es desfà el cansanci, l’estrès del dia i com s’enforteix el caràcter d’autosuperació i el respecte i l’admiració per el grup. Nervis de concentració, suor i.... molta merda. El teatre ple a vesar. I a la fi, una alegria interna intensa i compartida. Agrair al bon públic la doble col•laboració per nosaltres, que ens omplen els aplaudiments que volen dir que hem aconseguit fer-vos passar una tarda i/o nit agradable.

Rascacels

Aquest diumenge vaig llegir al diari que l’Incasòl (Organisme depenent de la Generalitat) havia decidit aplicar en els Plans Parcials la teoria urbanística del pla Cerdà. Això vol dir illa semi tancada o tancada, una profunditat edificable raonada, pati interior d’illa verda i serveis a la pròpia illa. Havia sentit a dir que donava caire humà a la ciutat per que permet el coneixement entre la gent de la pròpia illa d’edificis i amb comerç variat i proper. No és pot oblidar la bona traça dels carrers i la proposta d’un gran parc cada grup d’illes. Be, em sembla perfecta que una entitat de la importància de l’Incasòl torni a una vella idea que ha funcionat i funciona. Ara em pregunto per que l’Ajuntament de Barcelona, de la mateixa ideologia política i urbanística, ens vol convèncer de que la millor ciutat es la neoiorkina. Primer la porta del mar (torre mafre i hotel), desprès diagonal mar, mes tard la torre agbar i el seu voltant, ja s’està fent la porta de la fira i la porta dels voltants de la plaça Cerdà. Estan planejant la porta de la Diagonal, tot amunt. I, sembla que en un futur, tot americà, tot ben amunt, i em segueixo preguntant, i per que?. En que ens ajuda a les persones civilitzades i mediterrànies?

Un bon llibre

No recordo com a arribat a les meves mans un llibre que es titula L’Art de Viure de Golianda Sapienza. Me l’he polit amb quatre dies de l’últim pont. M’ha frepat per la seva cruesa i el descarnament d’ideologies, sobretot nacistes i comunistes. He conclòs, llegint el llibre, que el individualisme portat al màxim extrem no respecta ni la vida, ni l’amor, ni la historia, ni la cultura, ni res de res. Es un mateix per sobre de tot. Tot és momentani i intangible respecta al futur. Per exemple: “ Estimo en Carlo i la meva natura et vol a tu. He après a no oposar-me a la meva natura i la pago però no li dono l’ànima “.
Alhora aporta filosofia real de la vida com aquest fragment: “ La paraula amor tenia terminis improrrogables i precisos com el naixement i la mort, i se l’havia d’acceptar amb la consciència de no saber qui era, ni quan ni com es produïa, ni cap a quines platges desertes o prats verds ens acabaria portant”. Com el fet cru d’anar contra la guerra des de el individualisme: “La guerra no és cap aventura, l’aventura és la de l’individuo que escull, no es una cosa que t’obliguen a fer!”. I per acabar el tastet, una frase que m’ha semblat molt útil: “Les paraules menteixen, així que has dit una paraula et cau a sobre com la tapa d’un taüt”.
Un gran llibre, que omple, deprimeix, fa pensar, que esta molt ben escrit i, en resum crec que val la pena recomanar.

Insidia

L’insidia es la facultat que te algú per crear maranya en contra d’alguna cosa o persona. Generalment l’insidiós es una persona sense categoria voluntarial personal, carregada d’enveges, de falsos estereotips, de veritats còmodes i sobre tot sense capacitat d’autoesforç, d’automillorar.

Si te’ns empenta, força, idees i voluntat et veus capaç d’aconseguir qualsevol cosa, de millorar les existents , i fins i tot, de transformar la realitat. No hi cap l’insidia, no hi ha temps, no es necessita per que els objectius son clars, et cal esforç, ganes i voluntat que no es pot perdre en vanes guerres insidioses.

L’insidia té una característica pròpia i es mol subtil: Es com un riu soterrani, va fent mes grossa la cova sense que es noti i sense que la cova s’ensorri per que l’insidiós ha de treure benefici indirecte. No l’interessa ensorrar-ho tot, no l’interessa per que sap que no es capaç d’assumir les regnes d’idees, canvis, transformacions, responsabilitats, etc. Son gent que en diem de tirar la pedra i amagar la mà.

Quan a l’insidiós se li en va la mà i, a desgrat seu, es descobreix, aleshores guanya, puja de categoria i se’l pot anomenar traïdor. Fa mes de dos mil anys als traïdors tenien remordiments i es penjaven amb una corda al coll. El que sorprèn, es que avui dia, es senten herois, pensant que han transformat no se que, quan a la fi l’aconseguit es destroçar. Son gent de terra cremada.

El que ja no m’entra al cap es la valoració social de l’insidiós i del traïdor. La valoració social de la gent que juga a Brutus en comptes de donar la cara. No entenc les glories que se’ls hi canten, les gracies que se’ls hi riuen i el magnànim crèdit que se’ls hi dona.

Potser soc d’un altre temps i d’un altre món. D’un temps i d’un mon on es valorava la noblesa i sobretot el que en dèiem donar la cara, anar de cara, assumir responsabilitats, esser fidel als teus i respectar les persones. Altres temps, altres mons, altres societats, altres persones.

Gracies

La meva mare va patir una embòlia, de vacances, a la Platja. Va ser ràpidament ATESA a l’Hospital Comarcal del Vendrell i, avui dia, gracies a tots, torna a gaudir de les seves vacances en perfecte estat de salut.

Fins aquí tot normal. El que m'ha empès a escriure es el desastrós boca orella sobre les condicions socio-sanitàries de l’Hospital i la negativitat sobre els seus resultats. Vull manifestar la meva absoluta confiança per l’Hospital com a instal·lacions, al personal ATS per la magnifica cordialitat, entrega i assistència als malalts i sobretot per el gran nivell tecnic i professional de la metgessa que va atendre la meva mare.

Ho vull exposar per que crec que és positiu que valorem els serveis mèdics assistencials que tenim a prop, que hi confiem i els encoratgem per millorar dia a dia.

Gracies a totes les persones, sobretot de la tercera planta. Continueu amb la mateixa confiança, empenta i força. Gracies

Gaudir de Futbol

Penso que el Barça des de l’època Cruiff va agafar una mentalitat, un sistema on el joc del futbol deixava de ser un esport i intentava ser un espectacle per a gaudi dels seus seguidors. Per poder gaudir va organitzar un sistema de joc que requereix jugar amb rapidesa, intel•ligència i força física. S’han de tindre qualitats i s’ha de demostrar al cent per cent en cada partit.

Aquest sistema de joc obliga a que els jugadors gaudeixin també jugant, tan del seu joc, com del joc de l’equip. Aquest gaudir es contagia en l’espectador que ajunta el plaer de gaudir amb la por de patir perquè l’espectacle també comporta risc (que et facin gols). Aconsegueixen un tipus d’espectacle on s’inclou el plaer i el patir. I, si a demes és guanya .... millor. Aleshores es pot fer arribar a l’espectador a l’extasiïs, al súmmum de l’espectacle.

Majories i Minories

De petit em varen dir que la Democràcia era el govern de les majories amb respecte de les minories. I m’ho vaig creure i durant molts anys he vist actuar els governs en base a aquest criteri.

Tot canvia i actualment podríem arribar a definir democràcia com el govern de les majories per a les minories. Ja no es respecte l’opinió majoritària sinó que qualsevol minoria, respectable en base, arrastra i tomba per sota a la majoria “silenciosa”. Ara esta en plena vigència aquella frase de ma mare: “qui no plora, no mama” i la podríem traduir “qui mes crida, mes aconsegueix.”

Podríem escriure un munt d’exemples, que tots hem viscut, fins i tot fent cues ordenades en llocs públics, on un cridaner guanya el torn i aconsegueix el que vol. La majoria vota i prou i per tant durant quatre anys se suposa que els governs haurien de reflectir la voluntat d’aquesta majoria. Doncs no es així, quan son al poder, no volen problemes (i això que estan cridats a manar per aportar solucions) i qualsevol plataforma, entitat, associació, grup de pressió pot fer variar, i fins i tot canviar el compromisos del govern, a través de reivindicacions, manifestacions i altres fórmules variades de pressió sempre amb d’inestimable col•laboració dels mitjans de comunicació que tan sols cerquen la polèmica com a base d’informació.

Per principi les minories no poden decidir i manar per la majoria. Seria una perversió de la Democràcia. I a més, si tan sols s’acontenten les minories, algun dia la majoria silenciosa se’n cansarà. I si la majoria es rebel•la....!!!. Un toc d’atenció, encara som a temps per fer les coses ben fetes i rectificar.

Prohibicions

Als pares sens explica que hem d’educar als nostres fills. Que els hem d’ensenyar a ser responsables, raonar-lis les coses, exposar arguments i convèncer donant el perquè de les obligacions que tenen. En han dit moltes vegades que el càstig per els nostres fills és l’últim recurs i que les sancions mes dures no aporten res i que suspenen en la seva ment el principi d’autoritat. L’autoritat s’ha de guanyar, no imposar. D’aquesta manera intentem criar personetes responsables, amb criteri, solidaris, a punt per viure en una societat civilitzada democràtica i moderna.
Aquests mateixos ideòlegs de grans veritats, quan manen ho apliquen molt diferent. Els polítics ens tracten com a nens dolents que no tenim dret a la responsabilitat. Que som irresponsables per naturalesa i per tant constantment ens han de conduir, castigar i prohibir. I sobretot ràpidament amenaçar amb el codi penal a la mà: Presó. Coaccionar-te amb treure’t la llibertat per a qualsevol cosa. No hi ha reinserció, no hi ha convenciment ni ensenyament de conductes. En tants anys d’ensenyament a les escoles en democràcia quants valors em aportat als nostres fills?, a la societat en general?. No escullen al final el camí més fàcil. Em dona la sensació que els hi agrada donar-nos la bufetada que mai donarien al seu fill.

Pobre estatutet !

Sóc de la teoria de que el Tribunal Constitucional donarà validesa al nostre Estatut. Estic convençut que, com sempre, no buscaran l’enfrontament directe amb un territori. Tots sabem que en aquest tema els dos grans partits de seguida es posen d’acord. Jo crec que laminaran l’estatut amb subtilesa. Dirigiran la interpretació de cascun dels articles. Seran ells els que diran que vol dir cada cosa i d’aquesta manera dirigir una interpretació absolutament restrictiva de la norma. Esperem guerra frontal i hi haurà subtilesa mortal per la norma.

boig

Si un dia, en un restaurant, dinant, et trobes un boig, estudia’l. Pot ser una persona gran, afable, divertida, engrescadora de l’ambient, un pel provocativa, un pel impertinent i, si vols, un xic emprenyadora. Es fica amb tothom, obliga a cascú dels comensals a identificar-se, a saber alguna cosa més del veí de la taula del costat. No saps ben be de que xerra, ni pas que diu, es possible que sense ni saber perquè convidi a cava, a cafè i/o a copes. Cap problema, tampoc pagarà ell. El que si es cert es que primer tothom a pensat que anava begut. Després que era boig. Al sortir del restaurant he pensat que era social, que era persona i volia relacions amb persones. Volia identificar-nos a cadascú de nosaltres i canviar un dinar rutinari de menú per un migdia especial. Si un dia tinc un toc de bogeria, deixeu-me fer, val la pena.

Justificacions

No puc entendre com justifiquem tot el que pasa en referencia als nostres interessos. Les persones perdem l'objectivitat quan repensem opinions sobre temes que ens han afectat directament. Intentem justificar-ho tots si ens interesa i maxacar-ho tot quan o veiem a l'inreves. Aixó mateix es dona a la feina, al periodisme, a la politica i a tota la resta d'activitats. El problema no es que succeixi personalment un conjunt explicable de justificacions, el problema es que a les feines, incloc periodistes i politics, succeix el mateix pero no es vol reconeixer. La paraula jo soc imparcial, jo no em decanto, jo soc neutral, etc, son simples justificacions d'una mentida sabuda. Tothom justifica en base les seves experiencies, la seva ideologia, els seus principis i els seus raonaments.

Pressumptes culpables

Cada vegada mes em sento presunte culpable. Hisenda em tracta com un estafador i les seves cartes em traspasen la càrega de la prova de que soc inocent. Tràfic em tracta com un homicida en potencia. Es capaç de restar-me punts i fins i tot aplicar-me el codi penal per acumulació de faltes administratives. Fumar cigarretes i beure per dinar et fa culpable. Nigú sap de que, pero ja ets culpable de tot. Si tens un habitatge has de permetre l'entrada a tohom, no la defensis o pasaras a culpable. Se que es una exigeració, pero permet una amplia reflexió. L'Estat cada vegada culpabilitza mes a les persones que te controlades, que sap que cumpleixen les normes. Som els desgraciats que paguem a hisenda, els impostos, les multes, etc. Es una manera de començar a protestar.

Inici

Sembla que un blog es un espai personal per explicar el que vols comunicar sobre el que vulguis. Intentare que sigui un espai on exposi les meves opinions en amplitut d'aspectes. Espero no limitar-me i poc a poc anar-lo consolidant. Esperem no es quedi en bones intencions.