Ens hem presentat a les eleccions amb una idea francament molt clara: l'autodeterminació. Tant Convergència com Unió han defensat aquesta fita. Unió, des de l'any 31, té una posició clara i sòlida sobre aquest concepte, doncs sempre ha reclamat el dret a l’autodeterminació. Per tant, estic absolutament convençut que en el procés cap al referèndum d’autodeterminació, Convergència i Unió i fins i tot Esquerra Republicana treballaran amb un mateix concepte cap a una mateixa finalitat.
On rau aleshores el problema? el problema recau en l'endemà. I jo no sé que pensa Esquerra Republicana ni Convergència. M'agradaria intuir per on volem anar Unió Democràtica de Catalunya. Si a la primera època, i durant molts anys, defensàvem la confederació dels pobles ibèrics, entenc que actualment aquesta postura seria difícil de defensar donada la no existència de reciprocitat o receptivitat per part de les diferents comunitats de l'Estat espanyol i del propi Estat. Si aquesta impossibilitat és tan manifesta com ja han demostrat i autodeterminació vol dir respecte a Catalunya, com podem articular l'endemà?
L'endemà s'ha d'articular amb un Estat propi que trobi diferents sortides per encaixar Catalunya dins del món actual. Aquest encaix, segons la meva forma de veure-ho, tan sols podria ser a través de la confederació de pobles europeus.
Entenc que Catalunya, en un futur, hauria de signar els pactes europeus per tal d’assumir la legislació europea, en economia, en política exterior, en drets humans i en totes aquelles legislacions que ja han estat aprovades per Europa. Alhora hauria de fer pactes amb l'Estat espanyol en aspectes com la recaptació d'impostos, l'energia, la representació exterior, en els llocs on no en tenim de pròpia, la defensa, l'aigua, etc. En definitiva, una nova relació amb un tractament de tu a tu, d'igual a igual.
Que més m'agradaria, que aquest procés que engegarà Catalunya, fos un pas per diluir els estats tradicionals i iniciés el procés de creació de l'Europa dels pobles. Una veritable confederació europea.
Catalunya, per tant, només té una raó de ser en un futur que és disposar d’eines suficients per potenciar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra forma de ser, però també per recaptar els nostres impostos i distribuir-los de tal forma que siguin justos per nostra població. En altres paraules hem de poder mirar cara a cara als demés estats per defensar el que és nostre i per administrar els nostres recursos al servei de les persones a través d’una economia social de mercat dirigida i destinada al repartiment equitatiu de la riquesa per una societat del benestar el més justa possible.
