L’insidia es la facultat que te algú per crear maranya en contra d’alguna cosa o persona. Generalment l’insidiós es una persona sense categoria voluntarial personal, carregada d’enveges, de falsos estereotips, de veritats còmodes i sobre tot sense capacitat d’autoesforç, d’automillorar.
Si te’ns empenta, força, idees i voluntat et veus capaç d’aconseguir qualsevol cosa, de millorar les existents , i fins i tot, de transformar la realitat. No hi cap l’insidia, no hi ha temps, no es necessita per que els objectius son clars, et cal esforç, ganes i voluntat que no es pot perdre en vanes guerres insidioses.
L’insidia té una característica pròpia i es mol subtil: Es com un riu soterrani, va fent mes grossa la cova sense que es noti i sense que la cova s’ensorri per que l’insidiós ha de treure benefici indirecte. No l’interessa ensorrar-ho tot, no l’interessa per que sap que no es capaç d’assumir les regnes d’idees, canvis, transformacions, responsabilitats, etc. Son gent que en diem de tirar la pedra i amagar la mà.
Quan a l’insidiós se li en va la mà i, a desgrat seu, es descobreix, aleshores guanya, puja de categoria i se’l pot anomenar traïdor. Fa mes de dos mil anys als traïdors tenien remordiments i es penjaven amb una corda al coll. El que sorprèn, es que avui dia, es senten herois, pensant que han transformat no se que, quan a la fi l’aconseguit es destroçar. Son gent de terra cremada.
El que ja no m’entra al cap es la valoració social de l’insidiós i del traïdor. La valoració social de la gent que juga a Brutus en comptes de donar la cara. No entenc les glories que se’ls hi canten, les gracies que se’ls hi riuen i el magnànim crèdit que se’ls hi dona.
Potser soc d’un altre temps i d’un altre món. D’un temps i d’un mon on es valorava la noblesa i sobretot el que en dèiem donar la cara, anar de cara, assumir responsabilitats, esser fidel als teus i respectar les persones. Altres temps, altres mons, altres societats, altres persones.
De tot una mica. Pensaments i reflexions molt personals... i pel que veig per a la meva pròpia lectura... Que ja m’està bé. Si algú passa per aquí que m’ho faci saber, em farà gracia. Gracies
dimarts, 28 d’agost del 2007
Gracies
La meva mare va patir una embòlia, de vacances, a la Platja. Va ser ràpidament ATESA a l’Hospital Comarcal del Vendrell i, avui dia, gracies a tots, torna a gaudir de les seves vacances en perfecte estat de salut.
Fins aquí tot normal. El que m'ha empès a escriure es el desastrós boca orella sobre les condicions socio-sanitàries de l’Hospital i la negativitat sobre els seus resultats. Vull manifestar la meva absoluta confiança per l’Hospital com a instal·lacions, al personal ATS per la magnifica cordialitat, entrega i assistència als malalts i sobretot per el gran nivell tecnic i professional de la metgessa que va atendre la meva mare.
Ho vull exposar per que crec que és positiu que valorem els serveis mèdics assistencials que tenim a prop, que hi confiem i els encoratgem per millorar dia a dia.
Gracies a totes les persones, sobretot de la tercera planta. Continueu amb la mateixa confiança, empenta i força. Gracies
Fins aquí tot normal. El que m'ha empès a escriure es el desastrós boca orella sobre les condicions socio-sanitàries de l’Hospital i la negativitat sobre els seus resultats. Vull manifestar la meva absoluta confiança per l’Hospital com a instal·lacions, al personal ATS per la magnifica cordialitat, entrega i assistència als malalts i sobretot per el gran nivell tecnic i professional de la metgessa que va atendre la meva mare.
Ho vull exposar per que crec que és positiu que valorem els serveis mèdics assistencials que tenim a prop, que hi confiem i els encoratgem per millorar dia a dia.
Gracies a totes les persones, sobretot de la tercera planta. Continueu amb la mateixa confiança, empenta i força. Gracies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)