dissabte, 11 d’octubre del 2014

Donar la cara

A la guerra hi ha dos tipus de comandaments. Tots dos, abans de la batalla fan arengues als seus soldats. Els animen i encoratgen perque lluitin al front.
A l'hora de donar la cara n'hi han uns que, posant-se a primera fila, acompanyen i guien la seva tropa al inici i durant la batalla. 
A l'hora de donar la cara, n'hi ha d'altres que es situen a reraguarda amb qualsevol pretext, pot ser per dirigir millor la batalla, perque son molt importants, per que per aixó tenen tropa....
De la batalla que intento parlar-vos es d'aquelles en que cadascú te la seva responsabilitat i que s'incorpora  a la mateixa per voluntat pròpia. Per tant lluitaran igual independentment del comandament que els hagi tocat i esperonat.
Pero és ben cert, que el que va guian-te és un líder al que li tens confiança i respecte i del que et venen ganes de defensar fins al final.

El que és queda enrera, el que envia les tropes a rebre bufetades i s'ho mira des de lluny, que es?

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Denominador comú

Denominador comú
 
Entre tanta batussa per defensar opinions discrepants ens oblidem moltes vegades d'aconseguir el denominador comú. Un cop trobat, podrem veure que hi ha una gran base d'opinions concordants. Avui cercaré, a casa meva, amb la meva gent, aquells punts coincidents que podríem anomenar denominador comú perquè són acceptats per aquest gran grup de persones.
 
Entre nosaltres estem d'acord que el benestar de la gent (les politiques socials) i el nacionalisme son dues cares de la mateixa moneda. A Catalunya és molt difícil defensar la primera sense defensar el segon. Són qüestions lligades mentalment, políticament i econòmicament. No podem demanar un país nou, un país millor, si aquest país no té un nivell més alt de benestar general.
 
Avui, com que les qüestions més candents que hi ha al nostre país giren al voltant de la consulta del 9N, cercaré en que estem d'acord sobre aquests temes.
 
Sembla que estem d'acord en considerar que Catalunya és una nació, actualment sense Estat, però històricament, culturalment, idiomàticament i poblacionalment som una nació. I com la resta de nacions sense Estat tenim el dret inalienable a l'autodeterminació. Aquest dret propi s'hauria d'exercir votant i per tant, és perfectament legítim defensar una consulta en la que  decidiríem si volem pertànyer a l'Estat actual o crear-ne un d'independent. Per tant, en el meu grup estem d'acord en que Catalunya és una nació i que com a tal té dret a l'autodeterminació per constituir-se en Estat.
 
I quin tipus d'Estat?. En el meu grup també estem d'acord que l'ideal seria un Estat confederat. Un Estat que pogués arribar a acords de tu a tu amb l'Estat espanyol i amb Europa en condicions d'igualtat de soberania.
 
Però, ho hem de reconèixer, no ens hem posat d'acord en si aquest Estat confederat pot, o no, existir sense declaració prèvia d'independència. Molts pensen que el pacte confederal pot existir sense independència. Altres pensen, i jo entre ells, que la confederació requereix com a mínim un minut d'independència per poder negociar entre iguals. És un debat interessant, però... ¿seguirem parlant d'aquest desacord nostre o ens fixarem en la gran quantitat d'acords que tenim? Fins i tot podria passar que el punt de desacord quedi solucionat per l'actitud intransiguent d'aquell que no vol dialogar, negociar ni pactar.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

He pensat amb tu

Ella desitjava les teles del cel
Si jo tingués les teles brodades del cel,
recamades amb la llum de l’or i de la plata,
el blau i les tonalitats suaus i el fosc de les teles
de la nit, de la llum i de la tenebra,
estendria aquestes teles sota els teus peus.
Però jo, essent pobre, només tinc els meus somnis;
he estès els meus somnis sota els teus peus;
trepitja suaument, estàs caminant sobre els meus somnis …
William Butler Yeats