Catalunya 2012

CATALUNYA 2012
Catalunya 2012 l'acabarem millor que el present 2011.
Permeteu-me dirigir un missatge positiu i esperançador que contempli que la Catalunya del 2012, serà millor que la Catalunya que ens ha tocat viure en el 2011. Sé que les expectatives són difícils de poder complir quan no estàs sol en el camí i depens d’altres factors que et poden condicionar.
Dividirem els actius de que disposem en tres grans grups, el polític, l’econòmic i el social, com els tres peus d’un tamboret que son la base per poder seure.
Des del punt de vista polític disposem d’unes novetats positives:
Estats Units i Europa se’n han adonat, per fi, que han de restablir les bases econòmiques conjuntament. Em refereixo a les ultimes declaracions d’ambdós dirigents obama i Merkel.
A Europa iniciem estratègies econòmiques a nivell de tots els estats, reduccions de dèficits, topalls, inflació, i properarament es molt possible que polítiques fiscals comunes i fins i tot, una mica mes a la llarga,laborals. Amb moneda única, aquestes son bones noves.
A Espanya, es recent dir-ho, el govern es nou, però dona la sensació que a nivell econòmic atacaran el problema del dèficit seriosament i marcaran un realista full de ruta per sortir de l’atzucac econòmic on estem situats.
Els canvis ràpids de Govern que Europa ocasiona, els moviments econòmics que planteja generen en Catalunya una manca de normatives pròpies i clares per una visió conjunta de futur. Amb això vull dir, que la política no és una eina aïllada i hermètica, fruit de les idees d’un únic Govern, sinó que el marc global genera certs canvis i adaptacions i és aquí on es veu la capacitat de gestió del Govern que actualment tenim.
A Catalunya, ja esta demostrat, s’actua amb fermesa política i amb full de ruta clar i transparent. Tenim clar que les preocupacions son tres per ordre d’emergència: liquidés, dèficit i deute. Per solucionar-ho has de parar i intentar reduir el deute. No crear-ne mes que vol dir ajustar pressupostos per no tindre dèficit (ingressos i despeses). I tot això sense deixar els cobraments i pagaments per ajustar-los a uns terminis raonables i legals. Això es dur i s’està fent. Seria mes fàcil, ràpid i just si disposem d’un pacte fiscal, però això es, com diuen els castellans, harina de otro costal.
A Catalunya tenim la sort de un full de ruta clar, sabem cap on anem i quina direcció tenim. Volem tornar a ser el puntal del sud d’europa, molts recordareu allò dels quatre motors d’europa. Hem de tornar a ser els millors del sud d’europa i de la meditaranea i hem d’estar preparats per ser els primers en sortir-nos-en.
Per aquest 2012 els objectius primordials són la cohesió social, benestar social i l’atur. De vegades semblarà que anem lents perquè ens heu donat la confiança per governar, però hem d’aconseguir el consens per governar.
Quasi he donat el tret de sortida per parlar-vos dels factors postitius de que disposem en materia econòmica.
Obviarè referir-me al passat, donç tots el coneixem prou bé.
A Catalunya sempre diem que no tenim recursos naturals, i oblidem el més important: el geogràfic que es complementa amb el climatològic i paisatgístic. Disposem d’un atractiu natural (Pirineus, Costa Brava, Empordà, Delta de l’Ebre...) que atrau empreses i directius per la qualitat de vida que comporta.
Disposem també de sectors econòmics que són capdavanters en la recuperació econòmica. Destaco la importància de les empreses catalanes exportadores, que no fa falta que siguin grans empreses, com per exemple el món del Cava, on micro empreses familiars estan superant a la crisi amb exportacions del 20% a l’estranger.
El turisme tant poc considerat en aquest anys passats, torna a ser una dels grans puntals de la nostra economia. Tot i la última setmana blanca, on hi hagut una lleu punxada, tenim els nivells més alts de visitants turístics i de despeses per visitants. Aquesta línia te continuïtat en el temps i lluitarem per mantenir-ho i millorar-ho, aprofitant els propis recursos que ens dona el nostre país.
Un puntal econòmic a mig termini és l’ensenyament, la formació professional, la investigació i desenvolupament. En aquest últim ja són un referent a nivell mundial molt per sobre del que ens correspondria per població. En Ensenyament ja han iniciat les línies series de treball per acabar amb el mal anomenat fracàs escolar. En formació professional estem creant les bases per compaginar treball i formació que és el sistema d’èxit aplicat a Europa.
L’objectiu és recuperar la nostra preponderància dins d’Europa com un dels 4 motors d’Europa, que com recordareu ja hi erem.
Aquests punts forts econòmics, i a poc que bufin una mica de bons vents a favor, navegarem en la línia de ser un referent de potència econòmica dins d’Europa.
La tercera pota d’aquest tamboret al que m’he referit anteriorment és la societat catalana. Som tots nosaltres. Som els catalans que tenim el valor, la força i el coratge d’obrir el negoci, d’emprendre'n de nous, de reimaginar-nos els que tenim i, per tant, de donar sortida a l’emprenedoria.
Nosaltres, des de CiU, posem l’exemple del botiguer. Es lleva al matí ben d’hora per obrir la botiga, el negoci, amb un gran somriure a la boca per atendre als clients, presentant el millor gènere al millor preu, i amb la il·lusió de fer calaix. I quan tanca al vespre, sinó ha anat gaire bé, pensa en millorar i en la esperança de que l’endemà farà calaix.
Per més inri tenim una societat civil que està plena de persones amb gran qualitat de valors, que s’ajunten amb entitats de voluntaris per col·laborar amb la nostra societat. Persones de gran vàlua intel·lectual i social que col·laboren, ajuden, empenyen, dirigeiexen i motiven a tota una societat com la nostra per agafar rumbs de país, de solidaritat, d’investigació, de comerç, de formació, d’atenció a les persones... Es tant extens que mereixeria un altre discurs.
Amb aquesta força social i amb el compromís del Govern, la cohesió social no pot fallar. Aquell exemple que ens feia en Pujol del tren i que no podíem deixar el vagó de cua, ara, en èpoques en que la màquina va més a poc a poc, es quan més l’hem de tibar.
En un moment com l’actual és molt fàcil referir-me a en Guardiola, que ja va marcar els valors necessaris, i que ja tenim, per tirar endavant: Esforç, treball, contància, levar-se d'hora. I ja em permeto afegir: no defallir, col.laborar entre tots, remar plegats, la integració en el pais i lluitar pel que es nostre.
Tenim clar que políticament estem ben guiats, econòmicament gaudim de moltes possibilitats i socialment som una societat civil fortament arrelada i amb molta empenta. Aleshores em retorno a preguntar: Com serà Catalunya el 2012?
Per mi l’any vinent serà l’inici efectiu de la recuperació que podrem avaluar amb dates com avui, quan ens tornen a trobar l’any que ve.

Ofegar i pontejar

Ofegar per pontejar.

En pocs mesos, el regne d'Espanya està treballant fermament per ofegar-nos econòmicament. Si no recordo malament primer va ser negar-nos la benestreta de 1500 M euros. Mes tard retardant i reduint la capacitat de la generalitat d'emetre deute. Mes recentment negar els 750 M euros que ens deuen d'inversions no realitzades.

Paral·lelament existeix un soroll de fons constant volent culpabilitzar a les comunitats autònomes del dèficit de l'estat. Sembla que la despesa incontrolada no depengui de los ministerios que avui dia no tenen raó d'existir, dels increments funcionarials sense solta ni volta que no disposen de competències, de les despeses electoralistes del govern Zapatero, del seu inútil desconeixement de que estàvem en crisi, reconeixent-la tard i malament, tot prenent un conjunt de messures inútils i costoses.

Pot ser una estratègia ofegar-nos econòmicament i que tot seguit ens aporti la solució el govern de l'estat i que comenci a vendre la pel·lícula de fer dubtar de la utilitat del govern català i de la generalitat, i intenti convèncer de que per disposar de diners s'ha de dependre directament de Madrid?????

Ciu, Cdc i Udc

Aquesta campanya electoral es va iniciar, per part de la premsa, amb la "polémica", sempre buscada, de les relacions complicades entre convergencia i unio, i per personalizar-ho, entre en Mas i en Duran.
En tota la campanya en Mas i en Duran han fet pinya, tant en les ideies i aportacions per la campanya al Congres i senat, com en el suport a les mesures de govern que ha anat prenent l'executiu de Catalunya. I, per tant, la premsa no n'ha pogut treure suc.
Aquesta situació de companyerisme idilic entre els dos caps, el de convergencia i el d'unió, a mes, s'ha vist també reflectit en la militància d'ambdos partits que han actuat com una pinya.
Es molt bo constatar que la gent de CiU, nosaltres els militants, sabem anteposar la unitat devant les dificultats que pasa el país, enfont de petiteses de partit. La meva percepció es que tant a mítings, com a qualsevol tipus d'acte o feina de campanya, trobaves tans companys d'unió com de Convergencia. Així, units, som invencibles.
Cal agrair l'esforç i la feina feta de tota la militancia i de tots els simpatitzants. Ara cal no perdre aquest rumb en pro de la coalicio i en pro del país.

Governar, manar o pactar

Governar i manar o pactar

Convergència i Unió, en les darreres conteses electorals, ha aconseguit un èxit electoral indiscutible, sense sense precedents.  El suport explícit dels ciutadans ens ha permès governar en institucions tan importants com la Generalitat de Catalunya, un bon grapat d’ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals. Per primer cop la nostra coalició també governa els emblemàtics ajuntaments de Barcelona i de Girona.

Aquesta constatació pot conduir a equívocs, com ara que CiU mana a tot arreu. I això senzillament no és cert. CiU ha assolit molt de poder per governar, però poc per poder manar efectivament. A la majoria de les institucions governem en majoria relativa, per la qual cosa les decisions rellevants s’han de negociar, consensuar i pactar. Això significa, en el fons, que la majoria de ciutadans ens han votat perquè pactem i, alhora, ens han escollit perquè han considerat que som els millors negociadors per superar la dura època que ens ha tocat viure. En definitiva, per concloure el raonament, crec que els ciutadans ens han atorgat el poder per poder governar pactant.

M’agradaria fer extensiva aquesta reflexió a tots els partits i coalicions que governen les institucions sense una majoria absoluta. També aquestes formacions polítiques tenen poder per governar, però no pas per manar; han de pactar.

Arribats a aquest punt goso plantejar als ciutadans la reflexió de si una majoria absoluta a Madrid, a les properes eleccions legislatives, ens ha anat alguna vegada bé al nostre país i als nostres ciutadans. Nosaltres, CiU, estem acostumats a negociar en favor dels interessos de Catalunya. També estem preparats per defensar Catalunya i els catalans si, el 20 de novembre, un mateix partit governa i mana i té la temptació d’anorrear-nos.

Solidaritat

Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l'abundancia. Estic avesat a tot: a menjar bé i a pasar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d'allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gráciesa a la  familia i els amics que em donen forces. Però heu fet molt bé d'ajudar-me, ara que vivía en l'estretor. La societat m'ha donat, a la societat, als propers, retorno el rebut. 

El paragraf anterior que podría ser, i que es, un alegat a la solidaritat, no es mes que una modificacio minima, he canviat  divinitat per societat, de la carta de Sant Pau als cristians de Filips, d'aquest diumenge.

Si es entre els homes, se'n diu solidaritat. Si el perque, es l'amor a deu i als homes, se'n diu caritat.  

Un conte molt actual

Un gran capità mariner, fa més de cinc segles, mogut per una gran determinació i empenta, va decidir anar a cercar nous mons. Amb tres caravel•les, amarat d’il•lusió i alhora d’incertesa, Cristòfol Colom es va trobar un bon dia al bell mig de l’Atlàntic. Ben segur que, contràriament a algunes cròniques benitencionades però irreals, hi va haver moments força delicats: aigua per totes bandes, els mariners cansats, desanimats, malalts, desmoralitzats. En aquets moments dissortats li devia costar molt al nostre capità convèncer la seva tripulació que calia mirar endavant sense defallir i continuar la travessia. Més enllà d’aquell gran oceà segur que hi havia la terra preuada, una nova terra rica i curulla de tresors. I un dia, quan tot semblava perdut, van veure terra. Van aconseguir, malgrat tots els entrebancs, l’objectiu. I aquest descobriment va canviar la història del món.

Avui, més de cinc-cents anys després, el nostre país també es troba en una situació una mica semblant. També tenim un gran capità mariner, que va guanyar-se el prestigi i el suport majoritari del seu poble el darrer novembre i va decidir agafar el timó del vaixell. Un vaixell envoltat de problemes de tota mena, amb un fort índex d’atur, un gran deute, manca de liquiditat, un finançament injust i insuficient, dèficits fiscals insuportables, un munt d’obres pendents de pagar i una mentalitat instal•lada en el “tot gratis”. Tanmateix, el nostre capità ens anima a no deixar de remar, ens transmet l’afany de superació i ens encomana l’ideal del somni col•lectiu: val la pena hissar les veles, recollir els vents, enfilar la proa endavant i salpar sense mirar enrere.

Cadascú de nosaltres té un paper protagonista en aquesta història. Tothom té el seu, per petit i senzill que sigui. Arribar a bon port és una tasca col•lectiva, de tot un poble que segueix navegant i no perd l’esperança. Tenim un bon capità amb ma ferma i objectius clars. Ara ens cal, perquè el país arribi tan lluny com sigui possible, que nosaltres també ens ho creguem. I remem amb força en una única direcció.

Patrimoni

Realment no crec que publicar el patrimoni personal sigui cap mostra de transparencia ni d'honradesa. Estic convençut que els valors i virtuts de les persones corren per altres camins molt diferents. Malgrat les meves opinions la societat sembla que necessita saber el patrimoni dels càrrecs públics, per ara diputats i senadors.
Voluntàriament, us exposo el meu patrimoni, anterior a la presa de possessió de gener d'enguany i declarat a la Generalitat. Disposo del meu domicili habitual en un 50% compartit amb la meva dona. Igualment compartim la hipoteca de 220.500 euros. Disposo de dos apartaments, un a barcelona i l'altre a la platja de Sant salvador adquirits fa mes de vint anys. Tenia un saldo en compte corrent 34.000 euros. Disposo de un vehicle Volvo xc60 i una moto Honda. Tinc participacions en dues societats, en una que tinc les accions en venda, controlo un 16,37 % i de l'altre, familiar, disposo del 0,06 %.
Ja es public, quan ho acabeu de llegir pregunteu-vos si ara em coneixeu millor com a persona i com a servidor public temporal.

Rutes turístiques

A Barcelona tenim rutes turístiques arquitectòniques d'alt nivell. Tothom coneix la ruta del gòtic o la ruta del modernisme. Tothom queda embadalit contemplant la Sagrada Familia, que segons la intelectualitat mes esquerrana tenia que quedar inacabada. Tothom reconeix Santa Maria del Mar com un monument a la sobrietat i a l'elegància, i així no parariem. Son, tan sols, exemples.
Però jo he descobert una ruta nova: els edificis d'iniciativa. La ruta es pot iniciar a Terrassa contemplant la modernisima sala d'actes dels mossos, seguint per Barcelona per visitar el luxe a la seu de la conselleria, seguim per l'edifici del Sindic de greuges i acabant a Diagonal cantonada Balmes, seus de departaments de relacions institucionals. Contemplareu el que es el luxe, el disseny,, la modernitat aplicada, la comoditat, els grans espais pels grans directius.... Fantàstic. Com es una ruta que ha de ser pel poble i per el poble, recomano no cobrar entrades.
Les pedres també parlesin, les antigues expliquen historia, les noves el luxe d'esquerres d'esquena al poble. Quan conegui mes edificis aniré ampliant la ruta, ja m'han parlat de la seu de Emergencies.... Seguirem...

Dret a coneixer, deure d'igualtat

La passada setmana es varen publicar a la pagina web del Congres de diputats i del senat els patrimonis de ses senyories. Es un reclam de la ciutadania i ho trobo molt be. Aviat ho farà el parlament de catalunya i altres institucions. Properament publicare el meu.
Tot hi estant d'acord en la proposta i la seva execució, crec que seria molt mes honrat que la publicació fos general. Un amic meu deia que a les platges nudistes, tots despullats, i a les tèxtils tots, vestits. Anar a una platja nudista, vestit, provoca que et poden confondre per un voayer, de la mateixa manera que un de nu, en una platja tèxtil, pot ser confós per un exibicionista.
Per no ser ni un voayer, ni un exibicionista l'ideal seria que totes les declaracions de renda, que ja estàn súper informatitzades, fosin publiques. Tinc dret a saber de que viu un jutge, un catedràtic, un paleta, un empresari, un metge, un fotograf, un periodista, etc. La transparencia per a tots i, a mes a mes, evitarien frau. Seria molt difícil d'amagar a la renda el que gaudeixes i fardes en public.
Provem-ho.

Chacon

He llegit dos frases impactants de la candidata del PSC. La primera diu que vol "una catalunya sense aventures". Crec que podria haver dit sotmesa als interessos del regne d'espanya, com el PSC està sotmès al PSOE. Segona frase impactant: " quan més bé ha anat a espanya, mes be a catalunya". Jo ho tinc entès al revés, quan mes be li va a catalunya mes be li va a espanya. O sòc molt cec o jo no he vist mai que anant-li bé a espanya, catalunya en surti beneficiada. En canvi a la inversa està plè d'exemples, com més recaudem més diners se'ns queden.

Responsables, hem de ser responsables...

Em comença a fer molta gracia quan, com ara, per la reforma de la constitució, el dos partits majoritaris comencen a demanar que CiU sigui responsable davant la situació econòmica, davant les necessitats d’Europa i davant els mercats internacionals.
Hem estat responsables des de la transició. Amb UCD, pactant la constitució, el pactes de la Moncloa i la serenitat i serietat davant el 23 F. Hem estat responsables amb el PSOE de Felipe Gonzalez per reorientar la maldestre Política econòmica que portava (vagó de cua) i poder entrar a Europa i al euro, tot i sabent com es va portar el socialisme amb majoria absoluta amb els catalans i Catalunya ( p. expl. Loapa). Hem estat responsables amb el PP d'Aznar, sobretot a la segona legislatura. Nosaltres varem complir, ell va destroçar tot el que va poder.
Hem estat responsables davant els reiterats incompliments del PSOE: aprovaremos el estatuto que salga del parlamento de catalunya. I ràpidament ribot, defensor del pueblo i tribunal constitucional. Per part del PP no calen gaires explicacions doncs la responsabilitat en vers a Catalunya tan sols es pot considerar com irresponsabilitat absoluta i, fins i tot amb campanyes de mala fe.
I, ells que pacten per fotre'ns ens demanen responsabilitat. Que algú em digui un partit a Espanya mes responsable històricament que CiU. Estic amb la línea que ja n’hi ha prou, que ja es hora que se’n adonin que Catalunya es un problema, que ells també tenen, i que ja no confiem a sacrificar-nos mes. Hem de ser una pedra a la sabata.

Memoria democratica

Memorial Democràtic selectiu 28/08/11 02:00 - JORDI BADIA Altres articles de l'autor 14/08/2011 Molt més que un president 18/07/2011 A mi m'agraden els Manel Més articles ... A Catalunya, de problemes, gràcies a Déu (o gràcies a qui sigui), no ens en falten. Però hi deu haver qui troba que encara ens passa poc, i per això ens en fan saltar un o altre quan més distrets estem en les coses de menjar. L'últim exemple del que vull dir és el debat ressuscitat sobre el Memorial Democràtic que els d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) estan a punt per convertir en brega parlamentària. La raó és que la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ha anunciat que el Memorial canviarà de seu i anirà al Castell de Montjuïc, i perquè va dir, ja que hi era posada: “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir entre bons i dolents, perquè de víctimes, en una guerra, ho són tots, els d'un bàndol i els de l'altre.” No només ICV s'ha alçat en escons contra el propòsit d'Ortega, que hauria de quedar fet a l'octubre. El PSC i les entitats més representatives del Consell de Participació del Memorial també hi han reaccionat i, en general, hi han dit la seva un bon nombre d'historiadors, intel·lectuals i articulistes. Les crítiques que s'han fet es poden resumir en quatre punts, almenys: no els agrada el castell de Montjuïc com a seu; troben que és un menysteniment cap al Memorial que no se n'hagi convocat el Consell des de fa deu mesos; pensen que la retallada d'un 30 per cent del pressupost és un intent d'asfixiar-lo; i, finalment, entenen que el discurs d'Ortega és “maliciós” i “revisionista”. Els tres primers punts són d'una importància molt relativa. El Memorial fa deu mesos que no té perquè l'edifici que ocupava està en un estat ruïnós i rehabilitar-lo costa un dineral que ara mateix fa de mal gastar i justificar. Dur-lo al castell de Montjuïc és una sortida que també ha rebut molts aplaudiments pel que té de simbòlic. És veritat que el Consell ha d'estar informat, que s'ha de convocar i que aviat s'haurà de nomenar un director del Memorial. En aquests punts no es pot fallar. Però la retallada pressupostària, veient el que passa en la sanitat, l'ensenyament o els serveis socials, fa tot l'efecte que és inevitable. En tot cas, no em semblen qüestions fonamentals del debat. El nervi de la discussió és el fons del Memorial, què s'hi explica i com s'explica. Tret de deshonroses excepcions, la historiografia ho té bastant clar: la guerra va fer víctimes en un bàndol i en l'altre, i la memòria els ha d'abastar tots; de fet, n'hi va haver moltes que ho van ser sense haver-se alineat en cap i que van rebre perquè algun veí els va denunciar, i això val tant per als qui van ser acusats, justament o injusta, de comunistes o catalanistes, com d'homes de missa, de dretes o propietaris. És indiscutible que el franquisme va tenir quaranta anys per homenatjar les seves víctimes i reparar els seus familiars, i que, en canvi, les víctimes republicanes no han estat ni prou reconegudes ni suficientment reparades. Tanmateix, la Guerra Civil espanyola és massa complexa per dividir-la entre bons i dolents, guanyadors i vençuts; aquestes divisions han de ser el punt de partida, però no poden ser-ne l'únic. Defensar-les de manera granítica equival a mantenir-les, i democràtic sempre ha casat més bé amb reconciliació que no pas amb sectarisme. És probable que al Govern de CiU –sobretot a UDC– aquest Memorial Democràtic li faci una certa mandra, pel desgast públic que li pot suposar. Però ICV, per més que n'hagi estat l'impulsor, i els partits de l'esquerra en general no l'haurien de convertir en cap trinxera política; alguna temptació sí que s'hauria de poder resistir. Si els partits no són capaços de posar-se d'acord en la manera com s'ha d'estructurar el Memorial Democràtic i quina funció ha de fer, val més que el deixin estar i que esmercin els esforços i els recursos escassos de què disposem en altres necessitats. Ja només ens faltaria tornar-nos a tirar la memòria pel cap. 

Valors i Politica

Fa la impressió que hi ha una crisi profunda de comportaments i valors. En primer lloc, per part de la ciutadania i els polítics s'ha perdut el concepte d'economia, com a saber que procura la bona Administracio dels recursos escassos. Durant anys els polítics ens han parlat constantment de "demandes dels ciutadans" com si els recursos fossin il.limitats i calgués satisfer totes les demandes una rera l'altra. D'aqui ve que en l'actual generació de polítics locals sembla que dominin els que hi son per gastar i no per administrar, es a dir, per establir prioritats i satisfer unes demandes però no totes. Cal tenir present que el pressupost d'ingressos i despeses sempre ha de quadrar i el deute ha de ser retornable sense esforços extraordinaris i que els polítics futurs han de poder tenir també capacitat real per endeutar-se.
La crisi econòmica actual ens hauria de servir perquè tant els polítics locals com els ciutadans recuperessim el concepte d'economia. La il.lusio fiscal, la cultura del subsidi han penetrat perillosament en la ment d'un ampli nombre de ciutadans, ciutadans que voten. Sembla que per a molts ciutadans els recursos no siguin escassos per els governs i en canvi ho son. Sembla també que els governs no puguin estar en crisi financera i hi estan. Per rectificar això cal fer pedagogia des de tots els àmbits i no d'un dia o dos sinó molt de temps. Per això cal que hi hagi líders locals i líders d'opinio que facin pedagogia. Per fer pedagogia s'ha de tenir un missatge valent, un missatge clar i voluntat de comunicar-lo. En concret, s'ha de reconèixer que també a nivell municipal sovint hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Això cal dir-ho ben alt i cal prendre mesures dures a molts ajuntaments de cara al 2012.
Part de l'article de Joaquim Sole VILANOVA del periodico de 20 abril de 2011

Menyspreu

"també l'esquerra Intel.lectual s'apunta al menyspreu de la veritat. Sense fer ni un gest d'autocrítica pels trenta anys d'hegemonia gestada des de prosperes càtedres, fundacions i tribunes, ara adula els indignats i els impulsa a creure una mentida:
Que la perfida especulació mundial desapareixerà només perquè n'hi ha ganes i perquè a espanya es canviarà la llei electoral i, gràcies a les noves tecnologies, es reinventara la democràcia.
La mentida de l'esquerra cultural te una derivada. Escamoteja una crua evidencia: no hi ha canvi sense trauma. un autèntic canvi de truita exigeix una revolució. I una revolució, no fotem, es fa a sang i fetge: provoca enormes sufriments a la generació que la protagonitza."
Part d'article d'antoni Puigverd, la vanguardia 3/08/11.

El meu diputat

En Germà  Capdevila (gcapdevila@cataloniatoday.cat) exposa en el seu article de dijous que el sistema de disciplina de vot repugna el sistema democràtic i es un insult als electors i remarca que vol votar un diputat que respongui als seus interesos.
No seré pas jo qui li porti la contrària però si que vull afegir-li dues reflexions. Primera: escollir diputat per diputat facilita l'egoisme insolidari, defensa el que m'interesa i els demés que es fotin. Es el que a usa en diuen lobbys.
El sistema de partits facilita el que podríem anomenar consens. En èpoques com la actual absolutament necessari per arribar a acords globals que afavoreixin. Els grups parlamentaris, i els partits, el que fan es conseuar abans entre els diputats, raonen, exposen, inciten noves propostes, convencen i voten.
Cap sistema es perfecte, però si que crec que el mixte pot ser el mes útil. De la mateixa manera que crec que el territori s'hauria de tenir en consideració per no caure en les dictadures de les metròpolis.

Afortunada

A la Vanguardia d'ahir el sr Joaquim valls explica els trets que tenen en comú les persones afortunades, les persones amb bona sort i alhora satisfetes de la seva sort.
Aquest senyor exposa set premisses que s'han de tenir, incorporar o aprendre per gaudir d'aquesta fortuna o sort a la vida. I son:
Bon autoconcepte
Optimisme
Extraversió
Empatia
Autogestió emocional
Proactivitat
Perseverança
Un cop llegit he pensat: la meva filla tindrà sort o fortuna a la vida? I he anat desgranant las set qualitats necessàries aplicant-les al coneixement que tinc de ella.
Te bastant bon autoconcepte de ella mateixa, s'accepta amb millores. Es optimista, extravertida i disposa d'una gran empatia, de vegades massa i tot.
Autogestió emocional o capacitat d' enfadar-se la te enfront les cregudes injustícies. Es molt proactiva amb la idea de generar circumstàncies positives al seu voltant i te una excel•lent perseverança o capacitat de picar pedra per aconseguir objectius.
Un cop analitzades les dades subjectives, t'he analitzat amb la visió de pare, et recomano que no canviïs i seràs superafortunada en aquesta vida.
Petonets.

Dol

Ahir,per motius més seriosos ens van explicar les fases del dol. No sé per quin extrany i complex procés cerebral el vaig relacionar amb la situació actual.
El món ens ha canviat i hem donat la volta com un mitxó. Se'ns ha mort l'estat d'expectatives que havíem creat. La seguretat econòmica, la laboral, la sanitària, la de la jubilació, etc... Se'ns ha mort el món que coneixíem.
Diuen que el procés de dol té cinc fases:
La de shock
La de negació
La de ràbia
La de depressió
La d'acceptació

Crec que la de sochk la varem passar al 2008, quan varem rebre el cop de porta financer i la caiguda del mercat immobiliari.
Seguint el fil, durant el 2009 varem negar els canvis que s'estaven produint al món, i com exemple la negació dels govern català i espanyol a simplement parlar de crisi. Aquesta paraula malaïda tant sols era per EE.UU. Nosaltres havíem fet les coses ben fetes, els bancs eren sòlids i les prestacions socials consolidades.
L'any 2010 ha estat el de la ràbia. Ràbia per saber que hem viscut com a rics amb els diners dels demés. Tant a nivell personal com col·lectiu, tant per comprar com per malgastar diners públics per tot tipus d'inversions i serveis. La ràbia crec que s'ha concretat amb el moviment anomenat dels indignats.
L'any en curs hauría de ser el d'una certa depressió; esperem curta. La depressió quasi ha de ser de reflexió per constatar que el món proper a nosaltres trigarà a ser com era i hem de plantejar-nos-el de forma diferent.
M'agradaria que el 2012 fos el gran any de l' acceptació,i que aquesta acceptació ens fes superar el dol i iniciar el camí personal i comunitari cap a l'esforç de recuperació; de trobar camins de sortida, de treballar amb solidaritat, sabent que ens en hem de'n sortir tots junts, amb col·laboracions i complicitats.
Costa sortir del dol, però tothom se'n surt. Siguem forts per no trigar gaire més i per crear unes noves bases marcades pels valors personls i que ens permetin, potser sense tanta riquesa, una societat millor.

Teatre

Quan vaig arribar a Olesa, ara farà ja vint i cinc anys, em vaig incorporar a les diferents activitats associatives d’Olesa de Montserrat. Ben aviat a la Passió, com a col•laborador amb papers secundaris, fariseo, poble, etc. Seguidament em varen proposar col•laborar amb la companyia amateur Locus, per realitzar obres de divertiment, amb la finalitat de recaptar fons per entitats sense ànim de lucre. En un inici aportaren els ingressos a l’Associació de Minusvàlids Psíquics i actualment a la UEC. També he intentat col•laborar en l’edició de les caramelles, les carreres d’andromines, la coral de Grans de l’Escola de Música, la cantata de Setmana Santa dels Misteris, etc.

És el primer cop que m’he plantejat, si degut al meu recent càrrec, hauria de deixar de col•laborar en aquestes entitats, atès que moltes vegades els papers que interpreto, com a mal actor que sóc, són còmics o es poden malinterpretar.

A la vida tot es pot malinterpretar. Confondre la feina i el hobbby demostra molt poc raonament. Recordo que fins i tot en alguna feina del sector privat em van exigir plegar dels càrrecs públics d’UNIÓ (regidor del meu poble) si volia continuar a la gerència d’una empresa.

Per motius laborals he hagut de reduir ostensiblement les meves distraccions personals però tinc la voluntat de seguir col•laborant, encara que sigui de forma menys intensa per restriccions de temps, en les entitats del meu poble.

Pels mal pensats, i parlo també pels meus amics, sols cerquem divertir i divertir-nos amb els companys i servir, col•laborant amb les entitats amb les quals ho fem des de fa anys.

Ser d’alguna manera útils a la nostra societat.

Informació sesgada

Ahir (El passat dimecres) vaig escoltar una excel•lent intervenció del Diputat al Parlament de Catalunya, el Sr. Fernandez-Teixidó. Al arribar a casa i veure el TN repetit al canal 33 no vaig veure ni un sol tall de la seva intervenció. Vaig quedar estorat. Hi reproduïen intervencions dures de l’oposició a la nova normativa sobre l’impost de successions però no mostraven les que es van manifestar a favor de CiU. És més, de la intervenció del grup del PP van reproduir els retrets, no la part que parlava a favor.

Conclusió; si em quedava tant sols amb una part de la informació emesa per un mitjà d’àmplia difusió com la TV; concloïes que s’havia aprovat una nova normativa que no vol ningú, que no afavoreix a ningú, que no beneficia a ningú, que no serveix per a res.

CiU va explicar clarament els dos objectius fonamentals: El primer perquè no marxin les inversions fora del país amb els efectes de no pagar successions i el segon, i més important ,el que si no hi ha transmissions sense impostos (cal recordar que ja s’han pagat abans) no hi ha estalvi, i sense estalvi i inversions, no hi ha economia productiva.

N’hi ha que segueixen pensant que l’economia millorarà a través del BOE, i l’economia i els llocs de treball tant sols milloraran per l’esforç individual, les empreses, l’estalvi i la inversió.

Cultura

Llegeixo amb incredulitat les noticies d’aquests dies sobre la situació econòmica. Es incontestable que hem gastat mes del que teníem, molt mes del que ingressàvem i ingressarem, i ara s’ha d’anar tornant. Tothom s’ha d’ajustar el cinturó. Es com a casa, hem adquirit la llar, el cotxe, utensilis, tot a crèdit i, per tornar el capital i els interessos del diner que ens han prestat no ens queda mes remei que reduir les despeses i/o incrementar els ingressos. Com els ingresso tendeixen a la reducció, s’han d’atacar les despeses.
Doncs, a casa, al menys la meva, varem decidir concentrar els menys recursos en el menjar, la assistència sanitària, el pla de pensions i l’escola de la nena. Varem reduir telèfon, diaris, tv per cable, menjars de restaurant, esports, hobbys, etc.
Quan a l’administració demanes el mateix que fem a casa, tothom es rebota: La cultura és prioritària, la piscina és bàsica per l’esport, les festes son cultura i, la cultura és la base per els negocis culturals que mouen el país. L’ensenyament ha de ser informatitzat i la medecina tota d’urgències...
Carai, la situació és seriosa. Tan sols cal mirar Grècia per veure com imposen el que ells solets no son capaços de solucionar: estalviar per tornar el crèdit. Volem realment retallades de pensions, eliminacions de funcionaris, reducció dràstica d’un 30 % de la despesa pública ???. O preferim fer-ho a la nostra manera, conservant el que creiem prioritari i bàsic per a nosaltres???.
A casa meva deien: “Cuando veas las barbas del vecino cortar, pon las tuyas a remojar”. O ens hi posem tots o no ens en sortirem. Prou queixes i mes efectivitat. Ho hem de fer i ho podem fer.

Reflexions sobre ensenyament

He tingut la sort d’acompanyar la consellera d’Ensenyament Irene Rigau als actes de nomenament dels directors territorials d’Ensenyament a les comarques de Barcelona. M’han agradat molt una sèrie d’idees que vull exposar públicament per la seva senzillesa i la seva racionalitati l’excel•lent descripció de la realitat.

1. Tenim el cervell dividit en dues parts. Quan a l’orella dreta ens arriba l’ímput que hem de millorar la nostra feina, de seguida posem l’altra per demanar diners. A partir d’ara l’orella esquerra ha de ser capaç d’escoltar amb els mateixos diners i la part dreta ha de posar-se en marxa per repetir que es pot millorar.

2. A partir de l’adveniment de la democràcia, la comunitat educativa va creure que a partir de la millora de l’ensenyament podria canviar la societat. Ara, després de 35 anys, els papers s’han invertit i és la pròpia societat que està a sobre de la comunitat educativa perquè canviï.

3. Al llarg d’aquests trenta-cinc anys de democràcia Catalunya ha anat augmentant el pressupost dedicat a l’ensenyament. Això vol dir que hem disposat de més recursos que mai. I quin ha estat el resultat? El major fracàs escolar de la història. El trinomi diners-millora de l’ensenyament-millors resultats no s’ha complert.

4. L’objectiu de l’educació són els alumnes. El compromís per l’educació parteix dels pares i dels mestres. Els mestres són l’exemple, els motivadors, l’autèntica màquina que empeny el funcionament del sistema educatiu i que desenvolupa la motivació dels alumnes. Mitjans i diners són, cal capdavall, el complement.

Paraules

Aquest nou govern ha tornat a canviar paraules. Si mireu els noms de les conselleries indiquen noves prioritats. Ni ha una que s’anomena empresa i ocupació, mai havien anat mes lligats aquests dos assumptes que ara. Sene empresa no hi ha ocupació. Tornem a disposar d’ensenyament i eliminem el concepte educació. En algun article havia exposat la idea de que educar es concepte de tots, no solsament i menys exclusivament de l’administració. Tornem a disposar de Benestar i família. Torna la família com a concepte bàsic a protegir i a on s’ha d’incloure el benestar solidari. Agricultura, en el seu nom, torna a recollir tots els sectors, pesca, ramaderia i producció alimentaria. Un altre que vol dir moltes coses: Territori i sostenibilitat, l’ecologia al servei de les persones i les persones atenent a la sotenibilitat del territori. Paraules que aporten conceptes.

Ahir vaig veure el TN vespre i, curiosament, varen tornar a parlar de barracons. Ja no son caragoles prefabricades d’alt luxe i comoditats si no que torna la paraula depreciativa de barracó.

Les paraules son importants si no son simples reclams publicitaris sense contingut. Com crec en els continguts accepto la paraula barracó sobretot en el seu sentit de provisionalitat..

I les conselleries que treballin el contingut del seus noms que aleshores anirem be

Limitació velocitat

Crec que estem confonent el discurs. Jo tinc escrit varies vegades en aquest bloc la meva opinió que resumida es:
primer la reducció d'accidents ha estat la mateixa que a la resta d’Espanya.
segon: la contaminació es efecte de múltiples factors, no es exclusiu ni únic la velocitat.

Però anem al fons de la qüestió: el dogmatisme. D’això es exemple aquesta i altres normatives del tripartit. La proposta contraria es confiar en la persona: normatives mes flexibles i mes confiança amb tots nosaltres que serem capaços d'aplicar la responsabilitat individual. I qui la faci que la pagui i, qui compleixi i sigui responsable

Que l’administració no ens culpabilitzi amb infinitat de vigilants normes que el sobrecarreguen i ens impedeixen l'auto desenvolupament personal i social. Per mi aquest és el debat i la limitació de velocitat és l'exemple.

FADAM

Divendres vaig acompanyar el Molt Honorable Sr. Artur Mas a la inauguració de la primera seu, petita i treballada, d’aquesta associació, FADAM dedicada a l’atenció als nens malats de càncer i als seus familiars, sobretot als pares.

Aquest acte potser no es considera important per sortir per la tele. Per mi va tenir una doble importància. Per una part l’esforç d'uns pares, que tot i el dolor de perdre un fill per un tumor al cervell, es sobreposen i lluiten per millorar l'entorn i intentar que altres no passin o temperin el que ells van patir. La família d’Àngel Manzanares és de una constància, serenitat i fortalesa digna d’esmentar.

Per altre part comprovar in situ la humanitat i solidaritat del president. Acostumats, com ens el presenta el programa de tele “Polònia”, altiu i cregut, seria bo el coneguéssim en les facetes mes personals i, en realitat molt mes ajustades a la seva personalitat. Ell, i la seva dona que també va voler assistir al modest acte, ja era des de fa molts anys col•laborador de l'entitat per convenciment personal. Això es va constatar amb les seves paraules de coneixement i solidaritat amb la família, i sobretot amb la humanitat en que va tractar a tothom.

Per aprendre. Reitero hauria de sortir per la tele.

Discurs

El dia 11.1.11 el recordaré com el compliment d’un somni d’aquells que penses que mai es faran realitat. Com els diaris tan sols portaran la part política del discurs, us adjunto les dues parts mes personals.

"....
M’agradaria molt poder exportar, en la meva tasca, la sèrie de valors, que ara s’intenten recuperar, i que gracies als meus pares, aquí presents, vaig aprendre des de petit. Ells em varen educar sobretot en els valors de treball, esforç, la responsabilitat, la solidaritat, l’estalvi, i el respecte. Tot aprés amb molt d’amor i en el marc d’una família compacta que es solidaritza i s’agrupa tant en el moments de dificultat com en els d’alegries i celebracions. Valors que intentem transmetre a la nostra filla i que creiem també hauríem de saber transmetre i hauria d’assumir la societat actual per retrobar el rumb de solidaritat i prosperitat que mereixen tots els nostres conciutadans.


No puc menys que agrair als meus amics d’Unió Democràtica, també avui aquí presents, l’aprenentatge durant aquests mes de vint-i-cinc anys de compartir il•lusions, programes i propostes per el nostre país. Som gent de pedra picada, no ens rendim, per que tenim molt clara la nostra ideologia social cristiana, per que la compartim des de l’amistat i per la voluntat de exportar-la a través del convenciment i al servei a les persones i al país. Ja ho manifestaven a l’any 1936 els Consellers Nacionals d’Unió “ ultra els ideals basics de democràcia cristiana: llibertat nacional i justícia social “
...."

Inici de bon any

Ahir em varen deixar començar be l’any. Anàvem a celebrar el inici d’any, amb la meva filla que estava amb uns amics, tot sortint de felicitar el cinquantè aniversari d’una bona amiga i, a l’alçada d’Abrera, em vaig equivocar de direcció. Veient que no venia ningú per cap banda, cop de volant i giravolta de canvi de sentit. A dos-cents metres, policia municipal d’Abrera. Dos agents al mig del carrer fent-me senyals de que pares. Tenien tota la raó del mon. Tres quarts de dotze de la nit. Cap d’any perdut, multa, retirada de punts..... tots aquests pensaments es concentren al meu cap. Nomes faltava això per acabar malament un any realment desastrós. Que hi farem, ho he fet malament i ho haig de pagar....

Li dono la raó a l’agent, li vaig per ensenyar el carnet, li demano disculpes, tot a resignat a les conseqüències. I, em diu que no ho torni a fer, que vigili i, que amb prudència, vagi a celebrar el inici d’any.

No cal dir que, no tan sols per la que em vaig lliurar, si no per la nova oportunitat que em va donar. Deu ser tonto, però si que em va semblar que aquest any 2011 podia ser molt i molt millor.

Bon any per tothom i, especialment per els agents de la Policia Local d’Abrera.