Governar, manar o pactar

Governar i manar o pactar

Convergència i Unió, en les darreres conteses electorals, ha aconseguit un èxit electoral indiscutible, sense sense precedents.  El suport explícit dels ciutadans ens ha permès governar en institucions tan importants com la Generalitat de Catalunya, un bon grapat d’ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals. Per primer cop la nostra coalició també governa els emblemàtics ajuntaments de Barcelona i de Girona.

Aquesta constatació pot conduir a equívocs, com ara que CiU mana a tot arreu. I això senzillament no és cert. CiU ha assolit molt de poder per governar, però poc per poder manar efectivament. A la majoria de les institucions governem en majoria relativa, per la qual cosa les decisions rellevants s’han de negociar, consensuar i pactar. Això significa, en el fons, que la majoria de ciutadans ens han votat perquè pactem i, alhora, ens han escollit perquè han considerat que som els millors negociadors per superar la dura època que ens ha tocat viure. En definitiva, per concloure el raonament, crec que els ciutadans ens han atorgat el poder per poder governar pactant.

M’agradaria fer extensiva aquesta reflexió a tots els partits i coalicions que governen les institucions sense una majoria absoluta. També aquestes formacions polítiques tenen poder per governar, però no pas per manar; han de pactar.

Arribats a aquest punt goso plantejar als ciutadans la reflexió de si una majoria absoluta a Madrid, a les properes eleccions legislatives, ens ha anat alguna vegada bé al nostre país i als nostres ciutadans. Nosaltres, CiU, estem acostumats a negociar en favor dels interessos de Catalunya. També estem preparats per defensar Catalunya i els catalans si, el 20 de novembre, un mateix partit governa i mana i té la temptació d’anorrear-nos.

Solidaritat

Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l'abundancia. Estic avesat a tot: a menjar bé i a pasar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d'allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gráciesa a la  familia i els amics que em donen forces. Però heu fet molt bé d'ajudar-me, ara que vivía en l'estretor. La societat m'ha donat, a la societat, als propers, retorno el rebut. 

El paragraf anterior que podría ser, i que es, un alegat a la solidaritat, no es mes que una modificacio minima, he canviat  divinitat per societat, de la carta de Sant Pau als cristians de Filips, d'aquest diumenge.

Si es entre els homes, se'n diu solidaritat. Si el perque, es l'amor a deu i als homes, se'n diu caritat.  

Un conte molt actual

Un gran capità mariner, fa més de cinc segles, mogut per una gran determinació i empenta, va decidir anar a cercar nous mons. Amb tres caravel•les, amarat d’il•lusió i alhora d’incertesa, Cristòfol Colom es va trobar un bon dia al bell mig de l’Atlàntic. Ben segur que, contràriament a algunes cròniques benitencionades però irreals, hi va haver moments força delicats: aigua per totes bandes, els mariners cansats, desanimats, malalts, desmoralitzats. En aquets moments dissortats li devia costar molt al nostre capità convèncer la seva tripulació que calia mirar endavant sense defallir i continuar la travessia. Més enllà d’aquell gran oceà segur que hi havia la terra preuada, una nova terra rica i curulla de tresors. I un dia, quan tot semblava perdut, van veure terra. Van aconseguir, malgrat tots els entrebancs, l’objectiu. I aquest descobriment va canviar la història del món.

Avui, més de cinc-cents anys després, el nostre país també es troba en una situació una mica semblant. També tenim un gran capità mariner, que va guanyar-se el prestigi i el suport majoritari del seu poble el darrer novembre i va decidir agafar el timó del vaixell. Un vaixell envoltat de problemes de tota mena, amb un fort índex d’atur, un gran deute, manca de liquiditat, un finançament injust i insuficient, dèficits fiscals insuportables, un munt d’obres pendents de pagar i una mentalitat instal•lada en el “tot gratis”. Tanmateix, el nostre capità ens anima a no deixar de remar, ens transmet l’afany de superació i ens encomana l’ideal del somni col•lectiu: val la pena hissar les veles, recollir els vents, enfilar la proa endavant i salpar sense mirar enrere.

Cadascú de nosaltres té un paper protagonista en aquesta història. Tothom té el seu, per petit i senzill que sigui. Arribar a bon port és una tasca col•lectiva, de tot un poble que segueix navegant i no perd l’esperança. Tenim un bon capità amb ma ferma i objectius clars. Ara ens cal, perquè el país arribi tan lluny com sigui possible, que nosaltres també ens ho creguem. I remem amb força en una única direcció.