Death in venice

He tingut la sort de poder tornar al Liceu. Fantàstica opera de Britten ben coreografiada en aquesta versió, ben cantada tant pel tenor, el baix i el bon cor del teatre. Al director Sebastian Weigle li reconec una batuta màgica: per mi aconsegueix una sonoritat impecable, una vivacitat de l'orquestra i una coordinació amb el cant sense matar-lo. Per mi broda la musica. Ara, em costa mol entendre en Britten. Començo a copsar fragments de la seva musica i espero, algun dia, aconseguir que aquest tipus de musica m'arribi al sentiment.

Bernadette

El llibre de Pep Coll, les senyoretes de Lourdes es un llibre ben redactat i sembla que esta ben documentat. No es una historia que m'hagi portat a il•lusionar-me en la seva lectura. De les histories paral•leles del llibre he anat seguint el de l’ús de les llengües minoritàries, en aquest cas el patuès, que es va perdent per que no es llengua de prestigi fins al punt que costa entendre que la Verge pogués expressar-se en aquest idioma. La novel•la busca la polèmica religiosa, però crec que tot el que exposa i les fòbies que expressa ja son arxiconegudes i no crec que afectin gaire als creients que ja fa temps entenen que l’església es imperfecte com les persones que la composen i que el perdó i el recomençar cada dia es el camí per a la perfecció individual, la convivència social i la recerca religiosa. La religió habita dins de cadascú.

Matthew Tree

La vida després de Déu. Aquest es el llibre que he acabat de llegir ara mateix. Crec que esta ben documentat i que la finalitat real del llibre es expulsar els “dimonis” religiosos del propi autor. Potser estic errat, però durant tota la lectura m’ha donat la sensació que el llibre era una excusa del autor per autojustificar-se i acabar amb els seus propis fantasmes. M’ha agradat la reflexió de Jesús Purroy, que no el conec, però m’interessaré per ell, que es defineix com ateu però amb raonaments individualistes oberts a tothom. Jo potser em definiria com a catòlic, no dogmàtic, seguint el seu esquema.

Sentiment de culpabilitat

Un bon amic m’ha fet reflexionar sobre el poder del govern del nostre país. Diu que la base consisteix en fer sentir culpable al ciutadà de tot el que passa. Comencem: De bon matí et sents culpable d’haver desobeït el teu govern per haver gastat mes aigua al dutxar-te de la que et correspon, si no ha estat la dutxa segur que haurà estat quan et rentaves les dents o per que no has apagat aquella bombeta tot just t’has acabat de vestir. Tot seguit vas a fer un cafè a la cuina i, resulta que observes dos llumetes que t’han quedat enceses tota la nit, la vermelleta del televisor i la de la cafetera. Ja has contaminat el planeta, potser aquest és un dels pocs temes, que avui per avui, no esta penat, però si culpabilitzat. Agafes el cotxe i, tot i fer grans caravanes diàries, et sents culpable de no usar el transport públic, que es el correcte i sostenible. Però no tens temps de plantejar-t’ho que ja estàs preocupat de la velocitat, no sigui que l’únic quilòmetre que pots accelerar una miqueta hi hagi un radar. No tinguis pas un accident que la culpa sempre serà teva: excés de velocitat, mal manteniment del vehicle, distracció, etc. Mai serà per el mal estat de les carreteres, la mala senyalització o la manca de direcció policial en respecte a la circulació. Ja no et dic res si, per desgracia, et empresari: CULPABLE de tot. Tots els mals de la societat son per culpa de l’empresari: l’especulació, el increment de preus, els mileuristes, la no conciliació familiar, la venda de dades, el benefici sempre excessiu, l’evasió d’impostos, l’esclavatge laboral, el monopolisme, etc.

Seguim, no dinis i beguis qualsevol substancia que tingui un sol punt d’alcohol i condueixis: CULPABLE. No, perdoni, encara no he agafat cap vehicle, es igual, presumpte culpable i ja esta.

D’exemples en podem fer un llibre: boscos, incendis, aigua, contaminació, conductes socials, etc. El important es crear i conscienciar cadascú de tots nosaltres que no complim res del que sens diu, per tant podem ser penats amb tota la força de la llei. Això permet governar amb absoluta tranquil•litat: tothom es culpable d’alguna cosa i per tant no podrà ningú reclamar res. Si reclamen, segur que els hi trobarem un incompliment i els podrem comptabilitzar. Quin drama. Destorcen la persona, la sotmeten, la culpabilitzen i, si no s’ho creu, la penalitzen.

Contràriament existeixen els governs de convenciment i d’educació. Ens eduquen i ens convencent. Aquest tipus de governs serien mes adients al segle que estem, però requereixen mes esforç i mes força moral de la gent que mana. Que complicat. Culpabilitzar es mes fàcil.

Xavier Sala

Llegit el llibre de Converses, escrit per Jordi Graupera no aporta res de nou als que hem anat seguint la història i les creences econòmiques d’aquest economista transgressor. Ja fa temps que no creiem en teories absolutes aplicades a l’economia, ni Smith ni Keynes, i per tant fa temps que ens incorporem, de forma generalitzada, en el realisme de Sala que confirma que cada població, concepció poblacional, religió, costums, etc. afecta a les teories económiques essent difícil aplicar-les sense tindre totes aquestes variables en compte. Son per reflexionar la seva visió de Catalunya, el que s’ha de fer, o es pot fer, per anar pal•liant la pobresa al Africa i les seves teories sobre el creixement de la renda mundial en les últimes dècades.

El que es reiterant en les seves teories es la capacitat per preguntar-se les coses sense creure-les perquè si i, aleshores, a través del mètode, trobar respostes científiques. I, el que més m’ha agradat el la transposició del sistema de dubte-observació, passar-lo a pregunta i trobar la resposta al sistema educatiu. Reduir la importància de la memòria i de les veritats en l’educació i cercar el mètode del dubte observació, les preguntes i cercar empíricament les solucions. Un llibre, sobretot, de reflexions.