diumenge, 17 de novembre del 2013

Apropaments

Fa dies que vaig veient un apropament entre les persones que veuen vies diferents per arribar a la plena sobirania de la nostra nació. No sé si és tan sols entre amics i coneguts o l'apropament és més ampli i afecta a més gent.

Estic observant que els independentistes cada dia accepten més que això no es fa d'un dia per altre, comencen a exposar les dificultats del procés i les matisacions en el procediment a seguir. No cal dir que no renuncien a la Independència, però ja no la veuen com un procés del segle XIX sinó que l'entenen  dins la complexitat dels estats sobirans moderns: sobirania plena per decidir sobre qualsevol tema sempre que no n'hagis cedit en part a òrgans o estaments interestatals.

Per l'altre part la tercera via (federalista, confederalista o autonomista) cada dia és més conscient que serà difícil sortir del pou sense sobirania plena. És demostrable que més o menys des de el famós "Apoyare", de Zapatero, la relació Espanya-Catalunya ha estat, i segueix estant, de caiguda en picat. No cal que jo recordi tots els greuges econòmics, culturals, infraestructurals, competencials , etc. que es van succeint dia si, altre també. A molta gent la llei Wert els hi ha acabat d'obrir els ulls. La tercera via requereix una voluntat de dues parts i, com deia algun polític, cal una demostració palpable de que Espanya té la voluntat d'entendre Catalunya i, explicava, que una prova fefaent de la bona fe espanyola, seria retirar la famosa llei Wert. Per tant, si malgrat la bona voluntat, el diàleg, les bones maneres, l'apertura de solucions, per part dels catalans, la porta segueix tancada i les oïdes continuen sordes... No queda més remei que cercar altres solucions un xic més dràstiques. Quedar-se igual seria acabar al fons del pou de la misèria social per als catalans, trencar la cohesió social, educativa i lingüística.

Aquestes dues maneres d'entendre solucions diverses davant el problema de la relació política entre Catalunya i Espanya estan més a prop i crec que cada dia els hi serà mes fàcil posar se d'acord amb denominadors comuns.
Així ho espero pel be de tots !!!!!

dilluns, 11 de novembre del 2013

Per un bon amic

ES DRAMÁTICO quedarse encallado en amores que ya sabes que nunca podrán ser. Dices que es tu mejor amiga y que todo os lo contáis. Dices que forma parte del continuo de tu vida y que sin ella no te sabrías entender. Pero sin la pasión que todo lo desencadena lo demás es inútil y frustrante, y no sólo pereces una y otra vez contra lo inalcanzable sino que cualquier otra chica te parece menor y vas quedándote solo y amargado, incapaz de recibir amor y de darlo. 

A veces hay que huir, aunque seas débil y recaigas y tengas que empezar de nuevo contra todos sus fantasmas. La atracción del amor que no pudo ser es más potente que la muerte con todos sus imanes. Si no escapas a tiempo acabarás seco por dentro, yermo; y sombrío, y desquiciado, con el gusto de vivir agotado, sin resortes para la felicidad, y con ella sonriéndote igual de lejos que en el primer instante. Ese primer instante en que conociste el vértigo y en lugar de recular y salvarte saltaste al vacío y ahora tu vida es sólo caer. 
Nada hay más sexy que autodestruirse hasta acabar con lo más íntimo de ti mismo. Nada hay más placentero que darle rienda suelta a la muerte y dejar que nos lleve. Caer es la única estética, no te lo niego. Después del sueño de estar cayendo gritando su nombre, éstas son las raíces del ritmo, y las raíces del ritmo permanecen. 
Tus días se derrumban en la noche aterciopelada. La mano abierta del deseo lo quiere todo. Quiere el mullido suelo del verano y la oscuridad revuelta de su pelo. He vivido como tú y tengo que admitir que fue bello, pero a veces ni la música puede sustituir a las lágrimas. 
Nunca podrás olvidarla y una parte de ti estará siempre e inútilmente esperándola. En ella pensarás cuando el gótico falso de tantas damas no consiga motivarte. Su fantasma te acompañará a todas partes como el sonido de un tren en la distancia. 
Yo conseguí huir porque soy en el fondo un gran cobarde. Si decides quedarte estoy convencido de que sabrás mejor que nadie embellecer el descalabro y que el final será digno de ti, épico y deslumbrante. Eres un tipo con clase. Pero no dudes ni por un instante de que acabará contigo de la forma más horrible y descarnada, y que los cadáveres no van a los restaurantes.
Salvador Sostres