Sense solucio

19.06.2012
Poques vegades a la vida, per no dir cap, m'he trobat amb un problema amb un altre persona i no hem pogut trobar una solució. La sensació d'impotència personal i de buidor d'estomac, es brutal. Si que es confirma que quan dues persones no es posen d'acord es perquè cap d'elles el busca i el vol. O perquè quan el vol l'una, l'altre no, o a la inversa. 
I s'arriba a un carrer sense sortida. Quan les paraules ofenen sentiments, actituds, principis, la marxa enrera es impensable. L'orgull mana. Si per arribar a un acord han d'haver-hi guanyadors i perdedors, segur que no s'acorda res. 
I, quan no s'hi pot fer res, sinó pots passar pagina, tan sols queda canviar de llibre.
Com tot a la vida, te la seva part positiva. Reconèixer, encara que sigui personalment els errors comesos crec que m'ha d'ensenyar a ser mes assenyat en el futur. 
El que no entenc de tot el que m'està passant es que persones, amics que em coneixen de tota la vida, dubtin dels meus valors, dels meus actes que he demostrat durant anys, de les meves conviccions.... Ara, sembla que tothom te dret a pensar en negre. Continuo pensant i actuant de la mateixa manera: la meva empresa es la generalitat i treballo per que aconsegueixi al millor, el meu sentiment està en el país i l'alegria es solucionar o minimitzar el problemes de la meva gent.
Sense perdre l'empenta... A seguir.

Món real

Avui al mati m'han telefonat per informar-me que una bona amiga, comuna a qui parlava, que esta a l’atur, té un càncer i li estan fent quimioteràpia. He quedat per fer un mos amb un gran amic, de la infància, i m’ha explicat que no pot pagar la hipoteca, que la feina no ven perquè la gent no consumeix, etc. Un empresari, que havia estat el meu cap, a part de passar-ho malament econòmicament, te una especia d’artritis o reuma que li provoca uns dolors insuportables des de ja fa sis mesos.
A primera hora de la tarda he anat al tanatori per donar el condol a una col·laboradora del despatx que ha perdut la seva parella de quaranta i tants anys i es queda amb una criatura de vint mesos. Quan retorno, a la porteria, m’explica un bon treballador el problema de la malaltia de la seva sogra, que no li troben d’on ve, que porta quinze dies i esta passant-t’ho fatal i tota la família al darrera. El conductor m’explica el procés accidentat que ahir va tenir el seu pare i que esta al hospital amb el peu i la cama feta un nyap.
Que algú em digui que no visc al món real.!!!! Que algú em digui com pots posar pau davant de tanta impotència !!!!!
 

Diumenge tarda

Aquesta tarda, després de dinar a casa, amb els meus sogres, he disposat d'una tarda lliure. He pogut acompanyar la meva filla a casa d'unes amigues, fer una miqueta de mig diada, endressar, amb calma, papers antics de feina, veure un tros de tenis, una mica de futbol, una puça d'automobilisme.... Diria que ha estat una tarda de col.lage, descansat i distret.
Entre tantes coses he repassat escrits del meu bloc de fa anys. Pot-ser matisaria cosetes, però en general, tot i el pas del temps, me'n sento bastant satisfet.
El mon es belluga boig. Les noticies negatives s'acumulen. Avui les he parat. Es facil netejar la ment amb una mica de descans. Resumit, una tarda carregant piles, agafant bon humor i tranquilitat. 
Pregunta, d'ultima hora, a l'aire: al meu poble es festa major, demà es festa local.... Perquè els concerts de nit comencen a les dotze de la nit ??????? .  A quina hora ha de tornar a casa la canalla????. Apa a patir una mica!!!!!

Enrocar-se

Moltes vegades, a la vida, trobes grans persones, treballadores, intel.ligents, simpàtiques, agradables, executives i vàlides que son sordes.  Son persones que van a la seva, que tot ha de voltar alrededor seu. Son estrelles, estels del firmament. Deu els hi ha donat existència perquè son el millor del millor. Tenen el dret diví de fer el que volen quan volen. Entenen la amistat com estar al  servei de les seves idees, de les seves prioritats. Però tot això es aguantable, les virtuts son potents i la simpatia guanya. 
Però, i a la vida sempre hi ha un però, tot no es blanc o negre. Hi han moltes coses per negociar, transaccionar,  comprendre, convèncer o cedir.  I per això fa falta una virtut, saber escoltar, saber veure, saber dialogar, saber acceptar raons i donar raons. Tothom pot modificar, lleugerament, actituts i comportaments... Però com diuen a la passio....  Com vols que puguin creure (jo posaria entendre) aquells que no tenen ulls per veure ni orelles per sentir.... 

Consell nacional

Consell Nacional
Els partits polítics tenen un òrgan anomenat Consell Nacional i que és el màxim òrgan del Partit entre congressos. Té, en resum, dues funcions: per una part, el control i seguiment de l’acció executiva del Comitè de Govern, i per l’altre part, adaptar i modular les bases ideològiques del partit a les situacions canviants de la societat. 

Un Consell Nacional ha d'intentar ser vital. Ha de reflectir les diferents opinions sobre els diferents temes per acordar posicions que reflecteixin les idees de la majoria del Partit. Ha d'intentar impulsar el debat dels temes d'actualitat, importar les consideracions de les intercomarcals, portar a estudi resolucions dels equips especialitzats o de les comissions....

Un Consell Nacional ha de ser vital per cohesionar el partit, aglutinar idees, ressaltar persones que poden ser nous valors, trobar ponts i punts de trobada.

Aposto per un Consell Nacional amb més vida política. És possible?

Cruïlla de camins

Cruïlla de camins
Catalunya està en una cruïlla de camins. Crec que tenim dos camins per escollir i, tots dos, ben tortuosos. Hem caminat durant aquests anys de democràcia pel camí de l'autonomisme, que ha anat més o menys bé, depenent dels governs de Madrid, de les majories, i de les interpretacions constitucionalistes. 
 
Hem trobat un semàfor vermell. Aquest stop es diu procés, sentencia, resultat d'un Estatut en vigor que no és el referendat pel poble català. A partir d'aquell moment, perdut l'Estat autonòmic,  han sorgit dues variables crec que incontestables.
 
Per una part, Espanya es radicalitza amb l’idea de l'estricte unitat, una llengua única, una sola cultura i la sensacional idea que a través de la llei espanyola i del control de la hisenda sotmetrà qualsevol aspiració catalana. Per l’altre part, Catalunya se sent ofesa, maltractada tant políticament (Estatut), com culturalment (llengua a les escoles, a les administracions...) com econòmicament (dèficit fiscal), com socialment (retallades que no es donen amb la mateixa intensitat a cap altre lloc).  
 
Per tant, resumint, tenim dos camins: o província sotmesa a l’Estat espanyol o futur Estat propi. 
 
El resultat d’una Catalunya com a província està contrastat a través dels segles. No hem, ni han sabut, entendre les diferències. Ens han tractat com a borreguets. Mentre en treuen, cap problema. Mentre demanem el que pensen que es raonable, concedeixen. Però no podem pas oblidar que no volen la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra forma de ser. Només volen que treballem i paguem. A canvi, ens tracten com a nens petits sotmesos a una paternitat. O, per ser mes dur, com a esclaus al servei de l'amo. Pagar i callar. 
 
Catalunya, com a Estat propi, tan sols en tenim referència d' hores. Per tant és un camí nou. 
 
Del que sí estic convençut és que per l’èxit necessitem disposar de diners (si no paguem pensions, atur, viudetat, funcionaris, etc. des del primer moment, el canvi durarà quatre dies). Les empreses i els ciutadans del país han d’ingressar els seus impostos aquí des de el primer dia. No podem disposar d'una Generalitat- Estat, sense complir les obligacions dineràries.
 
També requerim suport europeu. Normalment els europeus ens han donat l'esquema a l'hora de la veritat. Aquesta vegada els compromisos europeus amb Catalunya haurien de ser el mes sòlids possibles. No podem jugar a que no ens reconeguin amb immediatesa cap estat europeu.
 
Per tant el camí que requerim passa per un ampli suport dels catalans, compromís dels països europeus i caixa pròpia. Diguem-li com vulguem, però ja s’entén el concepte.
 

Església i IBI

L’ESGLESIA I L’EXEMPCIÓ DE L’IBI (Impost de Bens Immobles)
 
Aquesta exempció es va aprovar, inicialment, a través de l'acord de 1979 entre l'Estat espanyol i la Santa Seu. El 1992, però, es va ampliar a altres confessions religioses de l’Estat mitjançant successius acords de cooperació: Entitats Religioses Evangèliques, Comunitats Israelites i Comissió Islàmica. Posteriorment, la Llei 49/2002 d'incentius fiscals al mecenatge, va establir uns supòsits d'exempció aplicables a totes les entitats sense fins lucratius si compleixen els requisits de la Llei, incloses les esmentades confessions religioses. A més, la Llei d'Hisendes Locals de 2004 preveu l'exempció de l'IBI, entre altres, per entitats públiques, ambaixades i seus diplomàtiques, béns declarats d'interès cultural i col·legis concertats.
 
Per tant, l'exempció no s'aplica només a l'Església catòlica, afecta també a altres religions (evangèlica, jueva, islàmica) i a altres edificis dels quals són titulars entitats sense fins lucratius,
 
Concretament, són lliures de pagar l’IBI, entre d’altres, els serveis públics (defensa, seguretat, educació pública i presons); els immobles religiosos (Església Catòlica, la Federació d’entitats religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelianes i la Comissió Islàmica); els immobles de governs estrangers; de la Creu Roja; el terrenys ocupats per línies ferroviàries; els col•legis concertats exclusivament en la part del centre que es destini a l’ensenyament reglat concertat; els edificis pertanyents al patrimoni històric artístic i, en general, les entitats sense fins lucratius.
 
En els últims dies alguns ajuntaments s'han plantejat la supressió de l'exempció de l'IBI a l'Església catòlica. La cúpula del PSOE ha ordenat presentar una moció en els 2.500 ajuntaments en què governa per tal que es cobri l’IBI (Impost sobre Béns Immobles) a totes aquelles propietats de l’Església que no estan dedicades al culte. Hom es pregunta per què a l’Església, quan només el 4,9% dels edificis exempts de pagar IBI són d’aquesta institució?
 
Concretament, per exemple a Madrid es podria recaptar 109 milions d'euros si se suprimís l'exempció, dels quals els edificis públics suposen més de 60 milions, els edificis del patrimoni històric 30 milions, les ambaixades tres milions i els temples i seus religioses menys de cinc milions. Com es pot observar, la major pèrdua de recaptació no correspon a les confessions religioses, entre les quals es troba l'Església
catòlica.
 
Davant la pregunta de quina és la justificació de l'exempció en el cas de l'Església, es pot assenyalar que a l'article 16 de la Constitució estableix la llibertat religiosa i de culte. Una manera de promoure-ho és mitjançant beneficis fiscals, com l'exempció de l'IBI. Però, a més l'Església presta un important servei a la societat difonent valors com la justícia i la solidaritat -també recollits en la Constitució- i suplint en molts casos la ineficiència del mercat i de l'actuació de l'Estat. La tasca seva tasca assistencial (hospitals, cases d'ancians, malalts crònics i minusvàlids, orfenats, escoles bressol, víctimes de violència, ex-reclusos, centres d'assessoria jurídica, promoció del treball, assistència a immigrants, rehabilitació de drogoaddictes) suposa un benefici molt important per a la societat.
 
Afortunadament, hi ha milers i milers de ciutadans i famílies que actuen solidàriament,
més enllà dels impostos. Impostos redistributius sí, però, també solidaritat. La solidaritat és molt més que pagar impostos.
 
Posats a suprimir exempcions, podria suprimir l'exempció de la loteria en l'IRPF, que suposaria una important partida d'ingressos en una època de crisi com l'actual.