Eleccions

La crisi aguditza a Catalunya la percepció de desemparament i ineficàcia de l’Estat espanyol i encoratja l’aprofundiment de sentiments nacionals. A un repartiment poc equitatiu de la riquesa territorial que aquest país aporta se sumen signes inequívocs de recentralització estatal. S’allunyen cada cop més les possibilitats de més quotes d’autogovern i s’esdevé impossible l’encaix polític.

El clam massiu per la independència durant la manifestació de la darrera Diada a Barcelona palesa arreu del món la divergència entre Catalunya i Espanya. I la negativa del president Rajoy a atendre les reivindicacions fiscals que va formalitzar el president Mas el proppassat dia 20, ha estat l’enèsim episodi d’un mantingut desacord que posa fi a una de les prioritats d’aquest govern i que precipitarà una nova contesa electoral.

La crida a la renovació de la representació política parlamentària servirà per fugir d’incerteses i generar confiança. Sóc coneixedor privilegiat de les expectatives de país des de molts governs locals, i testimoni de molts clams municipals per renovar la relació amb Espanya i disposar d’instruments d’Estat propis.

Catalunya té aspiracions i projecte i les solucions als problemes nacionals, que vol dir també socials i econòmics, han de venir pel recurs a les eleccions. Cal refermar programes polítics i renovar majories des del rigor democràtic, des del respecte entre les diferents opcions polítiques, des d’una llibertat  d’expressió on no càpiga la revenja. El respecte a la majoria enforteix la democràcia i la nació, que som tots.