Un vot pel meu país

Sempre he estimat i estimo aquest petit meu país. Ara fa set anys vaig a arribar a creure que si el nostre poble havia escollit un canvi era per que anéssim a millor. Ara fa quatre anys vaig arribar a voler entendre que si un partit tan nacionalista com ERC donava suport al PSC tot i tenint la possibilitat de confirmar una majoria amb CiU, era pel be del país. Ara, tots ells, menys IU que sempre son i seran la marca blanca del PSC, han renegat del que han fet. S’han equivocat, se’n han adonat i n’han renegat. I de savis es rectificar. I, de savis es donar-se un temps, reflexionar del per que, i quan convingui, ja tornaran a començar. CiU ha fet aquesta reflexió, ha entès el que no va fer be i te una idea clara, de on, en aquest moment tan dolent econòmicament, ha de portar el país i la seva gent. No ha fet promeses boges, ni ha ofert un paradís. Tenim ara una terra dura, àrida, seca, que s’ha de tornar a llaurar, a regar, a sembrar, a recol•lectar per que ens doni bons fruits.

I, si demana guanya Mas, que espero i desitjo que si, pot comptar amb mi per el seu projecte: Treball, valors, esforç... Des de qualsevol àmbit haurem de treballar tots per retornar aquest país a quotes de solidaritat, de transparència, de valors, de prestigi intern i extern... Costarà, el camí serà llarg i de pujada. Podem, el país i la gent, en tenim ganes d’arribar molt, molt mes lluny, i hi posarem el coll. Ara s’han d’ajuntar aquelles dues frases: Que pot fer el govern per a mi i que pot fer cadascú de nosaltres per el nostre país. Votaré CiU, es el inici de la il•lusió i l’esperança d’un nou camí.

El somni de Gaudi

Vaig tenir la sort, als tretze ans, de fer un treball d’escola, amb dos companys, sobre Gaudí. En aquelles èpoques varem intentar realitzar un treball “modern”. Varem fer filmacions de totes les obres de Gaudí, de Barcelona, varem fer el muntatge i la incorporació de so amb totes les explicacions possibles. No se pas on a anat a parar. Però em vaig enamorar de tota la seva obra, de la seva profunditat, de les seves solucions constructives i decoratives i, de la seva interactuació amb la natura i la fe.

He viscut per tant, durant molts anys, el pesat debat que es va formular en aquest nostre i petit país sobre la necessitat de deixar la Sagrada Família com la obra inacabada de Gaudí. Intel•lectuals i arquitectes defenien la seva paralització i fins i tot ens acusaven el continuistes de l’obre de desgraciar la obra de Gaudí amb el intent de la seva continuació. No cal rebatre també aquelles mes malicioses opinions que simplement definien la sagrada família com a mona de pascua.

L’argument que acostumava a exposar, amb resum consistia en dos bases lògiques. Si Gaudí no l’hagués volgut acabar hagués projectat una capelleta, doncs la va dissenyar de gran i era conscient que no l’ha podia acabar ell. En segon lloc totes, o quasi, les grans esglésies i catedrals, han superat els seus arquitectes i ha incorporat diferents estils a través de les llargues èpoques de construcció. La sagrada família, per a mi, mereixia l’acabament, les aportacions de nous arquitectes, enginyers, nous escultors, nous vidriaires, nous organismes, etc..

El que us asseguro es que avui, en veure les imatges del interior, tot i que he anat seguint la seva construcció, m’ha meravellat i m’ha confirmat la bondat de les meves idees. La continuació n’ha fet una obra mestre, esplendorosa, oberta al cel i que toca de peus a terra, esvelta i lluminosa. Una gran catedral, un lloc on l’home pot estar a prop, molt a prop de ell mateix, d’autotrobar-te en pau. I, si a demes es home o dona de fe, segur que serà un lloc idoni per trobar-se i sentir-se prop de Deu.