No sé per quin motiu em ve de gust escriure una anècdota, de ja fa molts anys, que he anat recordant moltes vegades, en diferents etapes de la meva vida.
Quan era molt jove, quan encara els consells nacionals d'Unió es feien a la sala gran del carrer València, quan es fumava en aquests actes,...
El president del Consell Nacional, el Sr. Miquel Coll i Alentorn, es va presentar per a la seva reelecció. Per la seva vàlua i personalitat, però també per la costum, el normal era que l'elecció de president del Consell Nacional es fes per aclamació. No s'hi feien discursos, ni exposicions de programa, ni contraposicions. Em va semblar que tant per l'època, complicada políticament, com per la situació interna d'unió, es requeria saber el suport del partit al seu president i vaig sol·licitar votació secreta del càrrec. El Sr. Coll va revalidar per una amplíssima majoria, però no per unanimitat.
Tot seguit, amics i companys de partit em varen comentar el malestar del president del Consell Nacional pel fet d'haver estat escollit pel càrrec per votació i no per aclamació.
Al cap de dos dies d'aquesta "oposició interna", vaig rebre una trucada telefònica del mateix Sr. Coll oferint-me anar amb ell a Berga per aprofitar el vehicle i poder contactar amb joves de la comarca mentre ell realitzava un altre acte polític. En va sorprendre molt d'entrada, però vaig acceptar. Pel camí vàrem parlar de tot: molta historia del país i del partit, de la importància del català, de conèixer molt bé el país, de l'ètica política.... El que em va sorprendre favorablement va ser la seva explicació de la necessitat de que els càrrecs sempre siguin votats.
Per a mi, jovenet, va ser una gran lliçó d'un dels últims senyors de la política. Ja tenia el meu respecte i admiració però també va passar a ser un exemple per diferenciar sempre el tracte i respecte a les persones de les puntuals diferencies polítiques. Sempre he somiat arribar a estar a la seva alçada!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada