Responsables, hem de ser responsables...

Em comença a fer molta gracia quan, com ara, per la reforma de la constitució, el dos partits majoritaris comencen a demanar que CiU sigui responsable davant la situació econòmica, davant les necessitats d’Europa i davant els mercats internacionals.
Hem estat responsables des de la transició. Amb UCD, pactant la constitució, el pactes de la Moncloa i la serenitat i serietat davant el 23 F. Hem estat responsables amb el PSOE de Felipe Gonzalez per reorientar la maldestre Política econòmica que portava (vagó de cua) i poder entrar a Europa i al euro, tot i sabent com es va portar el socialisme amb majoria absoluta amb els catalans i Catalunya ( p. expl. Loapa). Hem estat responsables amb el PP d'Aznar, sobretot a la segona legislatura. Nosaltres varem complir, ell va destroçar tot el que va poder.
Hem estat responsables davant els reiterats incompliments del PSOE: aprovaremos el estatuto que salga del parlamento de catalunya. I ràpidament ribot, defensor del pueblo i tribunal constitucional. Per part del PP no calen gaires explicacions doncs la responsabilitat en vers a Catalunya tan sols es pot considerar com irresponsabilitat absoluta i, fins i tot amb campanyes de mala fe.
I, ells que pacten per fotre'ns ens demanen responsabilitat. Que algú em digui un partit a Espanya mes responsable històricament que CiU. Estic amb la línea que ja n’hi ha prou, que ja es hora que se’n adonin que Catalunya es un problema, que ells també tenen, i que ja no confiem a sacrificar-nos mes. Hem de ser una pedra a la sabata.

Memoria democratica

Memorial Democràtic selectiu 28/08/11 02:00 - JORDI BADIA Altres articles de l'autor 14/08/2011 Molt més que un president 18/07/2011 A mi m'agraden els Manel Més articles ... A Catalunya, de problemes, gràcies a Déu (o gràcies a qui sigui), no ens en falten. Però hi deu haver qui troba que encara ens passa poc, i per això ens en fan saltar un o altre quan més distrets estem en les coses de menjar. L'últim exemple del que vull dir és el debat ressuscitat sobre el Memorial Democràtic que els d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) estan a punt per convertir en brega parlamentària. La raó és que la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ha anunciat que el Memorial canviarà de seu i anirà al Castell de Montjuïc, i perquè va dir, ja que hi era posada: “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir entre bons i dolents, perquè de víctimes, en una guerra, ho són tots, els d'un bàndol i els de l'altre.” No només ICV s'ha alçat en escons contra el propòsit d'Ortega, que hauria de quedar fet a l'octubre. El PSC i les entitats més representatives del Consell de Participació del Memorial també hi han reaccionat i, en general, hi han dit la seva un bon nombre d'historiadors, intel·lectuals i articulistes. Les crítiques que s'han fet es poden resumir en quatre punts, almenys: no els agrada el castell de Montjuïc com a seu; troben que és un menysteniment cap al Memorial que no se n'hagi convocat el Consell des de fa deu mesos; pensen que la retallada d'un 30 per cent del pressupost és un intent d'asfixiar-lo; i, finalment, entenen que el discurs d'Ortega és “maliciós” i “revisionista”. Els tres primers punts són d'una importància molt relativa. El Memorial fa deu mesos que no té perquè l'edifici que ocupava està en un estat ruïnós i rehabilitar-lo costa un dineral que ara mateix fa de mal gastar i justificar. Dur-lo al castell de Montjuïc és una sortida que també ha rebut molts aplaudiments pel que té de simbòlic. És veritat que el Consell ha d'estar informat, que s'ha de convocar i que aviat s'haurà de nomenar un director del Memorial. En aquests punts no es pot fallar. Però la retallada pressupostària, veient el que passa en la sanitat, l'ensenyament o els serveis socials, fa tot l'efecte que és inevitable. En tot cas, no em semblen qüestions fonamentals del debat. El nervi de la discussió és el fons del Memorial, què s'hi explica i com s'explica. Tret de deshonroses excepcions, la historiografia ho té bastant clar: la guerra va fer víctimes en un bàndol i en l'altre, i la memòria els ha d'abastar tots; de fet, n'hi va haver moltes que ho van ser sense haver-se alineat en cap i que van rebre perquè algun veí els va denunciar, i això val tant per als qui van ser acusats, justament o injusta, de comunistes o catalanistes, com d'homes de missa, de dretes o propietaris. És indiscutible que el franquisme va tenir quaranta anys per homenatjar les seves víctimes i reparar els seus familiars, i que, en canvi, les víctimes republicanes no han estat ni prou reconegudes ni suficientment reparades. Tanmateix, la Guerra Civil espanyola és massa complexa per dividir-la entre bons i dolents, guanyadors i vençuts; aquestes divisions han de ser el punt de partida, però no poden ser-ne l'únic. Defensar-les de manera granítica equival a mantenir-les, i democràtic sempre ha casat més bé amb reconciliació que no pas amb sectarisme. És probable que al Govern de CiU –sobretot a UDC– aquest Memorial Democràtic li faci una certa mandra, pel desgast públic que li pot suposar. Però ICV, per més que n'hagi estat l'impulsor, i els partits de l'esquerra en general no l'haurien de convertir en cap trinxera política; alguna temptació sí que s'hauria de poder resistir. Si els partits no són capaços de posar-se d'acord en la manera com s'ha d'estructurar el Memorial Democràtic i quina funció ha de fer, val més que el deixin estar i que esmercin els esforços i els recursos escassos de què disposem en altres necessitats. Ja només ens faltaria tornar-nos a tirar la memòria pel cap. 

Valors i Politica

Fa la impressió que hi ha una crisi profunda de comportaments i valors. En primer lloc, per part de la ciutadania i els polítics s'ha perdut el concepte d'economia, com a saber que procura la bona Administracio dels recursos escassos. Durant anys els polítics ens han parlat constantment de "demandes dels ciutadans" com si els recursos fossin il.limitats i calgués satisfer totes les demandes una rera l'altra. D'aqui ve que en l'actual generació de polítics locals sembla que dominin els que hi son per gastar i no per administrar, es a dir, per establir prioritats i satisfer unes demandes però no totes. Cal tenir present que el pressupost d'ingressos i despeses sempre ha de quadrar i el deute ha de ser retornable sense esforços extraordinaris i que els polítics futurs han de poder tenir també capacitat real per endeutar-se.
La crisi econòmica actual ens hauria de servir perquè tant els polítics locals com els ciutadans recuperessim el concepte d'economia. La il.lusio fiscal, la cultura del subsidi han penetrat perillosament en la ment d'un ampli nombre de ciutadans, ciutadans que voten. Sembla que per a molts ciutadans els recursos no siguin escassos per els governs i en canvi ho son. Sembla també que els governs no puguin estar en crisi financera i hi estan. Per rectificar això cal fer pedagogia des de tots els àmbits i no d'un dia o dos sinó molt de temps. Per això cal que hi hagi líders locals i líders d'opinio que facin pedagogia. Per fer pedagogia s'ha de tenir un missatge valent, un missatge clar i voluntat de comunicar-lo. En concret, s'ha de reconèixer que també a nivell municipal sovint hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Això cal dir-ho ben alt i cal prendre mesures dures a molts ajuntaments de cara al 2012.
Part de l'article de Joaquim Sole VILANOVA del periodico de 20 abril de 2011

Menyspreu

"també l'esquerra Intel.lectual s'apunta al menyspreu de la veritat. Sense fer ni un gest d'autocrítica pels trenta anys d'hegemonia gestada des de prosperes càtedres, fundacions i tribunes, ara adula els indignats i els impulsa a creure una mentida:
Que la perfida especulació mundial desapareixerà només perquè n'hi ha ganes i perquè a espanya es canviarà la llei electoral i, gràcies a les noves tecnologies, es reinventara la democràcia.
La mentida de l'esquerra cultural te una derivada. Escamoteja una crua evidencia: no hi ha canvi sense trauma. un autèntic canvi de truita exigeix una revolució. I una revolució, no fotem, es fa a sang i fetge: provoca enormes sufriments a la generació que la protagonitza."
Part d'article d'antoni Puigverd, la vanguardia 3/08/11.

El meu diputat

En Germà  Capdevila (gcapdevila@cataloniatoday.cat) exposa en el seu article de dijous que el sistema de disciplina de vot repugna el sistema democràtic i es un insult als electors i remarca que vol votar un diputat que respongui als seus interesos.
No seré pas jo qui li porti la contrària però si que vull afegir-li dues reflexions. Primera: escollir diputat per diputat facilita l'egoisme insolidari, defensa el que m'interesa i els demés que es fotin. Es el que a usa en diuen lobbys.
El sistema de partits facilita el que podríem anomenar consens. En èpoques com la actual absolutament necessari per arribar a acords globals que afavoreixin. Els grups parlamentaris, i els partits, el que fan es conseuar abans entre els diputats, raonen, exposen, inciten noves propostes, convencen i voten.
Cap sistema es perfecte, però si que crec que el mixte pot ser el mes útil. De la mateixa manera que crec que el territori s'hauria de tenir en consideració per no caure en les dictadures de les metròpolis.