Donar la cara

A la guerra hi ha dos tipus de comandaments. Tots dos, abans de la batalla fan arengues als seus soldats. Els animen i encoratgen perque lluitin al front.

A l'hora de donar la cara n'hi han uns que, posant-se a primera fila, acompanyen i guien la seva tropa al inici i durant la batalla. 

A l'hora de donar la cara, n'hi ha d'altres que es situen a reraguarda amb qualsevol pretext, pot ser per dirigir millor la batalla, perque son molt importants, per que per aixó tenen tropa....

De la batalla que intento parlar-vos es d'aquelles en que cadascú te la seva responsabilitat i que s'incorpora  a la mateixa per voluntat pròpia. Per tant lluitaran igual independentment del comandament que els hagi tocat i esperonat.

Pero és ben cert, que el que va guian-te és un líder al que li tens confiança i respecte i del que et venen ganes de defensar fins al final.

El que és queda enrera, el que envia les tropes a rebre bufetades i s'ho mira des de lluny, que es?

Denominador comú

Denominador comú

 

Entre tanta batussa per defensar opinions discrepants ens oblidem moltes vegades d'aconseguir el denominador comú. Un cop trobat, podrem veure que hi ha una gran base d'opinions concordants. Avui cercaré, a casa meva, amb la meva gent, aquells punts coincidents que podríem anomenar denominador comú perquè són acceptats per aquest gran grup de persones.

 

Entre nosaltres estem d'acord que el benestar de la gent (les politiques socials) i el nacionalisme son dues cares de la mateixa moneda. A Catalunya és molt difícil defensar la primera sense defensar el segon. Són qüestions lligades mentalment, políticament i econòmicament. No podem demanar un país nou, un país millor, si aquest país no té un nivell més alt de benestar general.

 

Avui, com que les qüestions més candents que hi ha al nostre país giren al voltant de la consulta del 9N, cercaré en que estem d'acord sobre aquests temes.

 

Sembla que estem d'acord en considerar que Catalunya és una nació, actualment sense Estat, però històricament, culturalment, idiomàticament i poblacionalment som una nació. I com la resta de nacions sense Estat tenim el dret inalienable a l'autodeterminació. Aquest dret propi s'hauria d'exercir votant i per tant, és perfectament legítim defensar una consulta en la que  decidiríem si volem pertànyer a l'Estat actual o crear-ne un d'independent. Per tant, en el meu grup estem d'acord en que Catalunya és una nació i que com a tal té dret a l'autodeterminació per constituir-se en Estat.

 

I quin tipus d'Estat?. En el meu grup també estem d'acord que l'ideal seria un Estat confederat. Un Estat que pogués arribar a acords de tu a tu amb l'Estat espanyol i amb Europa en condicions d'igualtat de soberania.

 

Però, ho hem de reconèixer, no ens hem posat d'acord en si aquest Estat confederat pot, o no, existir sense declaració prèvia d'independència. Molts pensen que el pacte confederal pot existir sense independència. Altres pensen, i jo entre ells, que la confederació requereix com a mínim un minut d'independència per poder negociar entre iguals. És un debat interessant, però... ¿seguirem parlant d'aquest desacord nostre o ens fixarem en la gran quantitat d'acords que tenim? Fins i tot podria passar que el punt de desacord quedi solucionat per l'actitud intransiguent d'aquell que no vol dialogar, negociar ni pactar.

He pensat amb tu

Ella desitjava les teles del cel
Si jo tingués les teles brodades del cel,
recamades amb la llum de l’or i de la plata,
el blau i les tonalitats suaus i el fosc de les teles
de la nit, de la llum i de la tenebra,
estendria aquestes teles sota els teus peus.
Però jo, essent pobre, només tinc els meus somnis;
he estès els meus somnis sota els teus peus;
trepitja suaument, estàs caminant sobre els meus somnis …
William Butler Yeats

Baixa autoestima (M.Isern)

Les persones som egoistes per naturalesa. Tendim a pensar que el que ens passa a nosaltres, els desenganys que patim o les dificultats que ens anem trobant pel camí, són el pitjor desastre del món. Que als altres això no els passa, que els altres aparenten una felicitat quasi prohibida i que nosaltres només fem que caure en la nostra pròpia tristesa, sentint-nos dèbils i potser per sentir-nos menys culpables, excusem la nostra desgràcia dient que la vida és molt injusta.

Però a mesura que ens anem fent grans, veiem que la nostra realitat és aplicable a tothom. A la nostra mare, al veí de baix, a l’avi que ens trobem a l’ascensor o a la dependenta del supermercat de la plaça. Tothom pateix desgràcies, tothom se sent indefens, tothom passa etapes en què voldria que la terra se l’emportés i la majoria d’ells acaben aprenent que l’única diferència entre tots nosaltres és com enfrontem el problema. Amb quins ulls ens el mirem i com de forts som davant les adversitats perquè això és l’únic que demà ens farà sentir eufòrics. Saber que tot el que hem aconseguit ha sigut perquè ens hem aixecat després de mil derrotes. Perquè equivocar-se és viure. És gaudir. És aprendre. És fer-te gran.

Quan ens trenquen el cor o quan patim algun desengany, sentim que res del que ens puguin dir serà un consol. El món segueix rodant i no ho podem entendre. Com pot ser que els altres tinguin aquest somriure de felicitat immaculada quan nosaltres no tenim ni la força ni la moral per aixecar-nos del sofà?

Quan passem etapes fosques o quan no som feliços sembla que el demà no ens hagi de donar res. Els dies costen de passar perquè no hem assumit el dol, la pèrdua, la tristesa. Tendim a idealitzar la persona que ens ha fet mal perquè hi vam creure cegament i ho tornaríem a fer mil vegades més perquè aquesta és la nostra naturalesa. Confiar. Entregar-nos. Patir. Deixar-hi mitja ànima i tornar a estimar.

Però l’endemà sempre arriba i amb el pas dels dies et vas adonant que sempre surt el sol. Que si penses en lo infeliç que ets, encara ho seràs més. Que capficar-te i obsessionar-te gaire en el que no tens i trobes a faltar només et servirà per amargar-te i tancar-te més en tu mateix.

A vegades, va bé equivocar-se una i una altra vegada per aprendre que el camí es camina. Que ningú és imprescindible, que la felicitat és instantània i que tot està dins teu.

Cançó a Mahalta

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.  No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.  En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau  i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

La felicitat

"La felicitat la tenim en els petits detalls. Quan algú ens fa bategar el cor o tremolar les cames, quan rebem un regal inesperat o una notícia que fa feliços als nostres. Comences a ser feliç quan deixes d’obsessionar-te, de pensar massa, de preocupar-te de forma excessiva i comences a viure. A sentir. A deixar-te anar. A fer més cas al cor que al cap. Et sentiràs tan bé que hauràs de pessigar-te per creure’t que tanta felicitat és possible. I no, no és fàcil saber rodejar-te dels que verdaderament t’estimen. Res és fàcil, la vida tampoc."

Mariona Isern

Monarquía parlamentaria i democrática

Monarquia democràtica

 

Sóc d'aquells que creu molt en la democràcia. Sóc molt conscient que votant ens podem equivocar, pero també sé que dels error se n'apren i que la democràcia permet rectificar.

 

Sóc, per raonament, republicà; simplement perquè la República permet exercir la democràcia també per escollir el cap de l'Estat. Permet que nosaltres, els ciutadans, exposem en tot moment la nostra opinió i que aquesta opinió sigui executiva i atorgui i tregui poder.

 

A Espanya tenim una situació especial perquè tenim com a cap d'Estat un rei "escollit" per dret hereditari. Ja sé que té unes funcions molt limitades constitucionalment; però la principal de les quals és la representació de l'Estat, és a dir de tots nosaltres I això em em sembla prou important.

 

Una part de la població accepta la monarquia parlamentària i hi troba aspectes positius. Ho respecto.

 

Si, com he dit abans, la principal funció de la monarquia parlamentària és la representació, llavors el rei ha de tenir una conducta exemplar i una ètica fora de tot dubte. Però per poder mostrar que té suport popular, ens cal uns sistema seriós que mesuri aquest suport.

 

Per quadrar totes les variables exposades se m'ha acudit una "boutade": La monarquia parlamentària i democràtica. L'única diferencia amb l'actual monarquia parlamentària seria l'obligació de passar per les urnes cada cert període de temps, posem per exemple cada quinze anys. Un SI majoritari en aquest referèndum avalaria democràticament el comportament exemplar del rei en el servei a l'Estat. Un NO majoritari obligaria al rei a abdicar a petició de les Corts i a passar el títol al seu successor dinàstic.

 

I no cal que ens preocupen, sempre tindrem reines i reis; de successors dinàstics rieals no en falten mai. Quina il·lusió, un rei democràtic.

 

Es seriosa la consulta popular que vol fer el govern municipal?

L'equip de govern de l'Ajuntament d'Olesa, IC-IUIA i el Bloc, ens ha plantejat la necessitat que hi ha, segons ells, de fer al nostre municipi una consulta popular sobre tres temes transcendentals, també segons ells, per als olesans. Són tres temes, dit sigui de passada, referents a urbanisme, per la qual cosa suposo que han renunciat a fer un nou Pla General Urbanístic. En fi, els temes de la consulta són, ras i curt: eliminar la zona ARE, conservar el camp de futbol com equipament i mantenir la qualificació agrícola de Can LLimona.

 

Vagi per endavant que sóc favorable a les consultes populars, només faltaria! I és perquè em semblen un assumpte molt seriós que no m'agrada que siguin, com aquesta que volen fer, una pantomima, una actuació de cara a la galeria, un recurs innecessari a la legitimació popular directa d'unes decisions que es podrien prendre pels canals habituals de la democràcia representativa. (De fet, si el que està en qüestio és la democràcia representativa, hi ha moltes més preguntes molt més interessants que es podrien fer a la ciutadania. Però no seguirem per aquí, que sóm gent assenyada i responsable). Reprenc el fil: deia que com que les consultes populars són una cosa seriosa, crec que han de complir certs requisits bàsics:

• Les consultes populars han de partir de la població. No crec que sigui gens seriós utilitzar la consulta popular per temes que es podien haver resolt. Això és utilitzar el poble per amagar certa incapacitat o manca de responsabilitat dels governants.
• Darrera de cada consulta hi ha d'haver una clara divisió d'opinions en els temes debatuts. En aquest cas no és així. El govern municipal compte amb una majoria qualificada que li permetria demanar la supressió de l'ARE i que la zona de Can Llimona continuï protegida, com ja ho està actualment. Potser, com a molt, podria quedar en dubte el tema del camp de futbol.
• Les consultes han de tenir una cobertura legal correcta. Es impresentable que dues de les tres preguntes superin la competència municipal i hagin de tornar a ser redactades i aprovades.
• Les consultes populars no han de servir com a tapadora de la manca de participació. Si, quasi acabat el mandat, els responsables del govern municipal s'adonen que no han complert la participació promesa, no està bé implicar a tota la població per fer veure que sí.

Els punts anteriors són aplicables a totes les consultes en general i a la que volen fer a Olesa en particular. Però, encara tinc un parell d'arguments contra la consulta municipal de l'equip de govern. El primer és que no veig ètic fer una consulta poc abans d'una campanya electoral, com si en fós el preàmbul. Em sembla una mostra de poca "finesa" política i d'un ús irresponsable de les consultes populars.

 

El segon, i final, és que em sembla una aberració política pretendre que la consulta municipal coincideixi amb el referèndum del nou de novembre. Això és no tenir gens clara la importància per als olesans, com per a tots els catalans, de decidir el futur del nostre país. No m'entra al cap que el Bloc IC-IUIA vulgui fer coincidir la pregunta que representa el fet més important de la nostra historia en tres-cents anys amb tres preguntes sobre urbanisme que es poden resoldre redactant-ne un Pla General, tal com preveu el seu programa electoral.

Vivències d’una nit electoral

Aquest any, a Olesa de Montserrat, i per par de CiU, vaig exercir d'apoderat en una taula del col·legi electoral situal al CEIP Sant Bernat. Com que el col·legi electoral era nou, no teníem dades anteriors i partíem de zero pel que fa a les intencions de vot. Per a més inri, en aquestes eleccions no es van fer les tradicionals enquestes de les vuit del vespre; per tant, fins a les onze de la nit, estàvem tots a cegues. I, en el meu cas, sense bastó.

Un cop tancades les portes del col·legi i fet el recompte, veig que a les meves taules quedem com a sisena força política. Bocabadat comprovo que Esquerra Republicana treu el triple de vots que nosaltres; i, a més, que Podemos i Ciutadans ens guanyen. Només el PP queda darrera nostra. No mo podia creure i vaig sentir-me abatut i desanimat.

Mireu el quadre de sota: és el recompte de vots de les meves taules; el pitjor resultat d'Olesa. Els qui vau llegir els comentaris que vaig fer abans de les onze de la nit, podreu entendre'n els motius i disculpar-ne els pessimisme. No van ser fruit d'una crisi maniaco-depressiva. És que em va tocar la pitjor realitat. Pels tuits que vaig escriure, tothom pot comprovar com vaig canviar d'ànim un cop vaig saber, a les onze de la nit, els resultats d'Olesa i els generals de Catalunya.

Gràcies als que em vàreu entendre. Si algú té ganes de sentir el que vaig sentir just després del recompte al meu col·legi, que extrapoli els resultats del CEIP Sant Bernat a tota Catalunya i veurà com n'eren d'escandalosos.

Reflexions sobre economia i Europa

Avui m'agradaries presentar-vos una sèrie de reflexions sobre els temes que crec que  ens afecten mol a tots i vull compartir-les. 

1. La feina de la Unió de Treballadors és útil. De la ponència que vàrem fer a l'ultim congrés, cinc punts han estat aprovats per la Unió Europea de Treballadors Democratacristians i passades al Partit Popular Europeu perquè les inclogui al programa electoral de les eleccions europees. No hi ha res fàcil, i canviar rols i sistemes establerts costa molt. Però anem fent pasos en la bona direcció. Hem traslladat la idea de que la prosperitat de la gent i els llocs de treball depenen del control de l'economia mundial; en definitiva: l'esclavitud del segle XXI ens ve del descontrol del mercat financer mundial. 
2. Lligat amb la primera reflexió ens trobem que a casa nostra estem iniciant un procés de canvi conceptual. L'economia social de mercat ens ha estat útil per fer els canvis del segle XIX i XX. Pero ara requerim una visió global del treball, l'economia i el diner. L'equilibri que l'Estat feia entre la llibertat de mercat i la redistribució i control ètic ha estat superat. Ideològicament s'ha iniciat una nova concepció economica que podem anomenar economia del bé comú. Aquesta visió econòmica incorpora els plantejaments ètics i els valora per una economia mundial basada en la redistribució del treball, del beneficis, amb concepció social. A través d'INEHCA s'aniran exposant aquests principis per poder defensar-los i aplicar-los. A nosaltres ens correspon ajustar les teories a la pràctica. A fer-los útils.
3. Crec que hauríem d'anar exposant els nous camins de solucions per al futur. No podem permetre que un cop sortits de la crisi no canvii res. Hem d'apostar per una major redistribució que aporti feina a les persones i qualitat de vida. La societat del benestar no es pot sostenir si hi ha mig mon que s'escapoleig de la redistribució dels benèfics.
4. Tot el que hem manifestat anteriorment no ens pot fer oblidar que, tot i que hi ha alguns indicadors positius que marquen una petita  tendència a la millora econòmica, la sortida de la crisi serà lenta i llarga per als treballadors, avui molts d'ells aturats. També costarà recuperar l'atencio individualitzada a les persones a través de programes de benestar social. En aquests temes encara hi hem d'esmerçar molts esforços.
5. A nivell polític cal reconèixer l'obsessió que té Unio Democràtica pel diàleg. Abans d'una ruptura, solucions. Primer vàrem apostar pel diàleg franc i obert; un cop negat, vàrem  aportar com a solució la mal anomenada tercera via. Ara, després del tancament de porta del dia vuit, proposem una disposicio addicional a la constitució que ens permeti ser políticament majors d'edat. Sempre amb la base que és la societat, que som tots nosaltres que al final decidirem votant. I sempre amb la convicció que l'Autodeterminació és un dret que tenim innegable. 
6. Ara tenim una oportunitat per demostrar on som i qui som. Tenim unes eleccions molt aviat. El candidat d'Unió Democràtica és en Francesc Gambús. En el programa electoral estan recollides propostes nostres sobre l'atur, la societat del benestar, el nou rumb mundial de l'economia, etc. Crec que li hem de donar el màxim suport. Votant i fent campanya. Convencent-nos i convencent. El nou ordre econòmic ha de ser mundial i per tant hem de començar a aplicar-lo als països europeus. El benestar social és europeu, depèn dels països democràtics del nostre entorn. I la nostra realitat nacional no serà, si no és democràticament reconeguda per Europa. Per tot això us demano força i convicció per treballar de valent per una gran victòria electoral a les eleccions europees.

L'Europa que desitgem!

He rebut el darrer numero de la revista d'unio de la gent gran d'unió democràtica anomenada "La Pastilla" que porta per subtítol que no fa mal a ningú. 

L'Editorial porta per títol La Europa que desitgem i de la mateixa m'ha sorprès agradablement el parragraf que us transcric:

"que és el que realment ens decep de la Unió Europea? ens decep que als seus inicis era clara, una actitut positiva envers el reconeixement dels pobles amb arrels històriques que la conformen i en canvi al llarg dels darrers anys, aquest impuls inicial ha sucumbit a la pressió dels estats que no volen perdre el seu "statu quo", sinó enfortir-lo.

Aquest és el seu error, i la seva mancança. Cal recuperar l'esperit inicial, obrir el diàleg i perdre la por futur, dins d'unes societats cada vegada més adultes i en conseqüència, més autènticament democràtiques. Què volen respectar i ser respectades a les seves essències. Volem ser europeus i mantenir la nostra identitat!"

La nostra gent gran recorda la il·lusio, la lluita  i l'esperança per aconseguir l'Europa  dels pobles.

Parresia

"la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).
Paraula usada pel Papa Bertogglio.
Tambe es pot entendre, resumit,  com a franquesa, llenguatge lliure, veritat dita amb atreviment i humilitat, prova de sinceritat. 
PARRESIA, per no oblidar la paraula i el contingut.

Reforma constitucional

 

S'està parlant d'urna reforma constitucional per encabir-hi el procés català. En realitat s'està buscant una solució que eviti el possible xoc de trens i que respecti la voluntat dels catalans, que ja som grandets i ens sabem governar. Estic convençut que un acord d'aquest tipus seria acceptable si contingués:

 

1. Un pacte fiscal just i específic per Catalunya, que reservés per a l'Administració catalana la recaptació d'impostos en el nostre territori i la gestió de les nostres infraestructures.

2. El reconeixement de la competència exclusiva de l'Administració catalana en matèries com la llengua, la cultura, l'ensenyament, el dret civil, la sanitat i el benestar social.

3. El reconeixement del dret de Catalunya a tenir representació en organismes internacionals i estats, mitjançant representants triats per l'Administració catalana.

4. La inclusió del dret d'autodeterminació de Catalunya en la constitució espanyola.

 

L'última és la mes important, doncs és la nostra garantia. Tots coneixem els incompliments, les interpretacions, els retards i els greuges que els catalans i les nostres institucions hem rebut de l'Estat espanyol. Si Espanya incomplís aquest acord, que considerem acceptable, podríem exercir legalment el dret a l'autodeterminació.

 

És una última oportunitat que té l'Estat i que podria quallar, doncs és realista i inclou una garantia prou forta contra l'incompliment.

Voreres a mida

Vorera a mida

Sorprenentment han suprimit aparcaments que hi havia davant del nou local de Mercadona per eixamplar la vorera. Recordo, fa anys, una actuació similar al carrer de la Clota, on un regidor d'aleshores també va fer eixamplar la vorera del davant de casa seva, tot deixant l'altra banda del carrer amb una vorera tan estreta que encara avui es difícil que hi passi una persona. Va ser un cas de vorera a mida.

Crec que les actuacions a la via pública han d'estar pensades per afavorir el conjunt de la ciutadania. Tant els veïns d'una banda de carrer com els de l'altra tenen dret a gaudir d'una vorera prou ampla. Si l'empresa Mercadona volia més vorera, no podia haver posat la façana un metre enrere? Per què té aquest privilegi i els veïns del davant no? Altres comerços d'Olesa també podrien eixamplar les voreres? És sorprenent que l'equip de govern hagi acceptat una actuació tant injusta, tan feta a mida i tant afavoridora d'un negoci privat. Aquest cas és semblant al que us he explicat que va dur a terme aquell regidor. El fet d'eixamplar la vorera per afavorir l'interès privat és un exemple de com dues ideologies extremes coincideixen en menystenir la igualtat de drets i la comoditat del ciutadans.

Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo.

Albert Espinosa

“Mi madre decía que la edad verdadera está en el estómago y en la cabeza. Las arrugas son tan sólo fruto de las preocupaciones y de comer mal.

“Creo que para cambiar una parte esencial de ti mismo, en este caso dejar de dormir, no se debería vivir solo. Debería haber alguien a tu lado, alguna persona diciéndote: «Va a ser genial, es tu gran día»”
“Yo siempre he defendido que X no era guapa sino mágica. Y que su magia se confundía con la belleza.”
“Mi madre me dijo una vez: «Ser diferente depende tan sólo de cuántos estén en tu bando».”
“El amor solitario no deja de ser amor, pero es totalmente diferente al de la pareja que se quiere, la que se desea y el que se alegra de su propia pérdida."

“Dice un proverbio chino que adoro: «No abras una tienda si no sabes sonreír"

“Tu yo sexual es lo más importante de tu vida porque cuando entres en un lugar donde nunca has estado se activará. Notarás cómo rastrea, busca lo que desea, se enamora, se encandila, se llena de pasión.”
“ese amor no deseado, ese deseo no correspondido, es un gran regalo que te hacen. No lo desprecies simplemente porque no te sea útil.”

“Mi madre siempre me enseñó que no se puede confiar en los que no dicen «lo siento» o «perdón».”
“Ella creía que cada día debía uno ganarse la confianza de la otra persona. Exigir al otro o a la otra que te gane, que te sorprenda y que tú debas demostrarle lo mismo.”

“La sinceridad recompensada es uno de los placeres más gratificantes que existen en esta vida.”

“»Una caricia, un beso, solicitar el calor de una mano en el ombligo no deben ir acompañados con el sentimiento de que eso provocará o derivará en sexo”

“no se había ido la persona que más había querido, se había ido la persona que más me ha querido.”

Fragment de: Espinosa, Albert. “Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo.” Grijalbo, 2010-01-01. iBooks.
Aquest material pot estar protegit sota drets d’autor.

Puc prometre i prometo

Puedo prometer y prometo

Mis años con Adolfo Suárez

Fernando Onega

He llegit el llibre amb la facilitat que dona la pluma d'en Onega. No se sí ho veureu igual que jo pero us adjunto fragments que em plantegen similituds entre la transició d'Espanya i la situació actual de Catalunya. Vosaltres em direu?

Impovisador?  Es cierto que tenía una enorme capacidad de apuesta y riesgo. Se puede decir que era un apostador de casino con suerte y con algo muy importante a su favor: la gente deseaba que aquello saliera bien. Yo nunca lo he visto como un calculador y sesudo, sino como un político de empuje, siempre dispuesto a tirar p'alante. Creo que improvisó mucho. Hoy, en 2013, lo hubiéramos puesto a parir.

Su palabra talismán era "dignidad". Aspiraba a la dignidad del Estado. No soportaba que se pusiera en duda la dignidad de las instituciones, empezando por la que el representaba.

"Después de haber trabajado tanto con el, codo a codo,  apreció su lealtad, su franqueza, su forma de decir las cosas sin rodeos. Ha sido un gran servidor de España, y no siempre fue bien entendido. ha sido fiel a uno de sus principios: tomar en cada momento las decisiones que había que tomar".

"Iniciemos la senda nacional de hacer posible el entendimiento por vías pacíficas; este pueblo nos pide que acomodemos el derecho a la realidad; hagamos posible la paz civil por la vía del diálogo; todo el pluralismo social dentro de las instituciones representativas; vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es simplemente normal".

Las claves humanas del éxito del proceso han consistido en contar con un presidente lleno de entusiasmo y empeño por triunfar en la operación.

Lo que ocurrió fue que ese país pensaba en la economía, desde luego, pero no era en ese momento su principal inquietud. En ese momento se concentraba en el sueño de sacar adelante su aventura de libertad.

Refuerza la reclamación de autonomía y dispara el siguiente dispositivo en muchos lugares de España: si los catalanes lo piden (autonomía) con tanta insistencia, malo no debe ser. 

Gano la tesis autonomista en todas las provincias (Andalucía), menos en Almería, pero el poder central tuvo que actuar como sí en Almería hubiera ganado también para evitar males mayores.

Ante cada una  de las novedades que se incorporaban al texto (constitución)  tenía una obsesión: esto funciona?

Entro en la presidencia del gobierno con algo de distancia, incluso con algo de cinismo, y se transformó por pura convicción del papel histórico que tenía. Posiblemente fue el político español que más creyó en lo que hacía, y en eso se notaba en su entusiasmo.

Durante muchos años he citado la anécdota personal como una demostración de como y cuanto hubo que improvisar, hasta en el punto  de llegar al primer Consejo de Ministros sin un redactor de base ni un esquema de objetivos. 

Aprendió a valorar más al Estado que a la propia vid; sabía que la dignidad importa más que su propia persona. Tenía un altísimo sentido de la dignidad.

La sociedad española reclamaba a los poderes públicos: " había que encontrar para todos los problemas urgente y adecuada solución" 

I n'hi han moltes mes. Entre d'altres la reflexió sobre la poca valoració que donem als politics i el seu nul reconeixement a tot el que ha arribat a fer. 

Espanya s'ensfonsa

Un amic meu de Valladolid em va comentar que tot i que s'han dit moltes coses en el debat sobre la independència de Catalunya, creu que ningú no ha expressat encara la seva opinió. Ell pensa que Espanya s’enfonsa i que Catalunya se n'ha adonat; per això, lògicament, se'n vol anar. Per què creu ell que Espanya s'enfonsa?  Doncs perquè Espanya no està treballant seriosament en cap projecte que transformi l'Administració i la societat en un país del segle XXI. El meu amic creu que, en molts aspectes, Espanya encara està ancorada en punts de vista i maneres de fer del segle XIX. Ell em va enviar la llista següent de qüestions que impossibiliten la modernització del país:

 

1r. La persistència de la "hidalguía" com a sistema de vida àmpliament estès: treballar poc i mostrar-se molt important.

2n. L'emparament de les grans empreses estatals mitjançant el BOE.

3r. La inexistència a l'Estat espanyol d'una veritable divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial.

4t. La variabilitat del sistema d'ensenyament: set lleis diferents des de l’establiment de la democràcia.

5è. La incapacitat de la classe política espanyola de veure que la ciutadania els acabarà passant per davant en la presa de decisions.

6è. L’obstinació en pretendre que una ideologia "religiosa" influeixi decisivament en la legislació.

7è. La tossuderia en ocultar o agredir les comunitats nacionals diverses que hi ha al territori de l'Estat.

8è. La passivitat en promoure una economia diversificada: no es pot basar tot en el turisme.

9è. La manca d'una veritable aposta per la recerca, la investigació i la innovació; pilars d'una societat i d'una economia modernes.

10è. L'interès dels poders fàctics espanyols en mantenir subvencionada una part significativa de la població.

 

Segons el meu amic, aquestes són les 10 mancances principals, però n'hi ha moltes mes. Jo penso que el meu amic té raó: Espanya s’enfonsa perquè no pot modernitzar-se, principalment perquè no vol fer-ho. I nosaltres els catalans, davant d’aquesta impossible modernització de l'Estat espanyol, només tenim dues opcions: enfonsar-nos amb ell o intentar botar la nostra barqueta i deixar el vaixell, ni que sigui remant.