dimarts, 17 de desembre del 2013

Hospital de Viladecans

L’Hospital de Viladecans en l’estructura sanitària del Baix Llobregat
Seguirà sent l'hospital pioner i de proximitat que ja és ara

Creiem que és greu intentar polititzar la sanitat fent creure que hi hauran serveis bàsics que seran reduïts o clausurats. Al Baix Llobregat l'exemple d'aquesta manera d'actuar creant la por a la pèrdua de serveis dels que ja disposen els ciutadans de la zona es concreta amb la demagògia que fan sobre l'hospital de Viladecans.

Aquest hospital funciona des de l'any 1987 com a hospital general bàsic  d'aguts i no ha canviat mai les seves funcions. Es va crear amb la voluntat comunitària i de proximitat amb els equips d'atenció primària d'emergència per als ciutadans de Viladecans, Gavà, Castelldefells, Sant Climent de Llobregat i Begues.
És, ha estat i serà un centre hospitalari pioner en el desenvolupament i en la incorporació de tècniques i d'organització que minimitzan la tradicional hospitalització de llarga durada amb la potenciació de la cirugia major ambulatòria  i la curta estada.

És un hospital en xarxa i per tant treballa amb la col·laboració constant amb hospitals molt propers com son el de Bellvitge i el de Sant Joan de Deu que també atenen als ciutadans dels mateixos municipis anomenades anteriorment.

Per tant l'Hospital de Viladecans seguirà com hospital general bàsic  de proximitat donant servei d'urgències, consultes externes,hospital de dia, gabinets de prova i exploració, cirugia major ambulatòria  i d'hospitalització de curta durada.

I per demostrar la seva continuïtat està prevista una nova àrea de gabinets d'endoscopia i de cirugia menor, una millora d'espais en consultes externes i millores en la confortabilitat de les habitacions per a dos llits.

Per mes concreció es pot confirmar la seva continuïtat i millora amb les inversions fetes el 2012 de quasi 38 milions d'euros i en el  2013 de quasi 37 milions d'euros.

La realitat és demostrable pels ciutadans de Viladecans, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Begues que seguiran disposant d'un bon hospital de proximitat. 

dijous, 12 de desembre del 2013

Urgències socials

En un moment com l'actual, de gran mancança de recursos públics, és bo constatar la col·laboració, en perfecta harmonia, entre dues institucions catalanes: la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.
 
La Diputació de Barcelona ha aconseguit reduir les seves despeses ordinàries per poder disposar de més recursos per transferir als ajuntaments. Si abans destinava el 50% del seu pressupost a les corporacions locals ara hi destina, aproximadament, el 70%.
 
Aquest augment de recursos que la Diputació ha destinat als ajuntaments ( sovint menystinguts i amagats pel Govern del BO EUiA) s’adrecen fonamentalment a l’atenció de les necessitats dels ciutadans.
 
D’aquesta manera es complementa i s’ajuda també a la manca de recursos que actualment té la Generalitat i que està motivada fonamentalment per tres motius: la crisi econòmica, un sistema de finançament del tot insuficient i la ruïnosa gestió del tripartit. ,
 
El programa complementari d’urgència social es destina als Ajuntaments per que aquest puguin augmentar els seus recursos adreçats a les persones més necessitades, al reforç dels equips de professionals dels serveis socials, a l’atenció domiciliària i per al transport adaptat. Hi ha, també, una  línia per donar suport a l’escolarització de nens de zero a tres anys.
 
En el cas d'Olesa de Montserrat la Diputació ha aportat per aquests serveis a les persones més necessitades la quantitat de quasi 160.000 de forma excepcional i urgent, Tot i que cal tenir present que són molts més els recursos que han arribat a Olesa des de la Diputació de Barcelona.
 
És de justícia remarcar la col·laboració i la sensibilitat de les institucions vers a les persones que ho estan passant pitjor. També ho seria que el BO-EUiA  no és quedes, com fa sempre,  en la critica constant a la Generalitat per la davallada de recursos i constates també aquest augment per par de la Diputació. Clar que això els podria deixar en evidencia atès que quan parlen de Generalitat ho barregen amb CiU i parlen de motius ideològics. Si les retallades fossin per motius ideològics, la Diputació de Barcelona, on també governa CiU  no compensaria, com fa, el recursos dels ajuntaments amb majors aportacions. 

divendres, 6 de desembre del 2013

Hem de votar

Hem de votar: una proposta per la dignitat nacional

Unió Democràtica de Catalunya ens hem d’implicar activament en la cerca del consens entre les forces polítiques que estan a favor del dret a decidir (i tant de bo també del PSC) per concretat una pregunta i una data per la consulta que es convocarà el proper any.

Unió Democràtica de Catalunya ha treballat i treballa fins al darrer moment pel manteniment del diàleg i confiant que el govern de l’Estat entendria, almenys parcialment, la nostra posició sociopolítica i miraria de corregir la situació injusta i deficitària que patim com a societat en aspectes com la política social, la cultura, el finançament o les infraestructures. En definitiva, Unió vol que se’ns restitueixi, per exemple, una part de la dignitat nacional que fets com ara la sentència del tribunal constitucional humiliant ens han arrabassar.

De moment però les coses no van per aquest camí, ens trobem, contra la nostra esperança, amb un Estatut vigent diferent del que vam votar i amb noves actuacions de l’Estat controlat pel Partit Popular que atempten clarament contra la nostra autonomia política, com la Llei d'Ensenyament, les insuficients inversions fetes i proposades, la distribució de les retallades, i la continuïtat del dèficit fiscal.

Per tant, l’actuació de l’Estat fa que la pregunta de la consulta, sigui la que sigui, pugui resoldre sense dubtes si volem seguir així o volem canviar?

Seguir igual, ara per ara, és acceptar la nostra submissió i humiliació nacional (regional, en dirien ells) i, més encara, acceptar l’erosió incansable de la nostra cultura fins que esdevingui un innocu conjunt de peculiaritats folklòriques, sacrificant fins on calgui per aconseguir-ho el progrés i la justícia social dels ciutadans de Catalunya.

No ens hi podem resignar. Hem d'acceptar que la situació política i econòmica actual, és com és, i per tant hem de trobar alternatives.

Després de provar el diàleg, la tercera via i la voluntat de pacte amb el govern de l’Estat, no hi ha dubte que des d’Unió s'han intentat totes les solucions intermèdies i que de moment no ens n’hem sortit. Acceptem-m’ho doncs: per aquest camí no anem enlloc, estem atrapats. No cal que gastem mes energia en voler canviar el que no podem canviar.

La realitat és com és i nosaltres a Unió Democràtica de Catalunya hem de tenir-hi respostes. Hem de facilitar el consens per a configuració de la pregunta i per l’establiment de la data i les vies per poder-la celebrar: hem de votar, això també ho hem dit sempre.

Correspon al comitè de govern l'estratègia, l’autodeterminació de Catalunya és un objectiu que sempre hem defensat. Això sí, defensarem com sempre que la llibertat del nostre país estigui necessàriament acompanyada de la justícia social, l'economia social de mercat, i el benestar social.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Apropaments

Fa dies que vaig veient un apropament entre les persones que veuen vies diferents per arribar a la plena sobirania de la nostra nació. No sé si és tan sols entre amics i coneguts o l'apropament és més ampli i afecta a més gent.

Estic observant que els independentistes cada dia accepten més que això no es fa d'un dia per altre, comencen a exposar les dificultats del procés i les matisacions en el procediment a seguir. No cal dir que no renuncien a la Independència, però ja no la veuen com un procés del segle XIX sinó que l'entenen  dins la complexitat dels estats sobirans moderns: sobirania plena per decidir sobre qualsevol tema sempre que no n'hagis cedit en part a òrgans o estaments interestatals.

Per l'altre part la tercera via (federalista, confederalista o autonomista) cada dia és més conscient que serà difícil sortir del pou sense sobirania plena. És demostrable que més o menys des de el famós "Apoyare", de Zapatero, la relació Espanya-Catalunya ha estat, i segueix estant, de caiguda en picat. No cal que jo recordi tots els greuges econòmics, culturals, infraestructurals, competencials , etc. que es van succeint dia si, altre també. A molta gent la llei Wert els hi ha acabat d'obrir els ulls. La tercera via requereix una voluntat de dues parts i, com deia algun polític, cal una demostració palpable de que Espanya té la voluntat d'entendre Catalunya i, explicava, que una prova fefaent de la bona fe espanyola, seria retirar la famosa llei Wert. Per tant, si malgrat la bona voluntat, el diàleg, les bones maneres, l'apertura de solucions, per part dels catalans, la porta segueix tancada i les oïdes continuen sordes... No queda més remei que cercar altres solucions un xic més dràstiques. Quedar-se igual seria acabar al fons del pou de la misèria social per als catalans, trencar la cohesió social, educativa i lingüística.

Aquestes dues maneres d'entendre solucions diverses davant el problema de la relació política entre Catalunya i Espanya estan més a prop i crec que cada dia els hi serà mes fàcil posar se d'acord amb denominadors comuns.
Així ho espero pel be de tots !!!!!

dilluns, 11 de novembre del 2013

Per un bon amic

ES DRAMÁTICO quedarse encallado en amores que ya sabes que nunca podrán ser. Dices que es tu mejor amiga y que todo os lo contáis. Dices que forma parte del continuo de tu vida y que sin ella no te sabrías entender. Pero sin la pasión que todo lo desencadena lo demás es inútil y frustrante, y no sólo pereces una y otra vez contra lo inalcanzable sino que cualquier otra chica te parece menor y vas quedándote solo y amargado, incapaz de recibir amor y de darlo. 

A veces hay que huir, aunque seas débil y recaigas y tengas que empezar de nuevo contra todos sus fantasmas. La atracción del amor que no pudo ser es más potente que la muerte con todos sus imanes. Si no escapas a tiempo acabarás seco por dentro, yermo; y sombrío, y desquiciado, con el gusto de vivir agotado, sin resortes para la felicidad, y con ella sonriéndote igual de lejos que en el primer instante. Ese primer instante en que conociste el vértigo y en lugar de recular y salvarte saltaste al vacío y ahora tu vida es sólo caer. 
Nada hay más sexy que autodestruirse hasta acabar con lo más íntimo de ti mismo. Nada hay más placentero que darle rienda suelta a la muerte y dejar que nos lleve. Caer es la única estética, no te lo niego. Después del sueño de estar cayendo gritando su nombre, éstas son las raíces del ritmo, y las raíces del ritmo permanecen. 
Tus días se derrumban en la noche aterciopelada. La mano abierta del deseo lo quiere todo. Quiere el mullido suelo del verano y la oscuridad revuelta de su pelo. He vivido como tú y tengo que admitir que fue bello, pero a veces ni la música puede sustituir a las lágrimas. 
Nunca podrás olvidarla y una parte de ti estará siempre e inútilmente esperándola. En ella pensarás cuando el gótico falso de tantas damas no consiga motivarte. Su fantasma te acompañará a todas partes como el sonido de un tren en la distancia. 
Yo conseguí huir porque soy en el fondo un gran cobarde. Si decides quedarte estoy convencido de que sabrás mejor que nadie embellecer el descalabro y que el final será digno de ti, épico y deslumbrante. Eres un tipo con clase. Pero no dudes ni por un instante de que acabará contigo de la forma más horrible y descarnada, y que los cadáveres no van a los restaurantes.
Salvador Sostres

dissabte, 28 de setembre del 2013

Centre Aragones de Ripollet


Bona tarda, buenas tardes.
Las primeras palabras de mi intervención deben ser de sincero y profundo agradecimiento: Doy las gracias de todo corazón a la directiva del Centro Aragonés de Ripollet (especialmente a Marcos, su presidente, y a Javier) por ofrecerme el honor de dirigiros este pregón. Y este agradecimiento tiene tres razones que me parece conveniente explicaros:
·         En primer lugar agradezco su confianza en mí por haberme escogido como pregonero a sabiendas de que soy un pregonero primerizo. Ojalá no defraude esta confianza y consiga “estrenarme” dignamente en este oficio, es decir, consiga que mis palabras no sean un tostón para todos ustedes.
·         En segundo lugar, agradezco su coraje. Es más seguro escoger como pregonero a alguien que esté en el candelero, alguien que tenga un cargo importante y lo ejerza. Yo no lo tengo, aunque lo tuve; y soy consciente de que los “ex” normalmente no pregonan. Haber hecho esta excepción les honra.
·         Y en tercer lugar, pero no con menos sentimiento, agradezco la oportunidad de compartir con todos vosotros algunas reflexiones y, sobre todo, de enriquecerme con vuestras opiniones y comentarios.
Hecho este triple agradecimiento, paso a hablaros de vuestra preciosa y querida tierra aragonesa. Pero, atención! lo hago consciente de que sois vosotros, con vuestros recuerdos, quienes mejor podríais hacerlo, quienes describiríais mejor el paisaje, la cultura, y las tradiciones de Aragón. Nadie como vosotros para hablar también de los reencuentros, de la modernización y de la prosperidad de la tierra que os vio nacer. Yo debo hablaros con la humildad del visitante.
(Un visitante, por cierto, que en su primera visita a la capital, Zaragoza, hecha cuando todavía era joven, concentró sus intereses en la calle llamada “el tubo”; y no teniendo la resistencia a la bebida que tienen los mañicos, guarda de aquellos días un recuerdo más bien borroso… y no doy más explicaciones.)
Retomo el hilo de mi pregón… Quiero hablaros de vuestra tierra con la humildad del visitante. Un visitante que ha estado unas cuantas veces más en la ciudad de Zaragoza, con la Basílica de Nuestra Señora del Pilar visible desde cualquiera de sus zonas, y que ha quedado impresionado por el hecho de que albergue en su interior una Virgen tan pequeña que, sin embargo, irradia tan grandes sentimientos de espiritualidad y de comunidad.
Un visitante que en la provincia de Huesca quedó prendado de la grandeza de sus paisajes montañosos y de la modernidad de sus instalaciones de esquí.
Un visitante, en fin, que también estuvo en Teruel, y que se enamoró de esta provincia de Aragón. Teruel es mi sueño. Teruel es, para mí, la capital de la naturaleza. Es la ecología hecha provincia; es el respeto máximo por la calidad natural de vida; es un vergel para toda Europa. Creo que un día llegará a ser famosa como refugio de paz y de reposo para muchísimas personas que valoran la calidad de vida y el buen turismo. ¡Qué bien ha conseguido Teruel alcanzar el equilibro entre turismo i conservación de la naturaleza! ¡Todo un éxito!
¿y qué decir de la gente? Este pasado verano he recorrido Teruel con mi familia y hemos vuelto a visitar Zaragoza, donde mi hija tiene muy buenas amigas. Nos queda el agradable recuerdo del paisaje y, sobre todo, de la amabilidad de los turolenses y de las familias que invitaron i cuidaron de mi hija durante su estancia.
Creo que mis palabras ya han reflejado la admiración que como visitante tengo por vuestra tierra. Pero, como antes he dicho, nadie como vosotros, los aragoneses, puede decir mayores ni mejores alabanzas a la Comunidad que fue Reino de Aragón. Seguro que lograréis que vuestra tierra sea aún más conocida y estimada.
Y ahora diré algunas palabras sobre vuestro Centro. Sabed que durante estos últimos años os he puesto como ejemplo ante otras entidades culturales regionales. El Centro Aragonés de Ripollet es una entidad sociocultural que tiene un doble ámbito de actuación muy, pero que muy loable.
Por una parte os movéis, y muy bien, en el ámbito de la transmisión, conservación, explicación y exposición de vuestra cultura propia i específica, tan querida por todos vosotros.
Y, por otra, desarrolláis una labor excelente en un ámbito muy específico vuestro: el de la integración. Si no  me equivoco, sois la asociación regional más grande de Ripollet, no sólo en número de socios sino también en cantidad y calidad de actividades. Habéis conseguido aglutinar gentes de todos los orígenes, y habéis hecho realidad muchas de sus ideas y de sus proyectos.  Esto no se ve cada día. Podéis justamente sentiros orgullosos de esta apertura y capacidad de integración. Es un gran éxito, que proviene seguramente de los orígenes de la entidad, por lo que es mérito de todas la juntas y de todos los socios.
Vuestros orígenes y vuestro corazón vienen de una tierra, la aragonesa, situada entre Castilla Catalunya y Navarra. Históricamente habéis mediado entre culturas i formas distintas de entender las cosas. Habéis sido buenos vecinos con todas la culturas, perseverando en la propia. En estos momentos, en los que todo se mueve muy rápido, pase lo que pase, decidamos lo que decidamos, es importantísimo que conservéis este espíritu mediador. En qualquier caso, creo personalmente, que necesitaremos personas, tierras y comunidades que aboguen más por la fraternidad entre personas, por la compañía i por la amistad. La amistad entre las personas, en régimen de mutuo respeto, y entre las sociedades y los pueblos.
En esta entidad tenéis diversidad cultural; cada persona, por su naturaleza e idiosincracia es diferente. Pero tenéis denominadores comunes que os unen: el respeto y la atención hacia los demás; la alegría y la sinceridad del trato; en definitiva, hacéis amigos y sois amigos. Os unen, pues, las múltiples facetas de la amistad.
Y, llegados a este punto, quiero deciros que precisamente es la amistad la principal razón por la que hoy os acompaño. Vosotros sois amigos míos, que me habéis recibido, aceptado y cuidado, con cargo y sin él; y os puedo decir sinceramente que yo soy amigo vuestro, porque solamente con verdadera amistad puede corresponderse  la verdadera amistad.  Muchísimas gracias.
Salvador Jorba

<130926-centro aragones="" ripollet-original.docx="">
<130926-centro aragones="" ripollet-revisado.docx="">

dijous, 19 de setembre del 2013

Amics i atur



Tinc amigues i amics, professionals lliberals (arquitectes  i enginyers), directors d’oficines bancaries, periodistes, administratius, auxiliars administratius, operaris, antic empresaris, ... tots amb un desgraciat denominador comú: l’atur.
Totes, tots, és maten cada dia buscant feina. Tots estiren dels estalvis per continuar mantenint els mínims familiars. Tots intenten mantenir l’esperança d’un demà amb feina. Però el temps, el llarg temps i la constatació de que al teu voltant ja n’hi ha molts, masses, com tu, fan que vagin perdent la fe.  Els ulls perden la brillantor i el cervell  és munta un bucle sobre una maleïda idea: Estic fora de la societat i aquesta ja no fa res per reincorporar-me.
El que em dona voltes al cap és que fins ara, quedaves amb els amics, xerraves, animaves, il·lusionaves, abraçaves i sabíem que estàvem junts. Estem arribant a un moment on això ja no serveix. La fe en el futur ja el veiem tan gris que costa molt imaginar que li donarem la volta a temps per recuperar aquest parell de generacions que tindran l’edat excloent per a les noves contractacions.
Necessito fer alguna cosa per els meus amics, amigues i no se'm acut res. Ajudeu-me si us plau.