Cohesió Social

La cohesió social és un terme utilitzat en la política social, sociologia i ciències polítiques per descriure els nexes o lligams que uneixen a les persones en la societat, particularment en el context de la diversitat cultural. Aquesta definició és la que em permet reflexionar sobre el insistent recurs de que el dret a decidir, el referèndum, enfronta el catalans, els divideix i fa perillar la cohesió social.

Entenc la cohesió social com aquell àmbit cultural i social que permet la integració i el respecte a totes les persones per gaudir la seva llibertat i alhora per comprometre's amb responsabilitat amb la societat a la que pertanyen, per naixement, per residencia, per treball, per cultura, per sentiment, etc.

Entenc que un referèndum sobre el dret a decidir no és pot considerar trencador. Cap tipus de votació és per sé trencadora. Les votacions verifiquen, en democràcia i llibertat, majories i minories, per consolidar la cohesió social. A Espanya, a Catalunya, als Ajuntaments han governat diferents i distants grups polítics, en cap cas acceptats per majories de dos terços, o majories qualificades. I no s'ha trencat res, s'han acceptat resultats, per els guanyadors i pels perdedors, i cadascú ha assumit el rol dins la governança de la societat. No he sentit dir mai que si guanya tal o qual partit és trencarà la cohesió social. La realitat és que si algú ha volgut alarmar en aquest tema la constatació de la realitat ens confirma la mentida.

El dret a decidir, en referencia a la cohesió social, és simplement aixo: saber la opinió dels catalans sobre la relació que hem de mantenir amb l'estat espanyol. Que trenca això? Els que guanyin en faran governança i els que perdin seguiran fent campanya per algun dia guanyar en base al convenciment democràtic. I sempre restarà oberta la via de referèndum per repetir-lo si la minoria arriba a majoria i vol tornar a saber el que volen els ciutadans.

Trencar res. Votar es un exercici democràtic, de llibertat personal i de respecte a les decisions de la majoria i de consideració a les minories.

Ser independentista no és cap pecat

Llibre de Hilari Raguer de lectura ràpida i consistent. El subtitula l'Església i el nacionalisme català.

El pròleg ès de Feancesc-Marc Álvaro i es de cinc pagines. Un resum impecable de la situació actual de Catalumya amb una conclusió clara sobre l'Esglesia: " la que vol ser al costat del sentit majoritari del poble és sempre conscient de la injustícia i dels seus efectes nocius sobre les dones i els homes  concrets, i això explicaria perquè catalanisme i catolicisme comparteixen tans espais i perquè la veu dels creients nacionalistes és una de les mes rellevants dins de la transversalitat del pensament i la pràctica nacionalistes a Catalunya".

El llibre ofereix una síntesi molt ben construïda de les relacions complexes entre el nacionalisme català, el nacionalisme espanyol, l'esglesia espanyola i l'esglesia catalana. Per a mi especial atenció al capítol " el Vaticà i els drets de les nacions"  explicant clarament la sobirania de les nacions. També es rellevant la distinció entre nacionalisme catòlic català i el nacionalcatolicismo espanyol.

El recomano, molt curt, fàcil de llegir i ple de contingut formatiu. 

Centralització

En època de bonança econòmica, les empreses tendeixen a centralitzar els processos empresarials. Tenen la idea, per a mi de curta volada, de què com més centralitzin, més diners guanyaran. El raonament és basa en la teoria de què sumant els marges de benefici dels serveis subcontractats, el benefici de l'empresa mare s'incrementarà de forma substanciosa. L'altra argument de la centralització de les empreses és el de què des de la casa mare donaran millor servei al client.

L’experiència reafirma la creença popular de "zapatero a tus zapatos". Cadascú fa millor allò en el què està especialitzat, sap fer i en el què ha de competir. A la llarga és millor un proveïdor especialitzat que ha de competir que una macro estructura empresarial acomodada.

La realitat econòmica és que en èpoques de bonança les empreses tendeixen a centralitzar i, en èpoques de crisi a descentralitzar. Ara es veu com és subroguen tots aquells processos empresarials que no son consubstancials i imprescindibles per la fabricació, comercialització i innovació. S'externalitza el transport, la producció de components del producte, la publicitat, parts de comptabilitat, etc.

Vaig treballar per un empresari que tenia el lema " tingues cura dels proveïdors i dels clients i tindràs empresa per anys, escanya’ls i guanyaràs més avui, però moriràs demà."

Al Govern central els hi ha agafat la mateixa "neura".  Ara volen centralitzar-ho tot. Possiblement, potser, l'efecte immediat sigui d'un estalvi a curt ermini, però perdrem dues coses bàsiques: futur sostenible i serveis. Un cop desmuntada l'empresa qui la tornarà a crear? Un cop perduts els serveis qui els tornarà a prestar?. Cal parlar de subsidiarietat i proximitat.

Això sense entrar en el debat, d’una banda,  del respecte a les competències que atorga l’Estatut d’Autonomia a Catalunya, ni de l’altra, de l’inexplicable manteniment de ministeris i d’altres organismes estatals anys després d’haver transferit totes les competències a les comunitats autònomes. La millor manera de donar exemple és començant per casa, no per la casa dels altres.

El baix llobregat nord

El Montserratí (comarca de Montserrat, Pla de Montserrat o Baix Llobregat Nord), és el territori situat a la falda sud-est de la muntanya de Montserrat. Es proposà per primera vegada en el Pla d’organització Agrària de la Mancomunitat el 1924. Aquest àmbit també fou respectat pel geògraf Pau Vilà en l’organització de comarques de la república.

És un sentiment identitari estès majoritàriament entre el jovent de la subcomarca del Baix Llobregat Nord, consolidant-se amb l’aparició de l'informe Roca sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya (any 2000) i reformant-se amb la proposta del 2005 de l'exconseller Carretero.

També sabem que el Consell Comarcal del Baix Llobregat, en les dècades que porta exercitant llurs competències, no ha fixat mai els ulls en el Baix Llobregat Nord. Sempre ens ha mirat i tractat de reüll. Ja, ens els seus inicis, vàrem demanar la creació d'una subcomarca amb els alcaldes del Baix Llobregat Nord, amb un pressupost, i amb possibilitats de resoldre les nostres problemàtiques concretes. Mai se'ns ha escoltat.

Ara hi ha una oportunitat, anomenem-la Baix Llobregat Nord, Montserratí o pla de Montserrat, per desenvolupar-nos, degut a la proposta de modificació de les comarques, feta des del Govern de la Generalitat amb voluntat de ser pactada d’una manera àmplia.

Tothom sap que les nostres problemàtiques no tenen res a veure amb les de Gavà, Viladecans, Castelldefels, Cornellà o Sant Boi, per posar uns exemples. Nosaltres disposem de poblacions mitjanes, amb serveis molt per sota dels del Baix Llobregat Sud. Amb la nova proposta podrem coordinar-nos per millorar els serveis, sobretot els socials, per a les compres municipals, per a les inversions al territori, per als mitjans de comunicació i per a moltes altres coses més.

No entenc, per tot això i més coses, la reivindicació de la unitat territorial de la comarca signada, fa uns dies, pels alcaldes i alcaldesses del Montserratí. Dona la sensació que els signants han pensat més ens els seus interessos i en els de la burocràcia que tenen creada, que en els avantatges que tindria per la població, sobretot per als que residim a la nova comarca del Montserratí.

Col·laboració

            Sempre he cregut que és consubstancial en mi la col·laboració amb totes les persones, i sobretot les més properes. Indiscutiblement quan vaig venir a viure a Olesa de Montserrat em vaig incorporar a diferents entitats i associacions d'Olesa. Per tant, com a Olesà, en qualsevol de les meves activitats personals, professionals i polítiques que he desenvolupat he tingut espai per ajudar i col·laborar amb els olesans/nes i a qualsevol de les múltiples entitats, associacions i fundacions que existeixen i que treballen efectivament per la solidaritat, la cultura, l'esport, el voluntariat, la joventut, etc.

            Aquí a Olesa, he disposat d'un molt bon exemple: En Josep Oriol Segura. Em va ensenyar a treballar per la gent d'Olesa encara que no tingues cap reconeixement ni polític, ni personal, com va ser el seu cas, durant tota la seva vida.

            Davant de peticions de persones i entitats d'Olesa cal ajudar i dedicar-hi temps, esforç, gestió i posar-hi tota la bona voluntat possible per col·laborar. No pots garantir que les gestions fetes acabin resolent les problemàtiques o qüestions plantejades. El que si que es pot garantir és que faràs tot el que bonament puguis per ser d'utilitat.

            En tot cas, des de qualsevol lloc a on em porti la vida, sempre que pugui, trobareu, en mi, una mà que col·laborarà en tot allò en que bonament pugui ser útil per Olesa i per tots els olesans i olesanes.

            No es tan sols un compromís personal, sinó que porto mes de 30 anys reflectint-lo amb la meva militància política a Unió Democràtica de Catalunya. Sé que, políticament, es poden qüestionar les gestions que he pogut fer per a les persones i entitats del poble que m'ho han demanat. Soc conscient que algunes gestions no han donat els fruits que esperàvem. També crec que és millor intentar-ho que no girar la cara, fer veure que no saps la problemàtica, i preferir no fer res.

            Assumeixo el risc i la crítica, per tant, si creieu que puc se d'ajut, compteu amb mi. 

èxit de les idees

Des de jovenet tinc unes idees bàsiques de funcionament, tant personal com del meu entorn. Segur que al llarg de la meva vida he anat adaptant-les i ajustant-les a les circumstancies viscudes i als nous coneixements incorporats per l'aprenentatge.

En un moment com l'actual, en el que la confusió i la negació són el pa nostre de cada dia, crec que cal aturar-se i reconsiderar els principis i els objectius establerts ja fa temps, tant a nivell personal com aquells que creia imprescindibles per una societat mes justa.

D'entrada continuo creien en la justícia social i en la persona com a subjecte de respecte, de consideració i d'amor. Continuo creien en el meus país i en la seva màxima llibertat. Entenc que, a Catalunya, el binomi llibertat nacional i benestar social, van de la mà.

Dos somnis que continuen vigents: cap persona al vago de cua, cap nació subjugada.

Portar aquestes idees a la practica, i després d'aquests anys on hem viscut les males praxis polítiques i financeres, em direu que és impossible. El realisme s'imposa, cadascú a la seva i que es salvi qui pugui. Doncs no, el somni no se m'ha esfumat. L'ideal continua vigent i, per a mi, més necessari que mai. Ningú es creia que un tros de ferro voles, i després de moltes males experiències, ha acabat volant. No rendir-se.

És cert que cal tenir les idees, però l'èxit, diuen és un 1% inspiració i un 99 % transpiració, és a dir, treball. Podem esforçar-nos molt més per a dos grans objectius: un mínim social de garantia per a la dignitat de la persona i un mínim de dignitat per al país, el dret a votar que volem ser.

Ens hem de plantejar, cadascú de nosaltres, què estem disposats a donar per aconseguir els somnis. Fins a on estem disposats a arribar?

Sabem segur, que per a qualsevol dels dos objectius trobarem gent que hi està en contra, gent  que passa o que es mostra indiferent i gent que està esgotada que ja no s’il·lusiona per a res. Els que quedem, si volem alguna cosa, hem de treballar cada dia, sense defallir, per aconseguir-la.

És veritat que, en aquestes tasques a llarg termini, es pot perdre tot, però ens ha d’ajudar a mantenir-nos vius, el fet que també es pot guanyar tot. No podem caure en la negativitat, ni esperar que el pas del temps solucioni alguna cosa. Hem de treballar i lluitar cada dia. Paciència, si. Sabem que les grans fites no es solucionen en tres dies, i que cal perseverança diària, constància. Una platja s'aconsegueix amb cada gra de sorra, si tothom portes un gra de sorra, cada dia, oi que acabaríem creant una platja?

Em confirmo en que en aquest país, cal certa bogeria, cal estimar molt les idees bàsiques i cal molta il·lusió, constància i esforç. 

Oh !!!!! Europa !!!!

D’aquí menys d’un any aproximadament estarem davant les Eleccions Europees.  Tornarà la campanya  electoral i tornarem a criticar els ciutadans per no entendre la importància de les mateixes i la seva repercussió en la vida de cadascú de nosaltres. Direm que la gent no vota, vota poc, vota sense donar-li importància o passa de les votacions.

Crec en Europa, sobretot en l’Europa dels pobles i em sap molt de greu com s’usa per part dels Estats membres.

Quan els Estats reben diners de la U.E.  i amb aquests fan obres i gestionen serveis, amaguen la importància de l’ajut que aporta Europa per la cohesió i desenvolupament.  Les inauguracions son presidides per el polític estatal partidista del moment que se’n oblida, descuida o omet voluntàriament l’esforç fet per els altres estats europeus, manifestant solament el seu goig per la infraestructura o servei  inaugurat. 

Si que veiem constantment com els polítics, sempre que poden, carreguen contra Europa per normatives que afecten negativament als seus ciutadans. No fan pedagogia del perquè, de la utilitat. Simplement acusen al mes llunyà de tots els mals. Mes reflectit que ara, mai. Amb la crisi, totes les culpes cap a Europa.

Els Estats no creuen en Europa ni pel protocol. En la visita de fa pocs dies del president italià a la Moncloa, l’ordre de les banderes era el següent: La espanyola al mig, a la dreta la italiana i a l’esquerra la europea. A mi, dieu-me innocent, m’hagués agradat veure la bandera europea al mig.

Primer hem de creure en Europa, fer pedagogia diària, manifestar-ne les avantatges i corregir els inconvenients... després podrem fer campanyes...  Oh!!!  Pobre Europa !!!