Ofès

"La ofrenda del Govern se protege de gritos y protestas

La organización sitúa a los ciudadanos mucho más lejos, a cien metros, con lo que los políticos se ahorran los tradicionales abucheos y silbidos " La vanguardia digital


L’ofrena a Rafael de Casanoves és un acte popular. El varem refer nosaltres, el poble. Avui m’he trobat que no hi podia arribar, a mi m’han barrat el pas. A en Guardiola l’han deixat passar. Els politics ja tenen prous actes per lluir-se i ningú els obliga a que s’acostin al poble. El que no poden es apartar a la gent, a la seva gent, de les seves pròpies festes, dels homenatges populars a figures emèrites pròpies de la nació catalana.

En Pujol en va suportar molts de xiulets, de encrespades populars, però es el teu poble, la teva gent, i si esta desencantada, si te problemes, si hi ha coses que no les veu be, te el dret a dir-ho.

I si els politics, de raça tripartita no ho volen escoltar, que no hi vagin, no els obliga ningú.

L’ofrena a Rafael de Casanoves es del poble i no crec que tingui que anar a donar vint voltes per arribar-hi i que em situïn a mes de dos-cents metres. Per cert si que feien fila els cotxes oficials, en filera, aparcats al carrer de sobre, un pel amagats, no fos cas.

Reflexio

Diuen, en castellà que “quien siembra vientos recoge tempestades”. Us asseguro que a mesura que em faig mes gran tinc mes ganes de retornar tempestes a coneguts que han anat sembrant vents.


Com a cas utòpic, en coneixia un, que des de altes responsabilitats politiques, va prendre un munt de decisions, en solitari o amb el seu assessor personal, que afectaven a gran part de la població. Després va passar temps vanagloriant-se per a tot arreu de la seva bona gestió. Seguir passant el temps i, com les coses mal fetes sempre supuren, han anat arribant les conseqüències maldestres d’aquelles “grans” decisions. I, ara que?.Que diu l’ètica que hem de fer?

Un altre cas pompós. La persona que conec que es mes rebuscada amb els cèntims, la mes preocupada per emmascarar i acusar a l’altra, encara que sigui per un duro que ell consideri que no ha estat una despesa perfectament justificada i moralment acceptada en base a la seva pròpia convicció, ara quan s’ha trobat immers amb un merder de mils d’euros que ell devia controlar, ara hem de fer la vista grossa?

A mi m’han ensenyat a no fer llenya de l’arbre caigut. Però es moralment acceptable que no siguin tractats amb la mateixa moneda? Els farà reflexionar el silenci de no fer-los passar per un examen públic? Callar els ajuda en un futur a ser millors? Son un bon exemple per a la societat el que se’n surtin indemnes?

Absurditats d’aquest estiu

"He telefonat a no se quin subsecretari i no pararem les infraestructures de Catalunya.....". Si cada any ens menteixen i no en compleixen mai cap en temps i diners.
"Al setembre octubre rebrem les competències.......".
La competència de minyona d’Espanya, aquesta serà competència exclusiva i reservada a nosaltres sols
"Encara que no vingui en Cesc tenim una plantilla complerta......."
Tan fàcil que era contractar-lo i, ja veurem quan hi hagin lesions, cansament, o no puguem tirar endavant les tres competicions
"Aquest any portem menys suspensions de pagament...."
Dades per l’optimisme, tot el que es compari amb el 2009 es un èxit.
"Castells: necessitem grup parlamentari propi "
I per a que.... per continuar votant el mateix que el PSOE

I moltes mes que no he anat apuntant.

Un regal

Aquesta setmana he rebut, per missatger un regal- Una fantàstica ampolla de cava, brut nature, Roger Gaulart. M’ha alegrat la vida. Que senzill i esplèndid que és el meu amic. Ja el tinc per una gran persona però conèixer algú que quan just inicies el retorn a la feina amb el trauma postvacances a sobre, sigui capaç de trencar tota malastrugança amb un regal, pocs.

El regal, a demes, es d’aquells que convida al repòs, a gaudir-lo amb calma, amb companyia, a gaudir del frescor del seu líquid, a contemplar la bellesa daurada del seu color daurat, a embaladir-te amb les bombolles que cerquen la sortida de la copa de vidre per arribar a conquerir el cel, l’univers sencer.

A tastar-lo per saber com es casa amb el paladar, com li dona gustet, plaer, com l’alegra, com s’expandeix per la gola i com suaument relaxa la musculatura tot arribant al cervell i, deixant convenientment saturat el sistema nerviós per concentrar-lo solsament en el gaudi. Quin pas, quina harmonia, quin bon començament de curs amb una bona ampolla de cava gelada regalada per un gran bon amic. Gracies.

Un estiu complexa

Aquest estiu, mig de vacances, mig treballant he hagut de destinar-lo a reorientar idees de futur, tant a nivell laboral com la seva repercussió a nivell personal.

A nivell laboral no tinc mes remei que reestructurar el negoci i preveure, fins i tot, la situació mes desfavorable. No perdo l’esperança de que l’economia en general iniciï la recuperació i això afecti positivament la situació dels negocis immobiliaris, sobretot els de protecció oficial, del que som especialistes.

Però també soc conscient que ja portem tres exercicis aguantant la depressió i no es preveu un horitzó gaire expansiu. Per tant, s’han de prendre decisions i preveure previsions a la baixa el que obliga a afrontar situacions dures a nivell professional i a preveure fins i tot la pèrdua del negoci i per tant de la pròpia feina.

Quan preveus la situació de pèrdua i/o acabament de la tasca professional, i comences a mirar de prop la situació d’atur inicies un període de reflexió sobre les possibilitats de feina de futur. T’obligues a repassar currículums, veure les expectatives de mercat, de nous negocis o reorientació del propi, repassar el realitzat amb trenta anys de feina i intentar preveure que es pot fer en un futur.

No es que ja tingui clar el futur. Depèn de moltissimes coses i bastants depenen de mi mateix. El que si he trobat es força interior i il•lusió per tornar a començar. He pres consciència dels errors, dels efectes externs que influeixen en un negoci i de que, encara que històricament ho sembli, no hi ha cap negoci segur. Ara a continuar fer la feina ben feta, i a seguir lluitant pel futur. Bona tardor.

Andoni Zubizarreta

Tu ja ens coneixes. Vas estar vuit anys defensant a la porteria els nostres colors blaugranes i en reconec un gran admirador teu com a professional del futbol i com a persona. Em va desagradar la teva sortida del Barça, com a “culpable” d’Atenes. Jo era dels que creia que ens podies defensar algunes temporades mes i així ho vas fer al club del Valencia.

Estic satisfet de la teva tornada, com a director esportiu, i que consti que respecto molt al teu antecessor en el càrrec Tixi Beguiristain, i penso que pots realitzar una tasca professional tan bona com la seva per el bé del equip i del club.

Em sorprèn, però, que no t’adrecis a nosaltres en la nostra llengua després de tants anys a casa nostra. Ara tens una segona oportunitat, tens set anys de feina a Can Barça. No tornis a perdre l’oportunitat, su us plau. Fes-nos sentir a casa nostra en la nostra llengua. Intenta-ho. Si jo tingues contracte de treball al País Basc, també ho faria. Per respecte, per consideració, per agraïment i per valors. Gracies.

Manifestació

Dissabte hi era. Hi eren els meus pares i algun germà. Hi vaig trobar amics i coneguts. Tots amb una idea al cap: Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de falta de respecte, de manca de consideració, de despropòsits, d’indignitat, de falsedats, de mentides, de prendre’ns el pèl. Volem tornar a aixecar el cap, a ser nosaltres mateixos, a que no ens diguin que hem de fer qui no ens entén ni ens vol entendre. A decidir, ja som grans, ja fa segles que som grandets.

En comptes d’una manifestació va semblar una ocupació dels carrers de Barcelona. Ni bellugar-nos duran mes de dues hores. Un clam clamorós que ha d’escoltar, no ja Espanya perquè no te orelles qui no vol sentir, sinó Europa i el món sencer.

Jo potser no ho veure, el camí a la independència és llarg i dur. Ens costarà i serà dolorós, però desprès d’ahir si que puc creure que la meva filla gaudirà d’un país: Catalunya.

I, per part nostra, no cedim... siguem dignes del nostre pais.