Diuen, en castellà que “quien siembra vientos recoge tempestades”. Us asseguro que a mesura que em faig mes gran tinc mes ganes de retornar tempestes a coneguts que han anat sembrant vents.
Com a cas utòpic, en coneixia un, que des de altes responsabilitats politiques, va prendre un munt de decisions, en solitari o amb el seu assessor personal, que afectaven a gran part de la població. Després va passar temps vanagloriant-se per a tot arreu de la seva bona gestió. Seguir passant el temps i, com les coses mal fetes sempre supuren, han anat arribant les conseqüències maldestres d’aquelles “grans” decisions. I, ara que?.Que diu l’ètica que hem de fer?
Un altre cas pompós. La persona que conec que es mes rebuscada amb els cèntims, la mes preocupada per emmascarar i acusar a l’altra, encara que sigui per un duro que ell consideri que no ha estat una despesa perfectament justificada i moralment acceptada en base a la seva pròpia convicció, ara quan s’ha trobat immers amb un merder de mils d’euros que ell devia controlar, ara hem de fer la vista grossa?
A mi m’han ensenyat a no fer llenya de l’arbre caigut. Però es moralment acceptable que no siguin tractats amb la mateixa moneda? Els farà reflexionar el silenci de no fer-los passar per un examen públic? Callar els ajuda en un futur a ser millors? Son un bon exemple per a la societat el que se’n surtin indemnes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada