Garantia d'estat

He comentat, varias vegades, que el control financer que li hem donat a la Banca Espanyola partia de l'epoca de Zapatero, que va permetre l'ampliacio de garanties als comptes i diposits de 20.000€ a fins a 100.000€ per titular.

En teoria, el Fons de Garantia de Dipòsits (estat), ens garanteix 100.000 per titular de compte. Un càlcul aproximat dona que aquest aval garanteix un total de 800.000 milions d'euros. El F.G.D. no te reserves ni per cobrir el 10% d'aquest multimillonari import. Sense tenir en compte les despeses, aquest fons, ingressa uns 900 milions anuals. Quina garantia es aquesta??? El fons trigaria 888 anys per tornar els diners als contribuents.

Ara em pot entendre molta gent quan explicava que aquesta garantia donava la paella pel mànec a la banca espanyola. I s'ha demostrat que es mes "barat"  rescatar que pagar el que s'ha garantit. Quan ens hagués costat aquesta garantia de dipòsits en els casos de Caixa de Catalunya, caixa de Madrid, del Mediterraneo, Laietana, etc. etc.?

No se si un altre decisió hagués estat mes correcte, menys dolorosa i mes barata. Varem prendre aquesta i paguem gust i ganes del seu cost. Quan les entitats financeres tenien beneficis no hi erem, quan tenen pèrdues les socialitzem. Ho trobo injust !.  

Conferències

Un bon amic m'ha fet arribar un llibret, publicat per l'institut d'Estudis humanístics Miquel Coll i Alentorn, que inclou dues conferències. La primera es " la cultura socialcristiana. Un estil", de Enrique San Miguel Pérez i "l'economia social de Mercat. una resposta Humanista al poder dels mercats" de Josep Antoni Duran i Lleida.

Es ràpid de llegir en primera lectura i, me'l reservo per fer-ne una segona subratllant i meditant la gran quantitat de reflexions que aporten. De la primera lectura destaco la validesa personal del llibre per reafirmar el  perquè milito a Unio democràtica de catalunya  i  el perquè son vàlides les propostes social, politico-econòmiques de l'economia social de mercat.

Sense profunditzar, de la primera conferència, i com un tast, us destaco " l'estil democristià es un estil de llibertat, de creativitat, d'exploracio de la pròpia identitat", " el democristià sap que el cristianisme aplicat a la vida publica vol dir lleialtat, franquesa, valor, sacrifici". 

I de la segona " la principal aportació de l'economia social de mercat consistiria en la recuperació dels valors... " . Exposa com " l'economia social de mercat pot ser en els nostres temps una resposta humanista al poder dels mercats,..., i aquest model, si es portà a la practica en la seva integritat, pot ser el recurs mes efectiu per evitar crisis com la que estem patint."

Recomano les conferències, les tobo de imprescindible lectura per els democratacristians i crec que hauria de ser un dels regals per a tots els nous militants d'unió democràtica.

En seguiré escrivint. 

Albert Trias

Albert

Sempre hi han coses que falten per dir i per agrair. Se que amb la mirada, amb les actuacions, amb el dia a dia, ja ens les hem dit quasi totes. N'hi han dues que no les he explicades mai i que t'haig d'agrair.

En la meva etapa en el club Pàdua, catorze o quinze anys tenia jo, tu eres el director, em vares confirmar la visió de col.laboracio social que mes tard has seguit i confirmat amb la fundacio la nau i de la que pots sentir-te molt orgullós per la gran tasca que fa.

En la mateixa etapa, et vaig veure explorar i estudiar les propostes dels incipients partits polítics que anaven legalitzant o sortint a la llum publica. Va ser la meva primera referencia d'unió democràtica de catalunya. Tu m'ho vas explicar. Tu em vares dir que era en el que et senties mes proper. Em va fer molt content, anys després, la nostra retrobada com a militants d'unió.

El dia de que et varem acomiadar, ho varem poder fer amb catala, recordant el teu servei a la societat i cantant el virolai. Que be deus estar sota el seu mantell blau. 

Record i exemple

No sé per quin motiu em ve de gust escriure una anècdota, de ja fa molts anys, que he anat recordant moltes vegades, en diferents etapes de la meva vida.

Quan era molt jove, quan encara els consells nacionals d'Unió es feien a la sala gran del carrer València, quan es fumava en aquests actes,... 

El president del Consell Nacional, el Sr. Miquel Coll i Alentorn, es va presentar per a la seva reelecció. Per la seva vàlua i personalitat, però també per la costum, el normal era que l'elecció de president del Consell Nacional es fes per aclamació.  No s'hi feien discursos, ni exposicions de programa, ni contraposicions. Em va semblar que tant per l'època, complicada políticament, com per la situació interna d'unió, es requeria saber el suport del partit al seu president i vaig sol·licitar votació secreta del càrrec. El Sr. Coll va revalidar per una amplíssima majoria, però no per unanimitat.

Tot seguit, amics i companys de partit em varen comentar el malestar del president del Consell Nacional pel fet d'haver estat escollit pel càrrec per votació i no per aclamació.

 

Al cap de dos dies d'aquesta "oposició interna", vaig rebre una trucada telefònica del mateix Sr. Coll oferint-me anar amb ell a Berga per aprofitar el vehicle i poder contactar amb joves de la comarca mentre ell realitzava un altre acte polític. En va sorprendre molt d'entrada, però vaig acceptar. Pel camí vàrem parlar de tot: molta historia del país i del partit, de la importància del català, de conèixer molt bé el país, de l'ètica política.... El que em va sorprendre favorablement va ser la seva explicació de la necessitat de que els càrrecs sempre siguin votats.

 

Per a mi, jovenet, va ser una gran lliçó d'un dels últims senyors de la política. Ja tenia el meu respecte i admiració però també va passar a ser un exemple per diferenciar sempre el tracte i respecte a les persones de les puntuals diferencies polítiques. Sempre he somiat arribar a estar a la seva alçada!. 

Més Europa

El dijous passat vaig assistir a la conferència de la Comissió Europea a Barcelona. Un dels conferenciants era Jordi Vaquer. Ens va fer una dissertació del perquè els antics arguments no ens ajudaran a fer-nos mes europeus. Parlar de que la Unió Europea ens protegeix de la guerra ja no és un argument perquè les noves generacions no l'han viscuda i perquè es demostra que els grans estats del món ja no entren en guerra entre ells. Amb arguments similars va anar desgranant el perque no eren valids els principis que s'usen normalment per sol·licitar mes Europa.

El fet a destacar de la conferencia no es tan negar els arguments historics com el fet d'aportar-ne de nous. Per a mi aquesta es la novetat de la conferencia.

Els ciutadans voldrem mes europa, creurem mes en europa i demanarem mes europa, si europa serveix per:

a) gestionar millor la interdependencia. Som països interdependents i tenim la necessitat de regular-nos conjuntament en una multitud d'àmbits: en moneda, en fiscalitat, en mobilitat, en cooperació, en una imatge única en política exterior, en comerç, etc. Etc.

b) garantir que mai ningú es quedi a l'estacada. Europa és i ha de seguir essent exemple de societat on les persones, els seus ciutadans, es trobin segurs, coberts en les seves necessitats bàsiques,(en benestar social, en sanitat i ensenyament) passi el que passi. El fracàs social té un límit que per sota no es pot ultrapassar: el respecte a la persona en la seva dignitat.

c) per solucionar, abans que ningu, el problemes nous de la globalitat. Som els primers en tenir noves problemàtiques de la nova societat. Com exemples, l'envelliment de la societat, la contaminació, el canvi climàtic, les noves energies, l'aigua, la democràcia per Internet, les millores dels estats democràtics... No deixem de ser camp de proves pel sol fet de ser els primers en trobar-nos-hi i en voler solucionar-ho.

Europa pot ser el pas endavant per una nova cultura global que sigui exemple mundial.
Em varen convencer les noves argumentacions per fer mes europa i seguir-hi insistint. 

Em queda solsament el dubte de si més Europa ha de ser a traves dels estats o a traves de l'Europa dels pobles o a traves de més nacions reconegudes com estats.  

Credibilitat

Fa un parell d'anys em varen dir que l'unic que ens queda als polítics per presentar-nos com a útils a la societat es la credibilitat. La credibilitat, m'explicaven, es una làmina molt fina, fàcil de trencar i difícil de conservar. La credibilitat sembla que requereix sobre tot dir la veritat i complir el que es diu. 

Fa dies que es llegeix als diaris un conjunt de temes de corrupció, presumpta, politico-empresarial que com a mínim ens avergonyeix i que haurien de ser jutjades amb rapidesa, amb rigor, amb aplicació rígida de la llei i que servís de exempleritzacio.

Però el que mes em preocupa ara es que tot i que fem net amb la corrupció quedi un pòsit de desconfiança política devant de la ciutadania impossible de remuntar. I, com hem de ser conscients que moltes vegades els comportaments personals que depenen exclusivament de la moralitat i els valors de cadascú, poden afectar al grup, al partit i a la societat, hem de trobar topalls interns de resolució ràpida d'aquestes males conductes.

El "i tu mes..." , el no trobar solucions ràpides i conjuntes, el no aportar mesures dràstiques i excepcionals per parar la sangria, el fet de no exemplificar devant la opinió publica, ens fa tan de mal que anem perden la poca credibilitat que teníem. 

Si deixem un forat com aquest, s'omplirà fàcilment de demagòcs que d'inici es presentaran com honrats i creïbles. Deu meu. 

Si me dices....

Durant aquest cap de setmana m'he polit un llibre que corria per casa d'Albert Espinosa que es titula: si me dices ven lo dejo todo.... Però dime ven. L'havia llegit la meva filla i em va picar la curiositat per saber el perquè li havia agradat tan. 

Quatre motius que m'han interessat,

• La senzillesa del llenguatge i frases curtes i ben endreçades
• El tall de l'argument principal, dins les histories paral.leles que donen emocio per saber resultats essent facil de lligar-les i seguir-les.
• La duresa del protagonista en quan a infantesa desgraciada i maduresa perduda.
• Gran dosis de sentiment entre persones ben diverses i distants, plenes de soledat, que comparteixen les vivències per ensenyar a estimar als demés per sobre d'un mateix.

Hi han escriptors que sembla que escriguin pel jovent però son agradables noveles, distretes, interessants, plenes de valors, que també ens va be recordar de tant en tant.