Dclaracions Radio

Pel que fa a CiU, el seu secretari d'organització, Salvador Jorba, ha comentat que, tot i que encara no s'ha tancat el període per presentar candidatures dins la formació, sap que de moment només ho ha fet la regidora Mercè Jou. En el seu cas, ha explicat Jorba, Convergència Democràtica de Catalunya pot suggerir el seu alcaldable, Unió Democràtica un altre, o bé poden coincidir en el candidat o candidata preferible.


A finals del mes de gener o principis de febrer l'assemblea de CiU a Olesa haurà de votar i escollir entre les persones que s'hagin presentat. Segons Salvador Jorba, habitualment sempre hi ha quòrum en aquesta elecció interna. Com comentàvem, però, el secretari d'organització de CiU no té coneixement que hi hagi de moment més candidatura que la de l'actual regidora olesana i flamant diputada al Parlament de Catalunya Mercè Jou. Jorba ha confirmat que l'alcaldessa Magda Graells no tornarà a ser cap de llista i s'ha descartat fer un relleu de candidata a mig mandat.

Després d'escollir candidata o candidat, CiU elaborarà la seva llista amb militants del partit i independents simpatitzants. Salvador Jorba ha explicat que els dos partits de la formació marquen unes quotes, a més de les de paritat entre homes i dones, que són flexibles a cada municipi. Tot i que encara s'ha d'elaborar aquesta llista, el secretari d'organització de CiU ha assegurat que està sorprès de la quantitat de persones joves que tenen “ganes de tirar en poble endavant”, i més en els temps que corren.

Construir o destruir

S’han fet molts anàlisis sobre els resultats electorals i quasi tots tenen les conclusions encertades. Sobre el fracàs estrepitós del tripartit, s’ha dit que si massa soroll, que si eren govern i oposició a l’hora, si no tenien una idea conjunta de país, si la feina feta no l’han sabut explicar be, si hi havia manca de líder, si massa subordinació al PSOE, si massa cap a la independència, etc. etc. etc.

Jo crec que el tripartit, des de el primer, es va construir en contra de i no a favor de. En contra de CiU i amb la ferma voluntat de fer-la desaparèixer. Com una UCD sense Suarez. Pensaven que CiU sense Pujol s’esmicolaria tota sola. El segon tripartit va tornar a destruir, i aquest cop amb mes mala sanya. Les eleccions havien demostrat que CiU no s’havia mort sinó que incrementava vots i diputats. L’odi a CiU no va deixar veure a cap dels tres membres del tripartit que l’escena a Catalunya estava canviant. Es demanaven altres coses però es va tornar a confiar tot en les matemàtiques.

Construir País, no destruir adversaris.

Un vot pel meu país

Sempre he estimat i estimo aquest petit meu país. Ara fa set anys vaig a arribar a creure que si el nostre poble havia escollit un canvi era per que anéssim a millor. Ara fa quatre anys vaig arribar a voler entendre que si un partit tan nacionalista com ERC donava suport al PSC tot i tenint la possibilitat de confirmar una majoria amb CiU, era pel be del país. Ara, tots ells, menys IU que sempre son i seran la marca blanca del PSC, han renegat del que han fet. S’han equivocat, se’n han adonat i n’han renegat. I de savis es rectificar. I, de savis es donar-se un temps, reflexionar del per que, i quan convingui, ja tornaran a començar. CiU ha fet aquesta reflexió, ha entès el que no va fer be i te una idea clara, de on, en aquest moment tan dolent econòmicament, ha de portar el país i la seva gent. No ha fet promeses boges, ni ha ofert un paradís. Tenim ara una terra dura, àrida, seca, que s’ha de tornar a llaurar, a regar, a sembrar, a recol•lectar per que ens doni bons fruits.

I, si demana guanya Mas, que espero i desitjo que si, pot comptar amb mi per el seu projecte: Treball, valors, esforç... Des de qualsevol àmbit haurem de treballar tots per retornar aquest país a quotes de solidaritat, de transparència, de valors, de prestigi intern i extern... Costarà, el camí serà llarg i de pujada. Podem, el país i la gent, en tenim ganes d’arribar molt, molt mes lluny, i hi posarem el coll. Ara s’han d’ajuntar aquelles dues frases: Que pot fer el govern per a mi i que pot fer cadascú de nosaltres per el nostre país. Votaré CiU, es el inici de la il•lusió i l’esperança d’un nou camí.

El somni de Gaudi

Vaig tenir la sort, als tretze ans, de fer un treball d’escola, amb dos companys, sobre Gaudí. En aquelles èpoques varem intentar realitzar un treball “modern”. Varem fer filmacions de totes les obres de Gaudí, de Barcelona, varem fer el muntatge i la incorporació de so amb totes les explicacions possibles. No se pas on a anat a parar. Però em vaig enamorar de tota la seva obra, de la seva profunditat, de les seves solucions constructives i decoratives i, de la seva interactuació amb la natura i la fe.

He viscut per tant, durant molts anys, el pesat debat que es va formular en aquest nostre i petit país sobre la necessitat de deixar la Sagrada Família com la obra inacabada de Gaudí. Intel•lectuals i arquitectes defenien la seva paralització i fins i tot ens acusaven el continuistes de l’obre de desgraciar la obra de Gaudí amb el intent de la seva continuació. No cal rebatre també aquelles mes malicioses opinions que simplement definien la sagrada família com a mona de pascua.

L’argument que acostumava a exposar, amb resum consistia en dos bases lògiques. Si Gaudí no l’hagués volgut acabar hagués projectat una capelleta, doncs la va dissenyar de gran i era conscient que no l’ha podia acabar ell. En segon lloc totes, o quasi, les grans esglésies i catedrals, han superat els seus arquitectes i ha incorporat diferents estils a través de les llargues èpoques de construcció. La sagrada família, per a mi, mereixia l’acabament, les aportacions de nous arquitectes, enginyers, nous escultors, nous vidriaires, nous organismes, etc..

El que us asseguro es que avui, en veure les imatges del interior, tot i que he anat seguint la seva construcció, m’ha meravellat i m’ha confirmat la bondat de les meves idees. La continuació n’ha fet una obra mestre, esplendorosa, oberta al cel i que toca de peus a terra, esvelta i lluminosa. Una gran catedral, un lloc on l’home pot estar a prop, molt a prop de ell mateix, d’autotrobar-te en pau. I, si a demes es home o dona de fe, segur que serà un lloc idoni per trobar-se i sentir-se prop de Deu.

coragre

L’escrit que adjunto es de mossèn Ballarin però es tan aplicable les circumstàncies que visc, que me l’he apropiat:


El meu amic
està trasbalsat.
No m’hi amoïno gaire.
Se’n sortirà, no sé com,
no sé com, però se’n sortirà.

Més llàstima em fa l’altre,
endogalat pel coragre
del ressentiment.

Sandro:

No entenc tot el rebombori. Si no vols que el Barça tingui pèrdues ven-te en Messi. I ja esta. Empresa amb beneficis i els títols, que mes donen...

Si en Laporta l’ha fet que la pagui. Però el Barça es un club de futbol i els números van obligatòriament lligats amb els resultats i, els del Barça son esportius, tan en Futbol, com en Basquet, Handbol, hoquei, etc.

Preferies que t’haguessin deixat un club ple de números positius, sense jugadors, i haver de reiniciar un equip des de cero?. No es millor reiniciar el club amb equips guanyadors? El sanejament econòmic, no es mes fàcil, no es mes possible, amb un bon equip?

Que costa no se anti i ser pro Barça. No tenim a la historia dels números els d’en Nuñez i el que ens costava, amb anys, aconseguir un títol.?

No en aprendre’m mai. Visca el Barça i els títols que seguirem guanyant. T’ha deixat bons equips. Agraeix-li.


PD, La meva filla es sòcia, jo ara econòmicament no puc. Espero poder ser-ho algun dia. Gracies

Psc- Pnb

El Pnb, amb sis diputats ha aconseguit un reguitzell important de competències i de Diners cap a la seva comunitat. Si jo fos en Montilla simplement li diria al senyor Zapatero que els meus vint-i-cinc diputats han de servir, com a mínim, pera aconseguir el mateix que ha negocia el Pnb. I, esquera i iniciativa haurien de pressionar per que així fos.

Aquest país ja no aprofita ni el “peix al cove” tan criticat. Els bascos si. I ja no sabem ni anar a roda, copiar el que fan i fer el mateix.

Aquí Montilla, Saura i Carod tan sols es preocupen de les beques i els trens, que potser ens ho donaran però sense els dines necessaris. Els bascos mes i amb peles, euros.

Tan sols cal seguir el camí que marquen els altres. Ni això saben fer, i poden, amb els diputats que tenen.