Informes

Quan eren d’altres que governaven Catalunya resulta que si demanaven algun informe, que l’oposició no creia prou justificat de seguit s’insinuava que era per comprar amics i/o per finançar el partit. Ara, tenim reconeguts els informes descarats i inútils de l’any 2007. Ara resulta que son legals i, ni insinuacions ni clientelisme, ni robatori a les arques publiques, ni res de res..... es normal ho fan els d’esquerres. Ah i no parlem del informe que estudiava el criteri polític dels periodistes..... Perdoneu-me però tan sols de repensar-ho, de escriure-ho se m’han embrutat les mans i jo soc de ..... mans netes.

Justícia

Un divertiment a partir del cas Millet. La consellera de Justícia ha dit que es molt difícil trobar una estafa d’aquesta mena per que tenia voluntat de delinquir, d’amagar-ho i ho va fer molt be. I jo em pregunto si tots els delinqüents no tenen la mateixa voluntat, no ho volen amagar i no ho volen fer be..... Jo no vull fer un delicte, no el vull amagar i ho vull fer malament... pot ser els mossos no s’ho creuen i no m’enxampen.

Acabat l'estiu

Acabat el mes d’agost. Ja he fet els dies suposats de vacances que haurien de servir, segons la teoria, per desconnectar i agafar noves energies pel inici del curs laboral que es presenta com una ascensió al Everest, o per a mi, igual de difícil, a la Pica d’Estats o al Pedraforca. La reflexió de les hores, poques, de que he disposat aquest calorós estiu tan sols m’han aportat visions negatives del futur. Sembla, em dona la sensació, de que no he fet res ben fet i, ara, és gira la truita i la vida ho torna amb un tornar a començar general que, no se si em veig en cor d’assumir-lo. Reflexiones i penses en tot allò que podries haver fet millor, aquelles decisions que podrien haver estat d’altra manera... a on has arribat, quan ja has sobrepassat el mig camí de la vida. I, m’agradaria conservar la il•lusió i la força de fa un anys, quan el perill no existia i el futur es construïa dia a dia, quan al mati, renovava energies per afrontar nous aconteixements. Com enyoro ara tots aquests matins llevant-me amb un somriure de fe, de força d’il•lusió, de confiança, de noves idees i noves solucions.
I, cal tirar endavant, oblidar la nit de cada jornada i concentrar-se en el sol de cada dia. Em caldrà molt d’esforç i, sens dubte retrobar una llum que guiï aquest vaixell que navega a ritme de tramuntana sense saber trobar fars, calma i bon port.

Ignasi Farreres

Et vaig conèixer quan era molt jove. Recordo els ajuts per els campaments d’estiu i les múltiples vegades que he pogut comptar amb tu. Hi un detall de la teva persona que, apart dels que s’han mencionat, que subscric, que valoro moltíssim i és el de la teva especial modèstia. Passar desapercebut, fent molta feina i molt bona. Ajudar des del darrera sense protagonisme. Crec saber el dur que pot ser per persones amb tanta valia humana, i afegeixo l’amic Josep Maria, veure’s cada dia maltractats i insultats, sense raó, ni vergonya ni fonament moral. Simplement per burda, cínica i malintencionada acció política. Et tinc com a exemple i referent.

Sardana

Avui he assistit a una festa de poble, realment un poblet, que tot hi comptant els estiuejants, no deuen passar de les dues-centes cinquanta persones. M’he quedat gratament sorprès, no ja de la coneixença de totes les persones, entre elles, si no també l’acolliment de les no pròpies. El que mes m’ha agradat ha estat poder ballar sardanes amb il•lusió, amb alegria. Sardanes de festa, com devia ser antigament. Ara, a molts llocs, sembla que per ballar sardanes es necessitin un d’aquests dos requisits: O ser un gran ballador, de colla, o ballar sardanes com a símbol de demostració de la pertinença, de la terra, de país.

Avui he ballat sardanes de festa. Ballar la nostra dansa rient, passant-t’ho bé. Comentant els passos, alegrant el ball, amb gent que en sabia moltíssim i amb “turistes” que n’aprenien, amb gent gran, molt gran, gent jove, nens, adolescents, tots junts amb una gran rondalla, com ha de ser, o com jo crec que ha de ser. El que és realment curiós és que m’hagi sorprès.

Poderós

No crec ser poderós en res. La individualitat no és poderosa.
Poderosos som com a família, he tingut la sort de tenir-la sempre ben a prop, pare i germans. Poderoses son la meva dona i la meva filla que m’han sabut guiar, una excel•lent companya i una filla que es com el sol de cada mati i la bellesa de la lluna cada nit.
Poderosos son els amics que m’accepten amb les meves virtuts i defectes i em demanen el que puc donar i m’aporten el que puc necessitar.
Poderosa es la feina, on sempre m’he trobat a gust treballant, m’agrada l’adrenalina del risc i la satisfacció de feina ben feta, ben resolta.
Poderosos sou vosaltres, sense unes persones excepcionals no es pot fer una bona feina. Un, no es perfecte, però he gaudit d’un equip perfecte. Heu aportat il•lusió i empenta, intentant cada dia fer les coses ben fetes i, això, per justícia ha de tenir el seu premi. El primer el de la satisfacció personal de la feina ben feta al servei d’altres, que de vegades, a l’iniciï no ho valoren o no ens ho diuen, però sabem que queden satisfets i un pis, es un projecte de vida.
El segon es el que tots junts hem après. La feina es un constant aprendre coses noves, normatives, tècniques d’edificació, nova burocràcia, noves tècniques de venda, tot canvia, i hem estat al món, ben desperts per aprendre.
El tercer es el grup de treball, de tots vosaltres com a grup. Jo, al menys estic convençut que hem fet un bon grup d’amics, que serà impossible d’oblidar.
Poderós es el grup, l’equip, el conjunt, mai la persona. Som tots, i junts.....

Parlar per parlar

Avui, al diari del mateix nom he llegit, textualment, aquesta frase de Joan Puigcercós: “ Els 25 diputats que el PSC té a Madrid han demostrat que no serveixen per a res”. I, de seguida m’ha vingut al cap la següent pregunta: “Per que serveixen els teus diputats al Parlament de Catalunya?. Saps que amb els teus d’aquí pots bellugar els 25 del PSC allà?. No ets tu el mestre que disposa de la clau?. S’ha d’anar en compte en veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el propi.