Avui he assistit a una festa de poble, realment un poblet, que tot hi comptant els estiuejants, no deuen passar de les dues-centes cinquanta persones. M’he quedat gratament sorprès, no ja de la coneixença de totes les persones, entre elles, si no també l’acolliment de les no pròpies. El que mes m’ha agradat ha estat poder ballar sardanes amb il•lusió, amb alegria. Sardanes de festa, com devia ser antigament. Ara, a molts llocs, sembla que per ballar sardanes es necessitin un d’aquests dos requisits: O ser un gran ballador, de colla, o ballar sardanes com a símbol de demostració de la pertinença, de la terra, de país.
Avui he ballat sardanes de festa. Ballar la nostra dansa rient, passant-t’ho bé. Comentant els passos, alegrant el ball, amb gent que en sabia moltíssim i amb “turistes” que n’aprenien, amb gent gran, molt gran, gent jove, nens, adolescents, tots junts amb una gran rondalla, com ha de ser, o com jo crec que ha de ser. El que és realment curiós és que m’hagi sorprès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada