Acabat el mes d’agost. Ja he fet els dies suposats de vacances que haurien de servir, segons la teoria, per desconnectar i agafar noves energies pel inici del curs laboral que es presenta com una ascensió al Everest, o per a mi, igual de difícil, a la Pica d’Estats o al Pedraforca. La reflexió de les hores, poques, de que he disposat aquest calorós estiu tan sols m’han aportat visions negatives del futur. Sembla, em dona la sensació, de que no he fet res ben fet i, ara, és gira la truita i la vida ho torna amb un tornar a començar general que, no se si em veig en cor d’assumir-lo. Reflexiones i penses en tot allò que podries haver fet millor, aquelles decisions que podrien haver estat d’altra manera... a on has arribat, quan ja has sobrepassat el mig camí de la vida. I, m’agradaria conservar la il•lusió i la força de fa un anys, quan el perill no existia i el futur es construïa dia a dia, quan al mati, renovava energies per afrontar nous aconteixements. Com enyoro ara tots aquests matins llevant-me amb un somriure de fe, de força d’il•lusió, de confiança, de noves idees i noves solucions.
I, cal tirar endavant, oblidar la nit de cada jornada i concentrar-se en el sol de cada dia. Em caldrà molt d’esforç i, sens dubte retrobar una llum que guiï aquest vaixell que navega a ritme de tramuntana sense saber trobar fars, calma i bon port.
1 comentari:
Avui he retrobat el teu bloc i m’he permès llegir algunes de les reflexions que hi has anat penjat darrerament.
Parles de poques vacances i de tornar a començar i que potser no tens la força que tenies fa un temps quan et senties més jove.
Però també llegeixo que et sens poderós perquè tens una família, una filla, una dona i uns companys de feina que han estat amb tu, que han compartit les teves il•lusions, la teva feina i que no t’han pas defraudat sinó tot el contrari.
No sé si t’acabo d’entendre bé. Es evident que hi ha alguna cosa que et neguiteja, però en el fons penso que ets una persona afortunada i que la il•lusió que ara no tens vindrà. Només cal que tu mateix miris el que escrius. Un bon entorn familiar i laboral i la possibilitat d’un tornar a començar. Que et fas gran? I que, l’altra opció es molt pitjor, o no?. A més els anys, l’experiència, son importants per compensar la manca de vitalitat i l’excessiva inquietud de la joventut. Ser jove té moltes avantatges però fer-se gran també. Ara saps coses que de jove no sabies o no les volies creure. Saps que hi ha coses que canvien i d’altres que no. Saps que els sentiments no ho son tot. Que al final tot es un joc d’equilibris i que per tant tu, com tothom, cerques aquella suma de coses bones i dolentes que t’equilibra.
Jo també he acabat trobant el meu equilibri, no sense dubtes o alts i baixos, però l’he trobat i si et serveix de consol no era gens fàcil. En el mateix any vaig perdre la feina que m’agradava i a la persona que estimava, i malauradament no em vaig sentir compresa per ningú. Com que continuava tenint feina la gent em deia que no passava res. Que no? I pensar que t’agrada allò que fas? I la degradació professional que suposa que et degradin, perquè al cap de pocs mesos tu notes que has perdut, que ja no ets el mateix. No parlem de l’amor, perquè això si que es un capítol de la meva vida que no m’ha funcionat mai, cosa que vol dir que jo i només jo ho faig malament. Però tant se val. Quan creus que per fi has trobat a la persona que cercaves resulta que per ella només ets una part de l’engranatge i, malauradament, no la més important, ja que la seva roda funciona igual sense tu. El que no funciona es només amb tu. Dos cops molt durs i sense suport extern. No se com però he aconseguit equilibrar-me, amb alts i baixos, clar.
No confio massa en tornar a tenir una feina que m’agradi. Només vull continuar com ara que es pagant els meus gastets i alguna cosa més. Sé que hi ha oportunitats, però també sé que a l’hora de la veritat allò que em farà il•lusió serà per una altra persona. Per tant, mentalitzar-me perquè quan passi ja no em faci mal i sàpiga reaccionar com ara imagino que hauria de fer. L’altra vessant igual. No hi ha il•lusió perquè no hi ha esperança. Com a molt en el temps puc tenir el que tinc ara, res més.
Si això m’hagués passat de mes jove de segur que no ho portaria bé. Ara però sé que per molt que em desesperi no aconseguiré canviar res. Per tant, intento el màxim que puc i fer coses que m’agraden (encara que per a molts sigui perdre el temps) i aprofitar les ocasions si surten i no em suposen un problema amb mi mateix. Pel demés, fa temps que visc sol i estic sol. Honradament no crec que fos capaç de viure en parella amb tot el que suposa. Jo nomes em veig en cor de tenir una novieta eterna que tampoc tingui ganes d’avançar. Trist o no depèn del dia.
Crec que el mes important és sobreviure sense prendre massa mal. I, ben mirat, si jo amb el meu panorama encara m’il•lusionen els dies llargs i calorosos no se com a tu et costa il•lusionar-te quan encara no has perdut res i tens una gran horitzó de possibilitats al teu davant.
Publica un comentari a l'entrada