L'Europa que desitgem!

He rebut el darrer numero de la revista d'unio de la gent gran d'unió democràtica anomenada "La Pastilla" que porta per subtítol que no fa mal a ningú. 

L'Editorial porta per títol La Europa que desitgem i de la mateixa m'ha sorprès agradablement el parragraf que us transcric:

"que és el que realment ens decep de la Unió Europea? ens decep que als seus inicis era clara, una actitut positiva envers el reconeixement dels pobles amb arrels històriques que la conformen i en canvi al llarg dels darrers anys, aquest impuls inicial ha sucumbit a la pressió dels estats que no volen perdre el seu "statu quo", sinó enfortir-lo.

Aquest és el seu error, i la seva mancança. Cal recuperar l'esperit inicial, obrir el diàleg i perdre la por futur, dins d'unes societats cada vegada més adultes i en conseqüència, més autènticament democràtiques. Què volen respectar i ser respectades a les seves essències. Volem ser europeus i mantenir la nostra identitat!"

La nostra gent gran recorda la il·lusio, la lluita  i l'esperança per aconseguir l'Europa  dels pobles.

Parresia

"la parresia és una forma d’activitat verbal en la qual el parlant té una relació específica amb la veritat a través de la franquesa, una certa relació amb la seva pròpia vida a través del perill, un certa relació amb ell mateix o amb els altres a través de la crítica (autocrítica o crítica a d’altres persones), i una relació específica amb la llei moral a través de la llibertat i el deure. Concretament, la parresia és una activitat verbal en la qual el parlant expressa la seva relació personal amb la veritat, i arrisca la seva pròpia vida perquè reconeix el fet de dir la veritat com un deure per millorar o ajudar d’altres persones (o també a si mateix). En la parresia, el parlant fa ús de la seva llibertat i escull la franquesa en lloc de la persuasió, la veritat en lloc de la falsedat o el silenci, el risc de mort en lloc de la vida i la seguretat, la crítica en lloc de l’adulació, i el deure moral en lloc del propi interès i l’apatia.” (FOUCAULT, M. 2004. Discurso y verdad en la Antigua Grecia, pàg 46).
Paraula usada pel Papa Bertogglio.
Tambe es pot entendre, resumit,  com a franquesa, llenguatge lliure, veritat dita amb atreviment i humilitat, prova de sinceritat. 
PARRESIA, per no oblidar la paraula i el contingut.

Reforma constitucional

 

S'està parlant d'urna reforma constitucional per encabir-hi el procés català. En realitat s'està buscant una solució que eviti el possible xoc de trens i que respecti la voluntat dels catalans, que ja som grandets i ens sabem governar. Estic convençut que un acord d'aquest tipus seria acceptable si contingués:

 

1. Un pacte fiscal just i específic per Catalunya, que reservés per a l'Administració catalana la recaptació d'impostos en el nostre territori i la gestió de les nostres infraestructures.

2. El reconeixement de la competència exclusiva de l'Administració catalana en matèries com la llengua, la cultura, l'ensenyament, el dret civil, la sanitat i el benestar social.

3. El reconeixement del dret de Catalunya a tenir representació en organismes internacionals i estats, mitjançant representants triats per l'Administració catalana.

4. La inclusió del dret d'autodeterminació de Catalunya en la constitució espanyola.

 

L'última és la mes important, doncs és la nostra garantia. Tots coneixem els incompliments, les interpretacions, els retards i els greuges que els catalans i les nostres institucions hem rebut de l'Estat espanyol. Si Espanya incomplís aquest acord, que considerem acceptable, podríem exercir legalment el dret a l'autodeterminació.

 

És una última oportunitat que té l'Estat i que podria quallar, doncs és realista i inclou una garantia prou forta contra l'incompliment.

Voreres a mida

Vorera a mida

Sorprenentment han suprimit aparcaments que hi havia davant del nou local de Mercadona per eixamplar la vorera. Recordo, fa anys, una actuació similar al carrer de la Clota, on un regidor d'aleshores també va fer eixamplar la vorera del davant de casa seva, tot deixant l'altra banda del carrer amb una vorera tan estreta que encara avui es difícil que hi passi una persona. Va ser un cas de vorera a mida.

Crec que les actuacions a la via pública han d'estar pensades per afavorir el conjunt de la ciutadania. Tant els veïns d'una banda de carrer com els de l'altra tenen dret a gaudir d'una vorera prou ampla. Si l'empresa Mercadona volia més vorera, no podia haver posat la façana un metre enrere? Per què té aquest privilegi i els veïns del davant no? Altres comerços d'Olesa també podrien eixamplar les voreres? És sorprenent que l'equip de govern hagi acceptat una actuació tant injusta, tan feta a mida i tant afavoridora d'un negoci privat. Aquest cas és semblant al que us he explicat que va dur a terme aquell regidor. El fet d'eixamplar la vorera per afavorir l'interès privat és un exemple de com dues ideologies extremes coincideixen en menystenir la igualtat de drets i la comoditat del ciutadans.

Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo.

Albert Espinosa

“Mi madre decía que la edad verdadera está en el estómago y en la cabeza. Las arrugas son tan sólo fruto de las preocupaciones y de comer mal.

“Creo que para cambiar una parte esencial de ti mismo, en este caso dejar de dormir, no se debería vivir solo. Debería haber alguien a tu lado, alguna persona diciéndote: «Va a ser genial, es tu gran día»”
“Yo siempre he defendido que X no era guapa sino mágica. Y que su magia se confundía con la belleza.”
“Mi madre me dijo una vez: «Ser diferente depende tan sólo de cuántos estén en tu bando».”
“El amor solitario no deja de ser amor, pero es totalmente diferente al de la pareja que se quiere, la que se desea y el que se alegra de su propia pérdida."

“Dice un proverbio chino que adoro: «No abras una tienda si no sabes sonreír"

“Tu yo sexual es lo más importante de tu vida porque cuando entres en un lugar donde nunca has estado se activará. Notarás cómo rastrea, busca lo que desea, se enamora, se encandila, se llena de pasión.”
“ese amor no deseado, ese deseo no correspondido, es un gran regalo que te hacen. No lo desprecies simplemente porque no te sea útil.”

“Mi madre siempre me enseñó que no se puede confiar en los que no dicen «lo siento» o «perdón».”
“Ella creía que cada día debía uno ganarse la confianza de la otra persona. Exigir al otro o a la otra que te gane, que te sorprenda y que tú debas demostrarle lo mismo.”

“La sinceridad recompensada es uno de los placeres más gratificantes que existen en esta vida.”

“»Una caricia, un beso, solicitar el calor de una mano en el ombligo no deben ir acompañados con el sentimiento de que eso provocará o derivará en sexo”

“no se había ido la persona que más había querido, se había ido la persona que más me ha querido.”

Fragment de: Espinosa, Albert. “Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo.” Grijalbo, 2010-01-01. iBooks.
Aquest material pot estar protegit sota drets d’autor.

Puc prometre i prometo

Puedo prometer y prometo

Mis años con Adolfo Suárez

Fernando Onega

He llegit el llibre amb la facilitat que dona la pluma d'en Onega. No se sí ho veureu igual que jo pero us adjunto fragments que em plantegen similituds entre la transició d'Espanya i la situació actual de Catalunya. Vosaltres em direu?

Impovisador?  Es cierto que tenía una enorme capacidad de apuesta y riesgo. Se puede decir que era un apostador de casino con suerte y con algo muy importante a su favor: la gente deseaba que aquello saliera bien. Yo nunca lo he visto como un calculador y sesudo, sino como un político de empuje, siempre dispuesto a tirar p'alante. Creo que improvisó mucho. Hoy, en 2013, lo hubiéramos puesto a parir.

Su palabra talismán era "dignidad". Aspiraba a la dignidad del Estado. No soportaba que se pusiera en duda la dignidad de las instituciones, empezando por la que el representaba.

"Después de haber trabajado tanto con el, codo a codo,  apreció su lealtad, su franqueza, su forma de decir las cosas sin rodeos. Ha sido un gran servidor de España, y no siempre fue bien entendido. ha sido fiel a uno de sus principios: tomar en cada momento las decisiones que había que tomar".

"Iniciemos la senda nacional de hacer posible el entendimiento por vías pacíficas; este pueblo nos pide que acomodemos el derecho a la realidad; hagamos posible la paz civil por la vía del diálogo; todo el pluralismo social dentro de las instituciones representativas; vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es simplemente normal".

Las claves humanas del éxito del proceso han consistido en contar con un presidente lleno de entusiasmo y empeño por triunfar en la operación.

Lo que ocurrió fue que ese país pensaba en la economía, desde luego, pero no era en ese momento su principal inquietud. En ese momento se concentraba en el sueño de sacar adelante su aventura de libertad.

Refuerza la reclamación de autonomía y dispara el siguiente dispositivo en muchos lugares de España: si los catalanes lo piden (autonomía) con tanta insistencia, malo no debe ser. 

Gano la tesis autonomista en todas las provincias (Andalucía), menos en Almería, pero el poder central tuvo que actuar como sí en Almería hubiera ganado también para evitar males mayores.

Ante cada una  de las novedades que se incorporaban al texto (constitución)  tenía una obsesión: esto funciona?

Entro en la presidencia del gobierno con algo de distancia, incluso con algo de cinismo, y se transformó por pura convicción del papel histórico que tenía. Posiblemente fue el político español que más creyó en lo que hacía, y en eso se notaba en su entusiasmo.

Durante muchos años he citado la anécdota personal como una demostración de como y cuanto hubo que improvisar, hasta en el punto  de llegar al primer Consejo de Ministros sin un redactor de base ni un esquema de objetivos. 

Aprendió a valorar más al Estado que a la propia vid; sabía que la dignidad importa más que su propia persona. Tenía un altísimo sentido de la dignidad.

La sociedad española reclamaba a los poderes públicos: " había que encontrar para todos los problemas urgente y adecuada solución" 

I n'hi han moltes mes. Entre d'altres la reflexió sobre la poca valoració que donem als politics i el seu nul reconeixement a tot el que ha arribat a fer. 

Espanya s'ensfonsa

Un amic meu de Valladolid em va comentar que tot i que s'han dit moltes coses en el debat sobre la independència de Catalunya, creu que ningú no ha expressat encara la seva opinió. Ell pensa que Espanya s’enfonsa i que Catalunya se n'ha adonat; per això, lògicament, se'n vol anar. Per què creu ell que Espanya s'enfonsa?  Doncs perquè Espanya no està treballant seriosament en cap projecte que transformi l'Administració i la societat en un país del segle XXI. El meu amic creu que, en molts aspectes, Espanya encara està ancorada en punts de vista i maneres de fer del segle XIX. Ell em va enviar la llista següent de qüestions que impossibiliten la modernització del país:

 

1r. La persistència de la "hidalguía" com a sistema de vida àmpliament estès: treballar poc i mostrar-se molt important.

2n. L'emparament de les grans empreses estatals mitjançant el BOE.

3r. La inexistència a l'Estat espanyol d'una veritable divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial.

4t. La variabilitat del sistema d'ensenyament: set lleis diferents des de l’establiment de la democràcia.

5è. La incapacitat de la classe política espanyola de veure que la ciutadania els acabarà passant per davant en la presa de decisions.

6è. L’obstinació en pretendre que una ideologia "religiosa" influeixi decisivament en la legislació.

7è. La tossuderia en ocultar o agredir les comunitats nacionals diverses que hi ha al territori de l'Estat.

8è. La passivitat en promoure una economia diversificada: no es pot basar tot en el turisme.

9è. La manca d'una veritable aposta per la recerca, la investigació i la innovació; pilars d'una societat i d'una economia modernes.

10è. L'interès dels poders fàctics espanyols en mantenir subvencionada una part significativa de la població.

 

Segons el meu amic, aquestes són les 10 mancances principals, però n'hi ha moltes mes. Jo penso que el meu amic té raó: Espanya s’enfonsa perquè no pot modernitzar-se, principalment perquè no vol fer-ho. I nosaltres els catalans, davant d’aquesta impossible modernització de l'Estat espanyol, només tenim dues opcions: enfonsar-nos amb ell o intentar botar la nostra barqueta i deixar el vaixell, ni que sigui remant.