diumenge, 17 de novembre del 2013

Apropaments

Fa dies que vaig veient un apropament entre les persones que veuen vies diferents per arribar a la plena sobirania de la nostra nació. No sé si és tan sols entre amics i coneguts o l'apropament és més ampli i afecta a més gent.

Estic observant que els independentistes cada dia accepten més que això no es fa d'un dia per altre, comencen a exposar les dificultats del procés i les matisacions en el procediment a seguir. No cal dir que no renuncien a la Independència, però ja no la veuen com un procés del segle XIX sinó que l'entenen  dins la complexitat dels estats sobirans moderns: sobirania plena per decidir sobre qualsevol tema sempre que no n'hagis cedit en part a òrgans o estaments interestatals.

Per l'altre part la tercera via (federalista, confederalista o autonomista) cada dia és més conscient que serà difícil sortir del pou sense sobirania plena. És demostrable que més o menys des de el famós "Apoyare", de Zapatero, la relació Espanya-Catalunya ha estat, i segueix estant, de caiguda en picat. No cal que jo recordi tots els greuges econòmics, culturals, infraestructurals, competencials , etc. que es van succeint dia si, altre també. A molta gent la llei Wert els hi ha acabat d'obrir els ulls. La tercera via requereix una voluntat de dues parts i, com deia algun polític, cal una demostració palpable de que Espanya té la voluntat d'entendre Catalunya i, explicava, que una prova fefaent de la bona fe espanyola, seria retirar la famosa llei Wert. Per tant, si malgrat la bona voluntat, el diàleg, les bones maneres, l'apertura de solucions, per part dels catalans, la porta segueix tancada i les oïdes continuen sordes... No queda més remei que cercar altres solucions un xic més dràstiques. Quedar-se igual seria acabar al fons del pou de la misèria social per als catalans, trencar la cohesió social, educativa i lingüística.

Aquestes dues maneres d'entendre solucions diverses davant el problema de la relació política entre Catalunya i Espanya estan més a prop i crec que cada dia els hi serà mes fàcil posar se d'acord amb denominadors comuns.
Així ho espero pel be de tots !!!!!

dilluns, 11 de novembre del 2013

Per un bon amic

ES DRAMÁTICO quedarse encallado en amores que ya sabes que nunca podrán ser. Dices que es tu mejor amiga y que todo os lo contáis. Dices que forma parte del continuo de tu vida y que sin ella no te sabrías entender. Pero sin la pasión que todo lo desencadena lo demás es inútil y frustrante, y no sólo pereces una y otra vez contra lo inalcanzable sino que cualquier otra chica te parece menor y vas quedándote solo y amargado, incapaz de recibir amor y de darlo. 

A veces hay que huir, aunque seas débil y recaigas y tengas que empezar de nuevo contra todos sus fantasmas. La atracción del amor que no pudo ser es más potente que la muerte con todos sus imanes. Si no escapas a tiempo acabarás seco por dentro, yermo; y sombrío, y desquiciado, con el gusto de vivir agotado, sin resortes para la felicidad, y con ella sonriéndote igual de lejos que en el primer instante. Ese primer instante en que conociste el vértigo y en lugar de recular y salvarte saltaste al vacío y ahora tu vida es sólo caer. 
Nada hay más sexy que autodestruirse hasta acabar con lo más íntimo de ti mismo. Nada hay más placentero que darle rienda suelta a la muerte y dejar que nos lleve. Caer es la única estética, no te lo niego. Después del sueño de estar cayendo gritando su nombre, éstas son las raíces del ritmo, y las raíces del ritmo permanecen. 
Tus días se derrumban en la noche aterciopelada. La mano abierta del deseo lo quiere todo. Quiere el mullido suelo del verano y la oscuridad revuelta de su pelo. He vivido como tú y tengo que admitir que fue bello, pero a veces ni la música puede sustituir a las lágrimas. 
Nunca podrás olvidarla y una parte de ti estará siempre e inútilmente esperándola. En ella pensarás cuando el gótico falso de tantas damas no consiga motivarte. Su fantasma te acompañará a todas partes como el sonido de un tren en la distancia. 
Yo conseguí huir porque soy en el fondo un gran cobarde. Si decides quedarte estoy convencido de que sabrás mejor que nadie embellecer el descalabro y que el final será digno de ti, épico y deslumbrante. Eres un tipo con clase. Pero no dudes ni por un instante de que acabará contigo de la forma más horrible y descarnada, y que los cadáveres no van a los restaurantes.
Salvador Sostres

dissabte, 28 de setembre del 2013

Centre Aragones de Ripollet


Bona tarda, buenas tardes.
Las primeras palabras de mi intervención deben ser de sincero y profundo agradecimiento: Doy las gracias de todo corazón a la directiva del Centro Aragonés de Ripollet (especialmente a Marcos, su presidente, y a Javier) por ofrecerme el honor de dirigiros este pregón. Y este agradecimiento tiene tres razones que me parece conveniente explicaros:
·         En primer lugar agradezco su confianza en mí por haberme escogido como pregonero a sabiendas de que soy un pregonero primerizo. Ojalá no defraude esta confianza y consiga “estrenarme” dignamente en este oficio, es decir, consiga que mis palabras no sean un tostón para todos ustedes.
·         En segundo lugar, agradezco su coraje. Es más seguro escoger como pregonero a alguien que esté en el candelero, alguien que tenga un cargo importante y lo ejerza. Yo no lo tengo, aunque lo tuve; y soy consciente de que los “ex” normalmente no pregonan. Haber hecho esta excepción les honra.
·         Y en tercer lugar, pero no con menos sentimiento, agradezco la oportunidad de compartir con todos vosotros algunas reflexiones y, sobre todo, de enriquecerme con vuestras opiniones y comentarios.
Hecho este triple agradecimiento, paso a hablaros de vuestra preciosa y querida tierra aragonesa. Pero, atención! lo hago consciente de que sois vosotros, con vuestros recuerdos, quienes mejor podríais hacerlo, quienes describiríais mejor el paisaje, la cultura, y las tradiciones de Aragón. Nadie como vosotros para hablar también de los reencuentros, de la modernización y de la prosperidad de la tierra que os vio nacer. Yo debo hablaros con la humildad del visitante.
(Un visitante, por cierto, que en su primera visita a la capital, Zaragoza, hecha cuando todavía era joven, concentró sus intereses en la calle llamada “el tubo”; y no teniendo la resistencia a la bebida que tienen los mañicos, guarda de aquellos días un recuerdo más bien borroso… y no doy más explicaciones.)
Retomo el hilo de mi pregón… Quiero hablaros de vuestra tierra con la humildad del visitante. Un visitante que ha estado unas cuantas veces más en la ciudad de Zaragoza, con la Basílica de Nuestra Señora del Pilar visible desde cualquiera de sus zonas, y que ha quedado impresionado por el hecho de que albergue en su interior una Virgen tan pequeña que, sin embargo, irradia tan grandes sentimientos de espiritualidad y de comunidad.
Un visitante que en la provincia de Huesca quedó prendado de la grandeza de sus paisajes montañosos y de la modernidad de sus instalaciones de esquí.
Un visitante, en fin, que también estuvo en Teruel, y que se enamoró de esta provincia de Aragón. Teruel es mi sueño. Teruel es, para mí, la capital de la naturaleza. Es la ecología hecha provincia; es el respeto máximo por la calidad natural de vida; es un vergel para toda Europa. Creo que un día llegará a ser famosa como refugio de paz y de reposo para muchísimas personas que valoran la calidad de vida y el buen turismo. ¡Qué bien ha conseguido Teruel alcanzar el equilibro entre turismo i conservación de la naturaleza! ¡Todo un éxito!
¿y qué decir de la gente? Este pasado verano he recorrido Teruel con mi familia y hemos vuelto a visitar Zaragoza, donde mi hija tiene muy buenas amigas. Nos queda el agradable recuerdo del paisaje y, sobre todo, de la amabilidad de los turolenses y de las familias que invitaron i cuidaron de mi hija durante su estancia.
Creo que mis palabras ya han reflejado la admiración que como visitante tengo por vuestra tierra. Pero, como antes he dicho, nadie como vosotros, los aragoneses, puede decir mayores ni mejores alabanzas a la Comunidad que fue Reino de Aragón. Seguro que lograréis que vuestra tierra sea aún más conocida y estimada.
Y ahora diré algunas palabras sobre vuestro Centro. Sabed que durante estos últimos años os he puesto como ejemplo ante otras entidades culturales regionales. El Centro Aragonés de Ripollet es una entidad sociocultural que tiene un doble ámbito de actuación muy, pero que muy loable.
Por una parte os movéis, y muy bien, en el ámbito de la transmisión, conservación, explicación y exposición de vuestra cultura propia i específica, tan querida por todos vosotros.
Y, por otra, desarrolláis una labor excelente en un ámbito muy específico vuestro: el de la integración. Si no  me equivoco, sois la asociación regional más grande de Ripollet, no sólo en número de socios sino también en cantidad y calidad de actividades. Habéis conseguido aglutinar gentes de todos los orígenes, y habéis hecho realidad muchas de sus ideas y de sus proyectos.  Esto no se ve cada día. Podéis justamente sentiros orgullosos de esta apertura y capacidad de integración. Es un gran éxito, que proviene seguramente de los orígenes de la entidad, por lo que es mérito de todas la juntas y de todos los socios.
Vuestros orígenes y vuestro corazón vienen de una tierra, la aragonesa, situada entre Castilla Catalunya y Navarra. Históricamente habéis mediado entre culturas i formas distintas de entender las cosas. Habéis sido buenos vecinos con todas la culturas, perseverando en la propia. En estos momentos, en los que todo se mueve muy rápido, pase lo que pase, decidamos lo que decidamos, es importantísimo que conservéis este espíritu mediador. En qualquier caso, creo personalmente, que necesitaremos personas, tierras y comunidades que aboguen más por la fraternidad entre personas, por la compañía i por la amistad. La amistad entre las personas, en régimen de mutuo respeto, y entre las sociedades y los pueblos.
En esta entidad tenéis diversidad cultural; cada persona, por su naturaleza e idiosincracia es diferente. Pero tenéis denominadores comunes que os unen: el respeto y la atención hacia los demás; la alegría y la sinceridad del trato; en definitiva, hacéis amigos y sois amigos. Os unen, pues, las múltiples facetas de la amistad.
Y, llegados a este punto, quiero deciros que precisamente es la amistad la principal razón por la que hoy os acompaño. Vosotros sois amigos míos, que me habéis recibido, aceptado y cuidado, con cargo y sin él; y os puedo decir sinceramente que yo soy amigo vuestro, porque solamente con verdadera amistad puede corresponderse  la verdadera amistad.  Muchísimas gracias.
Salvador Jorba

<130926-centro aragones="" ripollet-original.docx="">
<130926-centro aragones="" ripollet-revisado.docx="">

dijous, 19 de setembre del 2013

Amics i atur



Tinc amigues i amics, professionals lliberals (arquitectes  i enginyers), directors d’oficines bancaries, periodistes, administratius, auxiliars administratius, operaris, antic empresaris, ... tots amb un desgraciat denominador comú: l’atur.
Totes, tots, és maten cada dia buscant feina. Tots estiren dels estalvis per continuar mantenint els mínims familiars. Tots intenten mantenir l’esperança d’un demà amb feina. Però el temps, el llarg temps i la constatació de que al teu voltant ja n’hi ha molts, masses, com tu, fan que vagin perdent la fe.  Els ulls perden la brillantor i el cervell  és munta un bucle sobre una maleïda idea: Estic fora de la societat i aquesta ja no fa res per reincorporar-me.
El que em dona voltes al cap és que fins ara, quedaves amb els amics, xerraves, animaves, il·lusionaves, abraçaves i sabíem que estàvem junts. Estem arribant a un moment on això ja no serveix. La fe en el futur ja el veiem tan gris que costa molt imaginar que li donarem la volta a temps per recuperar aquest parell de generacions que tindran l’edat excloent per a les noves contractacions.
Necessito fer alguna cosa per els meus amics, amigues i no se'm acut res. Ajudeu-me si us plau.

divendres, 2 d’agost del 2013

Llibre Llach



No volia comprar el llibre que ha escrit en Llach.  L'admiro, el valoro i el gaudeixo com a músic-cantant. Tinc quasi tota la seva discografia, en cassette primer, i en CD després. Per a mi, en Llach transmet emocions amb les cançons i composicions. Tant m'agrada la sensibilitat, la sensualitat de les cançons d'amor, d'amistat, com la força de les cançons idealistes, de país, de revolta, de denuncia i d'empenta. Preveia que era molt difícil incorporar tantes emocions i sensacions en un llibre.

Em varen regalar el llibre "memòria d'uns ulls pintats" i, després de molts mesos sobre la taula, l'he llegit. Tenia por de rebaixar la meva estima pel cantautor i no ha estat així. En Lluís en el llibre, ho reflecteix tot: guerra, amor, odi, venjança, afecte, amor, revolta, denuncia. Tot, igual que a les cançons. Amb la mateixa sensibilitat, impecable. Amb finor, amb tendresa. En el meu cas ha arribat a  penetrar en les parts més íntimes de la meva ànima.

Escriu amb argument continuat, amb llenguatge clar i culte. No hi ha odi, està ple de reflexions viscudes pels personatges, persones. Ho escriu com una realitat viscuda explicada des de la distancia dels anys. Esbiaixat ideològicament?, pot ser un xic, però no desmereix el valor del relat. Cadascú té el seu punt de vista.

En global una novel·la d'amors familiars, de barri, de grups, de parelles.... En un context històric més que difícil, composat d’il·lusions i decepcions, de joies i guerres, de somnis i decepcions, d’intel·lecte i imposició....

Un compendi de Llach. Gracies per escriure'l. 

dijous, 25 de juliol del 2013

Cohesió Social

La cohesió social és un terme utilitzat en la política social, sociologia i ciències polítiques per descriure els nexes o lligams que uneixen a les persones en la societat, particularment en el context de la diversitat cultural. Aquesta definició és la que em permet reflexionar sobre el insistent recurs de que el dret a decidir, el referèndum, enfronta el catalans, els divideix i fa perillar la cohesió social.

Entenc la cohesió social com aquell àmbit cultural i social que permet la integració i el respecte a totes les persones per gaudir la seva llibertat i alhora per comprometre's amb responsabilitat amb la societat a la que pertanyen, per naixement, per residencia, per treball, per cultura, per sentiment, etc.

Entenc que un referèndum sobre el dret a decidir no és pot considerar trencador. Cap tipus de votació és per sé trencadora. Les votacions verifiquen, en democràcia i llibertat, majories i minories, per consolidar la cohesió social. A Espanya, a Catalunya, als Ajuntaments han governat diferents i distants grups polítics, en cap cas acceptats per majories de dos terços, o majories qualificades. I no s'ha trencat res, s'han acceptat resultats, per els guanyadors i pels perdedors, i cadascú ha assumit el rol dins la governança de la societat. No he sentit dir mai que si guanya tal o qual partit és trencarà la cohesió social. La realitat és que si algú ha volgut alarmar en aquest tema la constatació de la realitat ens confirma la mentida.

El dret a decidir, en referencia a la cohesió social, és simplement aixo: saber la opinió dels catalans sobre la relació que hem de mantenir amb l'estat espanyol. Que trenca això? Els que guanyin en faran governança i els que perdin seguiran fent campanya per algun dia guanyar en base al convenciment democràtic. I sempre restarà oberta la via de referèndum per repetir-lo si la minoria arriba a majoria i vol tornar a saber el que volen els ciutadans.

Trencar res. Votar es un exercici democràtic, de llibertat personal i de respecte a les decisions de la majoria i de consideració a les minories.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Ser independentista no és cap pecat


Llibre de Hilari Raguer de lectura ràpida i consistent. El subtitula l'Església i el nacionalisme català.

El pròleg ès de Feancesc-Marc Álvaro i es de cinc pagines. Un resum impecable de la situació actual de Catalumya amb una conclusió clara sobre l'Esglesia: " la que vol ser al costat del sentit majoritari del poble és sempre conscient de la injustícia i dels seus efectes nocius sobre les dones i els homes  concrets, i això explicaria perquè catalanisme i catolicisme comparteixen tans espais i perquè la veu dels creients nacionalistes és una de les mes rellevants dins de la transversalitat del pensament i la pràctica nacionalistes a Catalunya".

El llibre ofereix una síntesi molt ben construïda de les relacions complexes entre el nacionalisme català, el nacionalisme espanyol, l'esglesia espanyola i l'esglesia catalana. Per a mi especial atenció al capítol " el Vaticà i els drets de les nacions"  explicant clarament la sobirania de les nacions. També es rellevant la distinció entre nacionalisme catòlic català i el nacionalcatolicismo espanyol.

El recomano, molt curt, fàcil de llegir i ple de contingut formatiu.