11 de setembre... 1714-1932

11 de setembre... 1714-1932

Per Manuel Carrasco i Formiguera

Revista Catalunya Radio

Dos-cents divuit anys d'esclavatge i d'opressió per a la pàtria nostra !

En caure el baluard de Sant Pere, la figura simbòlica del Conseller en Cap en Rafael de Casanova, era la llibertat de la terra catalana la que restava ofegada per la invasió dels exèrcits del Borbó.

Dues centúries llargues de vida esmorteida en les quals l'ànima catalana, la flama impulsadora de l'esperit de la nostra raça, semblava haver-se extingit per sempre; l'ànima dels pobles, però, és immortal i colgada es conservava com el caliu que espera tan sols la bufada del vent renovador perqué llançades les cendres per l'espai s'albori de nou la flama viva abrasadora.

I el vent de la llibertat va bufar i la terra catalana fou abrandada de cap a cap i es redreça amb un clam de redempció.

Fou en la històrica mesada de l'abril de 1931 quan el darrer Borbó, el fatídic renét d'aquell Felip de mala memòria, era foragitat per la voluntat sobirana de tots els pobles ibèrics que dempeus en un gest de regeneració, havien enterrat en la jornada memorable del 12 d'abril, les desferres de la monarquia hispànica , fent sortir triomfants de les urnes electorals, arreu de totes les contrades d'Ibèria, els partidaris de la República.

Després... uns dies d'eclosió sentimental, unes hores de veritable èxtasi patriòtic, seguides per uns mesos de laboriosa gestació per arribar a l'obtenció d'un règim d'autonomia que no correspon, certament, a la voluntat del poble, tan magníficament manifestada en el plebíscit del 2  d'agost de 1931.

Confiàvem en què aixi com l'adveniment del primer Borbó havia estat la fita de la decapitació de nostra personalitat nacional, la caiguda d'aquesta dinastia i l'ensorrada definitiva de les institucions monàrquiques haurien marcat l'auba gloriosa d'una nova vida de plenitud nacional.

No ha estat així, i és ben cert que no cal que donguem a ningú la culpa del que ha esdevingut, caldria, en tot cas, que féssim exàmen de consciència per esbrinar a qui s'ha d'atribuir la responsabilitat de qué no s'hagi aprofitat totalment per a Catalunya l'avinentesa excepcional que representava l'adveniment de la República.

No és peró, aquesta l'hora adient per fer retrets a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. Catalunya celebra novament en la jornada de l'11 de setembre la festa nacional en commemoració  dels herois que ofrenaren llur vida en defensa de les pàtries llibertats i cal reconèixer que, enguany, la festa tindrà a l'hora el sentit d'una nova satisfacció de la voluntat dels catalans d'obtenir un règim de plena i completa autonomia.

En el moment d'escriure aquestes ratlles no sabem encara si la celebració de la festa nacional coincidirà o no amb l'aprovació de l'Estatut que les Corts Constituents de la Republica espanyola han volgut atorgar al nostre poble; no hem de regatejar l'aplaudiment als germans de terra d'Ibéria que ha fet un esforç innegable per a arribar a l'aprovació d'aquesta llei d'autonomia, voldríem, però, que en l'11 de setembre de 1932, Catalunya, tot i celebrant la indiscutible victòria parcial que comporta l'aprovació d'aquest Estatut, sabés emprendre l'embranzida formidable que serà encara necessària per a arribar al cim de la plena llibertat.