De petit em varen dir que la Democràcia era el govern de les majories amb respecte de les minories. I m’ho vaig creure i durant molts anys he vist actuar els governs en base a aquest criteri.
Tot canvia i actualment podríem arribar a definir democràcia com el govern de les majories per a les minories. Ja no es respecte l’opinió majoritària sinó que qualsevol minoria, respectable en base, arrastra i tomba per sota a la majoria “silenciosa”. Ara esta en plena vigència aquella frase de ma mare: “qui no plora, no mama” i la podríem traduir “qui mes crida, mes aconsegueix.”
Podríem escriure un munt d’exemples, que tots hem viscut, fins i tot fent cues ordenades en llocs públics, on un cridaner guanya el torn i aconsegueix el que vol. La majoria vota i prou i per tant durant quatre anys se suposa que els governs haurien de reflectir la voluntat d’aquesta majoria. Doncs no es així, quan son al poder, no volen problemes (i això que estan cridats a manar per aportar solucions) i qualsevol plataforma, entitat, associació, grup de pressió pot fer variar, i fins i tot canviar el compromisos del govern, a través de reivindicacions, manifestacions i altres fórmules variades de pressió sempre amb d’inestimable col•laboració dels mitjans de comunicació que tan sols cerquen la polèmica com a base d’informació.
Per principi les minories no poden decidir i manar per la majoria. Seria una perversió de la Democràcia. I a més, si tan sols s’acontenten les minories, algun dia la majoria silenciosa se’n cansarà. I si la majoria es rebel•la....!!!. Un toc d’atenció, encara som a temps per fer les coses ben fetes i rectificar.
1 comentari:
Salvador, tens raó. Ja fa massa temps que determinats grups de persones, que amb tot el respecte del món, perquè totes les opinions són respectables, però sense representar, ni molts menys, a la majoria de la població, surten al carrer, fan la seva petició i el governs acaben cedint.
D’aquesta manera ens trobem a Catalunya. No tenim resolt el problema energètic (només sabem el que no volen uns grups determinats de persones i/o entitats) però no tenim resolt l’escenari que ens ha de donar tranquil•litat a mig i llarg termini.
Amb l’aigua passa el mateix. Pla Hidrològic NO. D’acord. Però d’on trèiem l’aigua? Qui prendrà alguna solució per al conjunt de la població i no només per a la satisfacció d’’uns quants?
Segueixo? Presons, parcs eòlics, abocadors,... Tothom pensa que són necessaris, però ningú els vol a prop. Els directament afectats protesten ... i un bé necessari per al conjunt de la societat deixa de proveir-se només perquè uns quants no ho volen.
Crec que això passava i passa perquè els mal anomenats partits “progressistes” mentre no han tingut el poder han inculcat la cultura del no per tal d’erosionar el poder democràticament constituït, posant obstacles a tot (el No a tot). Ara, un cop estan al govern es troben amb una població que ja s’ha acostumat (gràcies a ells) a dir no.
I ara que fem? Només ens podem posar d’acord per tirar endavant aspectes com els audiòfons i els llibres de text? Quan la decisió sigui més complicada i per tant no agradi a tothom senzillament no la prenem?, Algú té en compte que el “no fer” també perjudica a molta gent?.
També crec que la fusió de tres partits com el tripartit català també suposa que al final molts dels aspectes fonamentals de futur del país no s’abordin. Els seus programes són diferents i la seva ideologia també. I es valora més “el pan para hoy”.
Gemma.
Publica un comentari a l'entrada