Patrimoni

Realment no crec que publicar el patrimoni personal sigui cap mostra de transparencia ni d'honradesa. Estic convençut que els valors i virtuts de les persones corren per altres camins molt diferents. Malgrat les meves opinions la societat sembla que necessita saber el patrimoni dels càrrecs públics, per ara diputats i senadors.
Voluntàriament, us exposo el meu patrimoni, anterior a la presa de possessió de gener d'enguany i declarat a la Generalitat. Disposo del meu domicili habitual en un 50% compartit amb la meva dona. Igualment compartim la hipoteca de 220.500 euros. Disposo de dos apartaments, un a barcelona i l'altre a la platja de Sant salvador adquirits fa mes de vint anys. Tenia un saldo en compte corrent 34.000 euros. Disposo de un vehicle Volvo xc60 i una moto Honda. Tinc participacions en dues societats, en una que tinc les accions en venda, controlo un 16,37 % i de l'altre, familiar, disposo del 0,06 %.
Ja es public, quan ho acabeu de llegir pregunteu-vos si ara em coneixeu millor com a persona i com a servidor public temporal.

Rutes turístiques

A Barcelona tenim rutes turístiques arquitectòniques d'alt nivell. Tothom coneix la ruta del gòtic o la ruta del modernisme. Tothom queda embadalit contemplant la Sagrada Familia, que segons la intelectualitat mes esquerrana tenia que quedar inacabada. Tothom reconeix Santa Maria del Mar com un monument a la sobrietat i a l'elegància, i així no parariem. Son, tan sols, exemples.
Però jo he descobert una ruta nova: els edificis d'iniciativa. La ruta es pot iniciar a Terrassa contemplant la modernisima sala d'actes dels mossos, seguint per Barcelona per visitar el luxe a la seu de la conselleria, seguim per l'edifici del Sindic de greuges i acabant a Diagonal cantonada Balmes, seus de departaments de relacions institucionals. Contemplareu el que es el luxe, el disseny,, la modernitat aplicada, la comoditat, els grans espais pels grans directius.... Fantàstic. Com es una ruta que ha de ser pel poble i per el poble, recomano no cobrar entrades.
Les pedres també parlesin, les antigues expliquen historia, les noves el luxe d'esquerres d'esquena al poble. Quan conegui mes edificis aniré ampliant la ruta, ja m'han parlat de la seu de Emergencies.... Seguirem...

Dret a coneixer, deure d'igualtat

La passada setmana es varen publicar a la pagina web del Congres de diputats i del senat els patrimonis de ses senyories. Es un reclam de la ciutadania i ho trobo molt be. Aviat ho farà el parlament de catalunya i altres institucions. Properament publicare el meu.
Tot hi estant d'acord en la proposta i la seva execució, crec que seria molt mes honrat que la publicació fos general. Un amic meu deia que a les platges nudistes, tots despullats, i a les tèxtils tots, vestits. Anar a una platja nudista, vestit, provoca que et poden confondre per un voayer, de la mateixa manera que un de nu, en una platja tèxtil, pot ser confós per un exibicionista.
Per no ser ni un voayer, ni un exibicionista l'ideal seria que totes les declaracions de renda, que ja estàn súper informatitzades, fosin publiques. Tinc dret a saber de que viu un jutge, un catedràtic, un paleta, un empresari, un metge, un fotograf, un periodista, etc. La transparencia per a tots i, a mes a mes, evitarien frau. Seria molt difícil d'amagar a la renda el que gaudeixes i fardes en public.
Provem-ho.

Chacon

He llegit dos frases impactants de la candidata del PSC. La primera diu que vol "una catalunya sense aventures". Crec que podria haver dit sotmesa als interessos del regne d'espanya, com el PSC està sotmès al PSOE. Segona frase impactant: " quan més bé ha anat a espanya, mes be a catalunya". Jo ho tinc entès al revés, quan mes be li va a catalunya mes be li va a espanya. O sòc molt cec o jo no he vist mai que anant-li bé a espanya, catalunya en surti beneficiada. En canvi a la inversa està plè d'exemples, com més recaudem més diners se'ns queden.

Responsables, hem de ser responsables...

Em comença a fer molta gracia quan, com ara, per la reforma de la constitució, el dos partits majoritaris comencen a demanar que CiU sigui responsable davant la situació econòmica, davant les necessitats d’Europa i davant els mercats internacionals.
Hem estat responsables des de la transició. Amb UCD, pactant la constitució, el pactes de la Moncloa i la serenitat i serietat davant el 23 F. Hem estat responsables amb el PSOE de Felipe Gonzalez per reorientar la maldestre Política econòmica que portava (vagó de cua) i poder entrar a Europa i al euro, tot i sabent com es va portar el socialisme amb majoria absoluta amb els catalans i Catalunya ( p. expl. Loapa). Hem estat responsables amb el PP d'Aznar, sobretot a la segona legislatura. Nosaltres varem complir, ell va destroçar tot el que va poder.
Hem estat responsables davant els reiterats incompliments del PSOE: aprovaremos el estatuto que salga del parlamento de catalunya. I ràpidament ribot, defensor del pueblo i tribunal constitucional. Per part del PP no calen gaires explicacions doncs la responsabilitat en vers a Catalunya tan sols es pot considerar com irresponsabilitat absoluta i, fins i tot amb campanyes de mala fe.
I, ells que pacten per fotre'ns ens demanen responsabilitat. Que algú em digui un partit a Espanya mes responsable històricament que CiU. Estic amb la línea que ja n’hi ha prou, que ja es hora que se’n adonin que Catalunya es un problema, que ells també tenen, i que ja no confiem a sacrificar-nos mes. Hem de ser una pedra a la sabata.

Memoria democratica

Memorial Democràtic selectiu 28/08/11 02:00 - JORDI BADIA Altres articles de l'autor 14/08/2011 Molt més que un president 18/07/2011 A mi m'agraden els Manel Més articles ... A Catalunya, de problemes, gràcies a Déu (o gràcies a qui sigui), no ens en falten. Però hi deu haver qui troba que encara ens passa poc, i per això ens en fan saltar un o altre quan més distrets estem en les coses de menjar. L'últim exemple del que vull dir és el debat ressuscitat sobre el Memorial Democràtic que els d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) estan a punt per convertir en brega parlamentària. La raó és que la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ha anunciat que el Memorial canviarà de seu i anirà al Castell de Montjuïc, i perquè va dir, ja que hi era posada: “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir entre bons i dolents, perquè de víctimes, en una guerra, ho són tots, els d'un bàndol i els de l'altre.” No només ICV s'ha alçat en escons contra el propòsit d'Ortega, que hauria de quedar fet a l'octubre. El PSC i les entitats més representatives del Consell de Participació del Memorial també hi han reaccionat i, en general, hi han dit la seva un bon nombre d'historiadors, intel·lectuals i articulistes. Les crítiques que s'han fet es poden resumir en quatre punts, almenys: no els agrada el castell de Montjuïc com a seu; troben que és un menysteniment cap al Memorial que no se n'hagi convocat el Consell des de fa deu mesos; pensen que la retallada d'un 30 per cent del pressupost és un intent d'asfixiar-lo; i, finalment, entenen que el discurs d'Ortega és “maliciós” i “revisionista”. Els tres primers punts són d'una importància molt relativa. El Memorial fa deu mesos que no té perquè l'edifici que ocupava està en un estat ruïnós i rehabilitar-lo costa un dineral que ara mateix fa de mal gastar i justificar. Dur-lo al castell de Montjuïc és una sortida que també ha rebut molts aplaudiments pel que té de simbòlic. És veritat que el Consell ha d'estar informat, que s'ha de convocar i que aviat s'haurà de nomenar un director del Memorial. En aquests punts no es pot fallar. Però la retallada pressupostària, veient el que passa en la sanitat, l'ensenyament o els serveis socials, fa tot l'efecte que és inevitable. En tot cas, no em semblen qüestions fonamentals del debat. El nervi de la discussió és el fons del Memorial, què s'hi explica i com s'explica. Tret de deshonroses excepcions, la historiografia ho té bastant clar: la guerra va fer víctimes en un bàndol i en l'altre, i la memòria els ha d'abastar tots; de fet, n'hi va haver moltes que ho van ser sense haver-se alineat en cap i que van rebre perquè algun veí els va denunciar, i això val tant per als qui van ser acusats, justament o injusta, de comunistes o catalanistes, com d'homes de missa, de dretes o propietaris. És indiscutible que el franquisme va tenir quaranta anys per homenatjar les seves víctimes i reparar els seus familiars, i que, en canvi, les víctimes republicanes no han estat ni prou reconegudes ni suficientment reparades. Tanmateix, la Guerra Civil espanyola és massa complexa per dividir-la entre bons i dolents, guanyadors i vençuts; aquestes divisions han de ser el punt de partida, però no poden ser-ne l'únic. Defensar-les de manera granítica equival a mantenir-les, i democràtic sempre ha casat més bé amb reconciliació que no pas amb sectarisme. És probable que al Govern de CiU –sobretot a UDC– aquest Memorial Democràtic li faci una certa mandra, pel desgast públic que li pot suposar. Però ICV, per més que n'hagi estat l'impulsor, i els partits de l'esquerra en general no l'haurien de convertir en cap trinxera política; alguna temptació sí que s'hauria de poder resistir. Si els partits no són capaços de posar-se d'acord en la manera com s'ha d'estructurar el Memorial Democràtic i quina funció ha de fer, val més que el deixin estar i que esmercin els esforços i els recursos escassos de què disposem en altres necessitats. Ja només ens faltaria tornar-nos a tirar la memòria pel cap. 

Valors i Politica

Fa la impressió que hi ha una crisi profunda de comportaments i valors. En primer lloc, per part de la ciutadania i els polítics s'ha perdut el concepte d'economia, com a saber que procura la bona Administracio dels recursos escassos. Durant anys els polítics ens han parlat constantment de "demandes dels ciutadans" com si els recursos fossin il.limitats i calgués satisfer totes les demandes una rera l'altra. D'aqui ve que en l'actual generació de polítics locals sembla que dominin els que hi son per gastar i no per administrar, es a dir, per establir prioritats i satisfer unes demandes però no totes. Cal tenir present que el pressupost d'ingressos i despeses sempre ha de quadrar i el deute ha de ser retornable sense esforços extraordinaris i que els polítics futurs han de poder tenir també capacitat real per endeutar-se.
La crisi econòmica actual ens hauria de servir perquè tant els polítics locals com els ciutadans recuperessim el concepte d'economia. La il.lusio fiscal, la cultura del subsidi han penetrat perillosament en la ment d'un ampli nombre de ciutadans, ciutadans que voten. Sembla que per a molts ciutadans els recursos no siguin escassos per els governs i en canvi ho son. Sembla també que els governs no puguin estar en crisi financera i hi estan. Per rectificar això cal fer pedagogia des de tots els àmbits i no d'un dia o dos sinó molt de temps. Per això cal que hi hagi líders locals i líders d'opinio que facin pedagogia. Per fer pedagogia s'ha de tenir un missatge valent, un missatge clar i voluntat de comunicar-lo. En concret, s'ha de reconèixer que també a nivell municipal sovint hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Això cal dir-ho ben alt i cal prendre mesures dures a molts ajuntaments de cara al 2012.
Part de l'article de Joaquim Sole VILANOVA del periodico de 20 abril de 2011