Denominador comú

Denominador comú

 

Entre tanta batussa per defensar opinions discrepants ens oblidem moltes vegades d'aconseguir el denominador comú. Un cop trobat, podrem veure que hi ha una gran base d'opinions concordants. Avui cercaré, a casa meva, amb la meva gent, aquells punts coincidents que podríem anomenar denominador comú perquè són acceptats per aquest gran grup de persones.

 

Entre nosaltres estem d'acord que el benestar de la gent (les politiques socials) i el nacionalisme son dues cares de la mateixa moneda. A Catalunya és molt difícil defensar la primera sense defensar el segon. Són qüestions lligades mentalment, políticament i econòmicament. No podem demanar un país nou, un país millor, si aquest país no té un nivell més alt de benestar general.

 

Avui, com que les qüestions més candents que hi ha al nostre país giren al voltant de la consulta del 9N, cercaré en que estem d'acord sobre aquests temes.

 

Sembla que estem d'acord en considerar que Catalunya és una nació, actualment sense Estat, però històricament, culturalment, idiomàticament i poblacionalment som una nació. I com la resta de nacions sense Estat tenim el dret inalienable a l'autodeterminació. Aquest dret propi s'hauria d'exercir votant i per tant, és perfectament legítim defensar una consulta en la que  decidiríem si volem pertànyer a l'Estat actual o crear-ne un d'independent. Per tant, en el meu grup estem d'acord en que Catalunya és una nació i que com a tal té dret a l'autodeterminació per constituir-se en Estat.

 

I quin tipus d'Estat?. En el meu grup també estem d'acord que l'ideal seria un Estat confederat. Un Estat que pogués arribar a acords de tu a tu amb l'Estat espanyol i amb Europa en condicions d'igualtat de soberania.

 

Però, ho hem de reconèixer, no ens hem posat d'acord en si aquest Estat confederat pot, o no, existir sense declaració prèvia d'independència. Molts pensen que el pacte confederal pot existir sense independència. Altres pensen, i jo entre ells, que la confederació requereix com a mínim un minut d'independència per poder negociar entre iguals. És un debat interessant, però... ¿seguirem parlant d'aquest desacord nostre o ens fixarem en la gran quantitat d'acords que tenim? Fins i tot podria passar que el punt de desacord quedi solucionat per l'actitud intransiguent d'aquell que no vol dialogar, negociar ni pactar.

He pensat amb tu

Ella desitjava les teles del cel
Si jo tingués les teles brodades del cel,
recamades amb la llum de l’or i de la plata,
el blau i les tonalitats suaus i el fosc de les teles
de la nit, de la llum i de la tenebra,
estendria aquestes teles sota els teus peus.
Però jo, essent pobre, només tinc els meus somnis;
he estès els meus somnis sota els teus peus;
trepitja suaument, estàs caminant sobre els meus somnis …
William Butler Yeats

Baixa autoestima (M.Isern)

Les persones som egoistes per naturalesa. Tendim a pensar que el que ens passa a nosaltres, els desenganys que patim o les dificultats que ens anem trobant pel camí, són el pitjor desastre del món. Que als altres això no els passa, que els altres aparenten una felicitat quasi prohibida i que nosaltres només fem que caure en la nostra pròpia tristesa, sentint-nos dèbils i potser per sentir-nos menys culpables, excusem la nostra desgràcia dient que la vida és molt injusta.

Però a mesura que ens anem fent grans, veiem que la nostra realitat és aplicable a tothom. A la nostra mare, al veí de baix, a l’avi que ens trobem a l’ascensor o a la dependenta del supermercat de la plaça. Tothom pateix desgràcies, tothom se sent indefens, tothom passa etapes en què voldria que la terra se l’emportés i la majoria d’ells acaben aprenent que l’única diferència entre tots nosaltres és com enfrontem el problema. Amb quins ulls ens el mirem i com de forts som davant les adversitats perquè això és l’únic que demà ens farà sentir eufòrics. Saber que tot el que hem aconseguit ha sigut perquè ens hem aixecat després de mil derrotes. Perquè equivocar-se és viure. És gaudir. És aprendre. És fer-te gran.

Quan ens trenquen el cor o quan patim algun desengany, sentim que res del que ens puguin dir serà un consol. El món segueix rodant i no ho podem entendre. Com pot ser que els altres tinguin aquest somriure de felicitat immaculada quan nosaltres no tenim ni la força ni la moral per aixecar-nos del sofà?

Quan passem etapes fosques o quan no som feliços sembla que el demà no ens hagi de donar res. Els dies costen de passar perquè no hem assumit el dol, la pèrdua, la tristesa. Tendim a idealitzar la persona que ens ha fet mal perquè hi vam creure cegament i ho tornaríem a fer mil vegades més perquè aquesta és la nostra naturalesa. Confiar. Entregar-nos. Patir. Deixar-hi mitja ànima i tornar a estimar.

Però l’endemà sempre arriba i amb el pas dels dies et vas adonant que sempre surt el sol. Que si penses en lo infeliç que ets, encara ho seràs més. Que capficar-te i obsessionar-te gaire en el que no tens i trobes a faltar només et servirà per amargar-te i tancar-te més en tu mateix.

A vegades, va bé equivocar-se una i una altra vegada per aprendre que el camí es camina. Que ningú és imprescindible, que la felicitat és instantània i que tot està dins teu.

Cançó a Mahalta

Cançó a Mahalta, de Màrius Torres

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.  No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.  En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau  i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

La felicitat

"La felicitat la tenim en els petits detalls. Quan algú ens fa bategar el cor o tremolar les cames, quan rebem un regal inesperat o una notícia que fa feliços als nostres. Comences a ser feliç quan deixes d’obsessionar-te, de pensar massa, de preocupar-te de forma excessiva i comences a viure. A sentir. A deixar-te anar. A fer més cas al cor que al cap. Et sentiràs tan bé que hauràs de pessigar-te per creure’t que tanta felicitat és possible. I no, no és fàcil saber rodejar-te dels que verdaderament t’estimen. Res és fàcil, la vida tampoc."

Mariona Isern

Monarquía parlamentaria i democrática

Monarquia democràtica

 

Sóc d'aquells que creu molt en la democràcia. Sóc molt conscient que votant ens podem equivocar, pero també sé que dels error se n'apren i que la democràcia permet rectificar.

 

Sóc, per raonament, republicà; simplement perquè la República permet exercir la democràcia també per escollir el cap de l'Estat. Permet que nosaltres, els ciutadans, exposem en tot moment la nostra opinió i que aquesta opinió sigui executiva i atorgui i tregui poder.

 

A Espanya tenim una situació especial perquè tenim com a cap d'Estat un rei "escollit" per dret hereditari. Ja sé que té unes funcions molt limitades constitucionalment; però la principal de les quals és la representació de l'Estat, és a dir de tots nosaltres I això em em sembla prou important.

 

Una part de la població accepta la monarquia parlamentària i hi troba aspectes positius. Ho respecto.

 

Si, com he dit abans, la principal funció de la monarquia parlamentària és la representació, llavors el rei ha de tenir una conducta exemplar i una ètica fora de tot dubte. Però per poder mostrar que té suport popular, ens cal uns sistema seriós que mesuri aquest suport.

 

Per quadrar totes les variables exposades se m'ha acudit una "boutade": La monarquia parlamentària i democràtica. L'única diferencia amb l'actual monarquia parlamentària seria l'obligació de passar per les urnes cada cert període de temps, posem per exemple cada quinze anys. Un SI majoritari en aquest referèndum avalaria democràticament el comportament exemplar del rei en el servei a l'Estat. Un NO majoritari obligaria al rei a abdicar a petició de les Corts i a passar el títol al seu successor dinàstic.

 

I no cal que ens preocupen, sempre tindrem reines i reis; de successors dinàstics rieals no en falten mai. Quina il·lusió, un rei democràtic.

 

Es seriosa la consulta popular que vol fer el govern municipal?

L'equip de govern de l'Ajuntament d'Olesa, IC-IUIA i el Bloc, ens ha plantejat la necessitat que hi ha, segons ells, de fer al nostre municipi una consulta popular sobre tres temes transcendentals, també segons ells, per als olesans. Són tres temes, dit sigui de passada, referents a urbanisme, per la qual cosa suposo que han renunciat a fer un nou Pla General Urbanístic. En fi, els temes de la consulta són, ras i curt: eliminar la zona ARE, conservar el camp de futbol com equipament i mantenir la qualificació agrícola de Can LLimona.

 

Vagi per endavant que sóc favorable a les consultes populars, només faltaria! I és perquè em semblen un assumpte molt seriós que no m'agrada que siguin, com aquesta que volen fer, una pantomima, una actuació de cara a la galeria, un recurs innecessari a la legitimació popular directa d'unes decisions que es podrien prendre pels canals habituals de la democràcia representativa. (De fet, si el que està en qüestio és la democràcia representativa, hi ha moltes més preguntes molt més interessants que es podrien fer a la ciutadania. Però no seguirem per aquí, que sóm gent assenyada i responsable). Reprenc el fil: deia que com que les consultes populars són una cosa seriosa, crec que han de complir certs requisits bàsics:

• Les consultes populars han de partir de la població. No crec que sigui gens seriós utilitzar la consulta popular per temes que es podien haver resolt. Això és utilitzar el poble per amagar certa incapacitat o manca de responsabilitat dels governants.
• Darrera de cada consulta hi ha d'haver una clara divisió d'opinions en els temes debatuts. En aquest cas no és així. El govern municipal compte amb una majoria qualificada que li permetria demanar la supressió de l'ARE i que la zona de Can Llimona continuï protegida, com ja ho està actualment. Potser, com a molt, podria quedar en dubte el tema del camp de futbol.
• Les consultes han de tenir una cobertura legal correcta. Es impresentable que dues de les tres preguntes superin la competència municipal i hagin de tornar a ser redactades i aprovades.
• Les consultes populars no han de servir com a tapadora de la manca de participació. Si, quasi acabat el mandat, els responsables del govern municipal s'adonen que no han complert la participació promesa, no està bé implicar a tota la població per fer veure que sí.

Els punts anteriors són aplicables a totes les consultes en general i a la que volen fer a Olesa en particular. Però, encara tinc un parell d'arguments contra la consulta municipal de l'equip de govern. El primer és que no veig ètic fer una consulta poc abans d'una campanya electoral, com si en fós el preàmbul. Em sembla una mostra de poca "finesa" política i d'un ús irresponsable de les consultes populars.

 

El segon, i final, és que em sembla una aberració política pretendre que la consulta municipal coincideixi amb el referèndum del nou de novembre. Això és no tenir gens clara la importància per als olesans, com per a tots els catalans, de decidir el futur del nostre país. No m'entra al cap que el Bloc IC-IUIA vulgui fer coincidir la pregunta que representa el fet més important de la nostra historia en tres-cents anys amb tres preguntes sobre urbanisme que es poden resoldre redactant-ne un Pla General, tal com preveu el seu programa electoral.