L'ultim patriarca

Aquest estiu he pogut llegir diversos llibres. M’ha agradat, i per això el vull comentar, un relat novel•lat, “L’últim patriarca”, de pràcticament tres generacions de magrebins que emigren a Catalunya. Explica les dificultats, les peculiaritats, però el que mes m’ha enganxat son les diferencies culturals i religioses que fan de llast per a la integració en cultures europees. La mes perjudicada: la dona. I per això es important que el llibre estigui escrit per una autora que, essent magrebí, no demostra ni odi, ni incomprensió, ni revenja cap a la seva cultura si no, crec que el llibre desprèn una súplica cap a la seva pròpia cultura per ampliar les concepcions mentals, poc a poc, i per aconseguir una adaptació de la societat de la que parteix cap a una obertura diríem mes oberta sense necessitat de perdre tradicions i costums que no contradiguin la dignitat de la persona i, sobre tot de la dona.

El juego del angel

Distret, amè. Em sembla que es el segon llibre que llegeixo de Carlos Ruiz Zafón. No he trobat gaires diferencies amb el primer. Histories ben pensades, amb un toc policial i de misteri que permeten el seu seguiment constant del llibre. Jo el trobo molt ben escrit i relatat. M’agraden les seves descripcions concises però definitòries. La lectura m’ha aportat distracció, que la necessitava molt. La lectura abans d’anar a dormir m’ha permès oblidar les cabòries de la vida diària i el llibre va dient segueix, segueix... Frases que m’han frepat: “ Toda oportunidad de negocio parte de una incapacidad ajena de resolver un problema simple e inevitable”. “Siempre encontramos a alguien culpable de nuestro infortunio o fracaso, a alguien a quien queremos excluir”. I, el final, no l’explico però sorprenentment màgic.

Sensibilitat

Tots sabem que l’antiga església d’Olesa disposava d’orgue. Ara els amics de l’Orgue i de les arts han fet un llibret per recordar la inauguració del nou i m’agradaria fer un repàs del que ha escrit cadascú. Francesc Ferrés: “...hem pogut recuperar per a la nostra vila l’orgue de tubs que havíem perdut durant la Guerra Civil dels anys 1936-1939. En Jaume Monné escriu “... que va quedar completament destruït l’any 1936. “ . En Esteve Fernández es refereix al mateix tema i exposa: “ Crec que tornar a dotar el poble d’Olesa d’un nou orgue, instal•lat a l’església parroquial, com hi havia estat des del 1556 fins al 1936, ha de ser per tots nosaltres motiu d’orgull, de joia i de satisfacció.” En Xavier Rota, tret de l’arxiu, escriu: “ Amb 266 anys d’antiguitat l’orgue de tubs de l’església parroquial de Santa Maria d’Olesa de Montserrat va ser destruït en el incendi intencionat de l’església el 21 de juliol de 1936.”

Tan sols ho reescric remarcant com pot coexistir la memòria històrica amb sensibilitat i sense ferir a ningú i sense refregar ferides. Gracies a tots.

Death in venice

He tingut la sort de poder tornar al Liceu. Fantàstica opera de Britten ben coreografiada en aquesta versió, ben cantada tant pel tenor, el baix i el bon cor del teatre. Al director Sebastian Weigle li reconec una batuta màgica: per mi aconsegueix una sonoritat impecable, una vivacitat de l'orquestra i una coordinació amb el cant sense matar-lo. Per mi broda la musica. Ara, em costa mol entendre en Britten. Començo a copsar fragments de la seva musica i espero, algun dia, aconseguir que aquest tipus de musica m'arribi al sentiment.

Bernadette

El llibre de Pep Coll, les senyoretes de Lourdes es un llibre ben redactat i sembla que esta ben documentat. No es una historia que m'hagi portat a il•lusionar-me en la seva lectura. De les histories paral•leles del llibre he anat seguint el de l’ús de les llengües minoritàries, en aquest cas el patuès, que es va perdent per que no es llengua de prestigi fins al punt que costa entendre que la Verge pogués expressar-se en aquest idioma. La novel•la busca la polèmica religiosa, però crec que tot el que exposa i les fòbies que expressa ja son arxiconegudes i no crec que afectin gaire als creients que ja fa temps entenen que l’església es imperfecte com les persones que la composen i que el perdó i el recomençar cada dia es el camí per a la perfecció individual, la convivència social i la recerca religiosa. La religió habita dins de cadascú.

Matthew Tree

La vida després de Déu. Aquest es el llibre que he acabat de llegir ara mateix. Crec que esta ben documentat i que la finalitat real del llibre es expulsar els “dimonis” religiosos del propi autor. Potser estic errat, però durant tota la lectura m’ha donat la sensació que el llibre era una excusa del autor per autojustificar-se i acabar amb els seus propis fantasmes. M’ha agradat la reflexió de Jesús Purroy, que no el conec, però m’interessaré per ell, que es defineix com ateu però amb raonaments individualistes oberts a tothom. Jo potser em definiria com a catòlic, no dogmàtic, seguint el seu esquema.

Sentiment de culpabilitat

Un bon amic m’ha fet reflexionar sobre el poder del govern del nostre país. Diu que la base consisteix en fer sentir culpable al ciutadà de tot el que passa. Comencem: De bon matí et sents culpable d’haver desobeït el teu govern per haver gastat mes aigua al dutxar-te de la que et correspon, si no ha estat la dutxa segur que haurà estat quan et rentaves les dents o per que no has apagat aquella bombeta tot just t’has acabat de vestir. Tot seguit vas a fer un cafè a la cuina i, resulta que observes dos llumetes que t’han quedat enceses tota la nit, la vermelleta del televisor i la de la cafetera. Ja has contaminat el planeta, potser aquest és un dels pocs temes, que avui per avui, no esta penat, però si culpabilitzat. Agafes el cotxe i, tot i fer grans caravanes diàries, et sents culpable de no usar el transport públic, que es el correcte i sostenible. Però no tens temps de plantejar-t’ho que ja estàs preocupat de la velocitat, no sigui que l’únic quilòmetre que pots accelerar una miqueta hi hagi un radar. No tinguis pas un accident que la culpa sempre serà teva: excés de velocitat, mal manteniment del vehicle, distracció, etc. Mai serà per el mal estat de les carreteres, la mala senyalització o la manca de direcció policial en respecte a la circulació. Ja no et dic res si, per desgracia, et empresari: CULPABLE de tot. Tots els mals de la societat son per culpa de l’empresari: l’especulació, el increment de preus, els mileuristes, la no conciliació familiar, la venda de dades, el benefici sempre excessiu, l’evasió d’impostos, l’esclavatge laboral, el monopolisme, etc.

Seguim, no dinis i beguis qualsevol substancia que tingui un sol punt d’alcohol i condueixis: CULPABLE. No, perdoni, encara no he agafat cap vehicle, es igual, presumpte culpable i ja esta.

D’exemples en podem fer un llibre: boscos, incendis, aigua, contaminació, conductes socials, etc. El important es crear i conscienciar cadascú de tots nosaltres que no complim res del que sens diu, per tant podem ser penats amb tota la força de la llei. Això permet governar amb absoluta tranquil•litat: tothom es culpable d’alguna cosa i per tant no podrà ningú reclamar res. Si reclamen, segur que els hi trobarem un incompliment i els podrem comptabilitzar. Quin drama. Destorcen la persona, la sotmeten, la culpabilitzen i, si no s’ho creu, la penalitzen.

Contràriament existeixen els governs de convenciment i d’educació. Ens eduquen i ens convencent. Aquest tipus de governs serien mes adients al segle que estem, però requereixen mes esforç i mes força moral de la gent que mana. Que complicat. Culpabilitzar es mes fàcil.