Economia

Estem fotuts, econòmicament parlant. Tothom ho comenta i ningú te la vareta màgica definitiva per solucionar la crisis mundial.
He après molt de macro economia, però jo, pobret de mi em centro en la microeconomia. Per a mi, ara, en situació d’emergència econòmica, primer crec que haig d'estructurar casa meva. Saber el que ingressem i reduir el que gastem. Reconsiderades i ajustades les despeses, tot incorporant-t’hi el creixement del euribor, passem a preveure la seguretat dels ingressos.
Dins el mon funcionarial existeix una seguretat absoluta de cobrament. Dins l’àmbit privat depenem del funcionament de les empreses a on treballem. Aquí comencen a introduir se factors externs no controlables: finançament extern, vendes, costos de producció, competitivitat, etc.
Des de el meu punt de vista, actualment treballar a l’àmbit privat es, ara per ara, com un terratrèmol en període de somnolència que saps que en qualsevol moment pot despertar i remoure qualsevol concepte de seguretat.
Incertesa, aquets es el drama de la macroeconomia passada a la família que provoca indubtablement inseguretat econòmica.
Per a casa la recepta deu ser qui dia passa any empeny.

Catalunya radio

M'ha fet reflexionar el nou anunci:''la radio que fem entre tots''. Primer depuren i netegen, un cop l'han fet a la seva mida, absolutament polititzada i dirigida, aleshores ens presenten el gran lema publicitari. Jo afegiria a veure si son capaços de fer una radio per a tots. Com diuen ara ''som-hi''.

Unitat pel finançament

Ja n’hi ha prou. Saura pacta la pròrroga de Vilanova amb la ministra De la Vega i aquest termini es incomplert, com tothom ja preveia, igual com el del propi Estatut. Mentida. Montilla ha pactat un aplaçament de l’acord de finançament pel 2009. Retard i mes i mes incompliment. Unitat de les forces catalanes. Mentida. Els primers que cedeixen: els mentiders.

El pitjor de tot plegat es que el propi Montilla haurà de gestionar la misèria econòmica que ens arriba. Fets i no paraules. Ara es el moment de demostrar com es gestiona de be, ja que no saps exigir el que es nostre vull veure com de tres pessetes en fas un duro. O dit modernament com ens dones els serveis que necessitem, sense mes diners. Sort.

Educació

El govern vol educar els infants i el jovent. Jo sempre he cregut que l’escola ensenya i paral•lelament educa i la família educa i alhora ensenya. Sembla que amb el títol “educació” ho voldria fer tot l’estat: marcar que s’ha d’aprendre i amb quins valors. Crec que el fracàs de l’ensenyament democràtic d’aquest país esta mes que demostrat i mes que certificat. Es molt trist que un dels temes mes importants de la democràcia que era, i es, formar persones, ciutadans, que entenguessin valors com la democràcia, el respecte, la llibertat, la responsabilitat, etc. I això creiem que era possible amb un nivell cultural alt que sorgiria d’una bona escola, d’una bona educació.

Ara hem de recomençar. Primer saber en que l’hem cagada, analitzar-ho be. Veure en que ens superen els països que estan millor. Concloure el que s’ha de millorar, el que s’ha de canviar i consensuar d’una vegada un model educatiu perdurable. Que requereixi ajustos, no lleis noves per a cada fase política. Hem d’arribar al objectiu de país amb ciutadans lliures, que tinguin opinió, capacitat de disposar de treball de qualitat i alt nivell cultural i social.

Hem perdut mes de vint-i-cinc anys, no en podem perdre mes.

Nazisme

M’atreveixo a aconsellar un altre llibre “El niño con el pijama de rayas” de John Boyne. Es un llibre curt de llenguatge ràpid. Argumentalment sembla que toqui el nazisme de costat. Vas llegint i aconsegueix el més valuós, tocar profundament el sentiment del lector, emocionar. A mi m’ha fet emocionar dolorosament fins el punt de veure com llàgrimes de pena i de dolor afectaven el meu rostre. Diu que el deixem llegir als nostres fills, encara no m’atreveixo però serà bo que aprengui la historia que no s’ha de repetir a través d’una novel•la que protagonitzen nens.

L’AP7

L’autopista del Mediterrani eixampla la seva capacitat amb un carril mes del Vendrell fins passat Tarragona. Aquestes obres suposen l’ampliació de la concessió administrativa. Aquestes obres suposen una sèrie de molèsties per els consumidors/ usuaris obligats a circular a 80 km/hora. L’administració amplia la recaptació multant constantment tots els vehicles que superen aquesta velocitat. Aquestes obres no han suposat cap descompte del peatge pel sofert consumidor per un servei reduït i perillós, que res te a veure amb el que se suposa ha de ser un autopista.
Ja que l’administració no ens ha tingut en compte per defensar-nos davant aquest greuge, proposo, que per el proper any no s’incrementin les tarifes per compensar al client/consumidor d’un mal servei. Si recordeu va ser fàcil demanar a renfe, adif, una compensació per les molèsties ocasionades. Ara es hora de que l’administració catalana ho faci amb temes de la seva competència. I, per la recaptació, amb els radars, de 80 a 120 km/h, s’ha fet d’or. Esteu per defensar al ciutadà-contribuent, feu-ho.

L'ultim patriarca

Aquest estiu he pogut llegir diversos llibres. M’ha agradat, i per això el vull comentar, un relat novel•lat, “L’últim patriarca”, de pràcticament tres generacions de magrebins que emigren a Catalunya. Explica les dificultats, les peculiaritats, però el que mes m’ha enganxat son les diferencies culturals i religioses que fan de llast per a la integració en cultures europees. La mes perjudicada: la dona. I per això es important que el llibre estigui escrit per una autora que, essent magrebí, no demostra ni odi, ni incomprensió, ni revenja cap a la seva cultura si no, crec que el llibre desprèn una súplica cap a la seva pròpia cultura per ampliar les concepcions mentals, poc a poc, i per aconseguir una adaptació de la societat de la que parteix cap a una obertura diríem mes oberta sense necessitat de perdre tradicions i costums que no contradiguin la dignitat de la persona i, sobre tot de la dona.