dissabte, 12 d’abril del 2008
Tannhauser
Quina opera. Em meravella Wagner. La seva musica penetra en les fibres dels sentiments i evoca amb força i contundència les contradiccions humanes que parteixen del raonament i es contraposen al sentiment. Que es l'amor plaer o virtut? Quin dilema portat a l'extrem. Dualitat entre l'home raonat que estima amb virtuositat i l'home fogós que estima amb plaer. Dualitat entre la deessa Venus i la Verge Maria. Que escollir? Raó o sentiment. Amor cast o plaer il•limitat?. Indissolublement estem lligats a raó i sentiment, aquesta dualitat es conjunta i es complementa alhora que indissociablement ens turmenta. La resposta la dona Wagner a la pròpia obertura. La sabre llegir?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Carai, no conec aquesta opera però sembla molt interessant i espero que wagner t’hagi donat la solució. Jo des d’adolescent tinc un dilema similar al que expliques es desenvolupa a l’opera que esmentes.
En vaig ser conscient quan vaig llegir Gora de Rabindranah Tagore. En aquell cas el dilema era entre l’amor o seguir com a monjo (crec recordar). Mentre ho llegia, devia tenir 13 o 14 anys, pensava que el que havia de triomfar sempre era l’amor, suposo que soc un producte de les pel•lícules americanes de l’època, i m’enfadava amb el protagonista perquè ell, desprès de molt meditar, optava per l’altra opció. Clar que el llibre no acaba pas aquí.
Des d’aleshores aquest dilema m’ha acompanyat sempre. Ara ja sé que els extrems no existeixen i que un a de cercar sempre un equilibri. Tu dius, amor virtut o plaer? Jo crec que una mica (o un molt) de tot. Clar que depèn de la situació. Si del que parles és d’aquells amors que son mal vistos per la societat, aleshores crec que tampoc ho tinc clar. No sé on posar el llisto. Si t’enamores de la que no toca, que fas? Ho situes només en el nivell platònic i poses distancia i el que faci falta. O , t’hi llences de cap i que sigui el que Deu vulgui? Tot té les seves conseqüències, en el primer cas però els afectats només són 2, en l’altra normalment més gent. I, no només gent, sinó tu, la teva integritat, la teva honestedat, la teva imatge sempre més serà dolenta: aquell que va prendre la dona un bon amic, o, aquell que va deixar la dona per anar amb aquella. Per exemple, en el primer cas, qui voldrà ser el seu amic?.
Aquest tipus de decisions no son mai senzilles. Jo continuo cercant l’equilibri, perquè si està malament estimar a qui no toca, no està malament també no ser prou sincer amb tu mateix i amb els teus? No tenim dret també a ser feliços?.
Al final és sempre una qüestió d’equilibri i, sobretot ser tu qui té la paella pel mànec, perquè sinó no hi ha dilema, només resignació.
Un que aquesta tarda no sabia que fer.
Publica un comentari a l'entrada