dijous, 8 de febrer del 2007
Pobre estatutet !
Sóc de la teoria de que el Tribunal Constitucional donarà validesa al nostre Estatut. Estic convençut que, com sempre, no buscaran l’enfrontament directe amb un territori. Tots sabem que en aquest tema els dos grans partits de seguida es posen d’acord. Jo crec que laminaran l’estatut amb subtilesa. Dirigiran la interpretació de cascun dels articles. Seran ells els que diran que vol dir cada cosa i d’aquesta manera dirigir una interpretació absolutament restrictiva de la norma. Esperem guerra frontal i hi haurà subtilesa mortal per la norma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hola tu, soc en Ricard i crec que t'has quedat una mica curt. Jo no ho sabtia fer miilor així que he agafat un article de'n F. M. Alvaro ja que ell ho resumeix molt millor.
"Resulta irònic que El Singular ens convidi a reflexionar sobre el camí cap a la independència en el mateix moment en què el Tribunal Constitucional de les Espanyes és a punt de sotmetre el nou Estatut de Catalunya – aprovat democràticament pels ciutadans - a l’enèsima prova de puresa o impuresa, a partir dels recursos presentats en contra pel PP, el Defensor del Pueblo i algunes autonomies. Em sembla prou evident que ara ens toca ocupar-nos de qüestions més urgents i potser més prosaiques que la independència, un debat que sempre interessa a qui, com jo, pensa que Catalunya és una nació amb dret a exercir la seva plena sobirania. Però parlar d’independència mentre volen tombar l’Estatut (que jo vaig votar i que tornaria a fer-ho) és com preocupar-se pel color de les cortines del saló mentre la casa se’ns crema. Té, inevitablement, un punt de fugida endavant. En un sentit ben contrari, segur que no faltarà qui argumenti que és precisament ara, quan l’Espanya centralista torna a ensenyar les dents, que cal oblidar els estatuts i emprendre la marxa definitiva vers l’alliberament nacional, a imitació de Montenegro, Lituània o Eslovènia, segons el dia i l’humor. El problema és que abans d’arribar a aquest punt ens cal fer encara molta feina. Per afermar allò bàsic i per evitar perdre el que hem guanyat en 100 anys de catalanisme.
Com a català, aspiro a la màxima llibertat, justícia i prosperitat per al meu país. Com a català que procura partir de l’anàlisi racional de la realitat, desconec quin és el camí cap a la independència i desconec també què vol dir exactament el mot independència a dia d’avui. Desitjo que Catalunya tingui el màxim poder per decidir sobre ella mateixa en el context d’un món cada cop més globalitzat. Més enllà d’aquesta premissa, no tinc cap pissarra amb el pla perfecte. I no conec ningú – ningú seriós, vull dir – que tingui un full de ruta creïble per superar el marc autonòmic amb garanties d’èxit.
El que sí sóc capaç de dir és allò que, sense cap mena de dubte, ens porta a la frustració i ens allunya de ser un país respectat, condició imprescindible per poder plantejar-nos un horitzó d’independència o, si més no, una nova forma de relació amb el conjunt de l’Estat. Poso alguns exemples d’allò que és una política en sentit radicalment contrari al nostre fet nacional i, per tant, en contra de tota possibilitat de modificar l’statu quo actual: 1. Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista; 2. Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats); 3. Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid. 4. Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla; 5. Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci; 6. Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això; 7. Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent... Podríem seguir.
La millor tradició del catalanisme és tenir un peu en el futur mentre es conquesta el present amb l’esforç quotidià, contra els adversaris de sempre, en tensió permanent amb Madrid, aprofitant escletxes per seguir endavant. Alguns prefereixen omplir-se la boca amb el mot independència mentre renuncien a fer política, que és barallar-se amb la realitat més lletja. Han perdut el nord. Recordem, més que mai, allò que deia el mestre Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.
Publica un comentari a l'entrada