Als pares sens explica que hem d’educar als nostres fills. Que els hem d’ensenyar a ser responsables, raonar-lis les coses, exposar arguments i convèncer donant el perquè de les obligacions que tenen. En han dit moltes vegades que el càstig per els nostres fills és l’últim recurs i que les sancions mes dures no aporten res i que suspenen en la seva ment el principi d’autoritat. L’autoritat s’ha de guanyar, no imposar. D’aquesta manera intentem criar personetes responsables, amb criteri, solidaris, a punt per viure en una societat civilitzada democràtica i moderna.
Aquests mateixos ideòlegs de grans veritats, quan manen ho apliquen molt diferent. Els polítics ens tracten com a nens dolents que no tenim dret a la responsabilitat. Que som irresponsables per naturalesa i per tant constantment ens han de conduir, castigar i prohibir. I sobretot ràpidament amenaçar amb el codi penal a la mà: Presó. Coaccionar-te amb treure’t la llibertat per a qualsevol cosa. No hi ha reinserció, no hi ha convenciment ni ensenyament de conductes. En tants anys d’ensenyament a les escoles en democràcia quants valors em aportat als nostres fills?, a la societat en general?. No escullen al final el camí més fàcil. Em dona la sensació que els hi agrada donar-nos la bufetada que mai donarien al seu fill.
1 comentari:
Amic Salvador, quanta raó tens en el teu escrit. Jo (el Ricard de l’altra dia) moltes vegades penso i sento com tu. Avui dia tenim unes “autoritats” que tot ho arreglen prohibint i castigant , cosa que normalment hauria de ser (crec jo) la darrera manera d’arreglar les coses. Estic convençut que en el fons el que ens estan mostrant es la seva impotència i incompetència per a donar solucions a problemes que pot ser si que són complexos, però que per això els votem perquè intentin donar respostes als problemes d’avui dia, i un dels problemes fonamentals d’avui és la manca de responsabilitat de les persones individuals. I no només manca de responsabilitat sinó també la motivació necessària per a superar els problemes del dia a dia sense esperar que els dames (administració, pares..) ens ho arreglin.
No sé si estaràs d’acord amb mi però jo considero que aquesta actitud afecta als nostres nens i joves, però també a nosaltres, els seus pares, i no només com educadors sinó com a parelles que un dia, de forma voluntària, varen decidir ser. Un bon dia t’il•lusiones i t’il•lusionen i desprès d’un temps de dedicació et relaxes i penses que demà o la setmana que ve ja parlaràs, ja quedaràs, ja estaràs per a aquella persona que un dia et va semblar que era molt important a la teva vida i que ara no saps ni com ni perquè però és per la que mai tens una estona (si ho saps llavors ja parlem d’una altra cosa que senzillament s’ha de resoldre com més aviat millor). Aleshores quan l’altra es revela i rondina és quan ens posen com una fúria, contestes malament i la responsabilitzes de tots els mals (i també, clar, li fem veure o li diem directament que no és gens comprensiva perquè nosaltres estem molt atabalats i l’altra sembla que viu en un altra món).
Vivim en un món estrany, els nostres fills volen ser funcionaris perquè no estan educats per assumir riscos. També volen tenir una casa pròpia i cotxe i moltes coses més als vint i pocs i sense gairebé cap esforç (com a molt traient bones notes en la carrera que hagin escollit). Nosaltres, però, tampoc som un gran exemple, els donem gairebé tot el que volen sense massa esforç i com t’he dit abans intenten que la “resta” funcioni per inèrcia i sinó és així donem la culpa a l’altre, (que, segur, alguna culpa en té) sense pensar seriosament que el nostre “abandó” també n’és una part important.
Ho sento, avui tinc un dia especialment crític pel que fa a les relacions de parella
Publica un comentari a l'entrada