Les persones som egoistes per naturalesa. Tendim a pensar que el que ens passa a nosaltres, els desenganys que patim o les dificultats que ens anem trobant pel camí, són el pitjor desastre del món. Que als altres això no els passa, que els altres aparenten una felicitat quasi prohibida i que nosaltres només fem que caure en la nostra pròpia tristesa, sentint-nos dèbils i potser per sentir-nos menys culpables, excusem la nostra desgràcia dient que la vida és molt injusta.
Però a mesura que ens anem fent grans, veiem que la nostra realitat és aplicable a tothom. A la nostra mare, al veí de baix, a l’avi que ens trobem a l’ascensor o a la dependenta del supermercat de la plaça. Tothom pateix desgràcies, tothom se sent indefens, tothom passa etapes en què voldria que la terra se l’emportés i la majoria d’ells acaben aprenent que l’única diferència entre tots nosaltres és com enfrontem el problema. Amb quins ulls ens el mirem i com de forts som davant les adversitats perquè això és l’únic que demà ens farà sentir eufòrics. Saber que tot el que hem aconseguit ha sigut perquè ens hem aixecat després de mil derrotes. Perquè equivocar-se és viure. És gaudir. És aprendre. És fer-te gran.
Quan ens trenquen el cor o quan patim algun desengany, sentim que res del que ens puguin dir serà un consol. El món segueix rodant i no ho podem entendre. Com pot ser que els altres tinguin aquest somriure de felicitat immaculada quan nosaltres no tenim ni la força ni la moral per aixecar-nos del sofà?
Quan passem etapes fosques o quan no som feliços sembla que el demà no ens hagi de donar res. Els dies costen de passar perquè no hem assumit el dol, la pèrdua, la tristesa. Tendim a idealitzar la persona que ens ha fet mal perquè hi vam creure cegament i ho tornaríem a fer mil vegades més perquè aquesta és la nostra naturalesa. Confiar. Entregar-nos. Patir. Deixar-hi mitja ànima i tornar a estimar.
Però l’endemà sempre arriba i amb el pas dels dies et vas adonant que sempre surt el sol. Que si penses en lo infeliç que ets, encara ho seràs més. Que capficar-te i obsessionar-te gaire en el que no tens i trobes a faltar només et servirà per amargar-te i tancar-te més en tu mateix.
A vegades, va bé equivocar-se una i una altra vegada per aprendre que el camí es camina. Que ningú és imprescindible, que la felicitat és instantània i que tot està dins teu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada