Manifestació

Dissabte hi era. Hi eren els meus pares i algun germà. Hi vaig trobar amics i coneguts. Tots amb una idea al cap: Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de falta de respecte, de manca de consideració, de despropòsits, d’indignitat, de falsedats, de mentides, de prendre’ns el pèl. Volem tornar a aixecar el cap, a ser nosaltres mateixos, a que no ens diguin que hem de fer qui no ens entén ni ens vol entendre. A decidir, ja som grans, ja fa segles que som grandets.

En comptes d’una manifestació va semblar una ocupació dels carrers de Barcelona. Ni bellugar-nos duran mes de dues hores. Un clam clamorós que ha d’escoltar, no ja Espanya perquè no te orelles qui no vol sentir, sinó Europa i el món sencer.

Jo potser no ho veure, el camí a la independència és llarg i dur. Ens costarà i serà dolorós, però desprès d’ahir si que puc creure que la meva filla gaudirà d’un país: Catalunya.

I, per part nostra, no cedim... siguem dignes del nostre pais.

Endavant

He tornat a aixecar el cap. Desprès de la decepció de la setmana passada amb la sentencia del Tribunal Constitucional, que vaig exposar al bloc del dia dos de juliol he tornat a mirar endavant. Necessitava una guia per saber com després de tant treballar i lluitar, no decaure i trobar un far que indiques com tornar a començar i si valia la pena.

Diumenge vaig assistir a la Universitat d’estiu d’Unió Democràtica i, realment em va servir per reenfocar el meu deprimit punt de vista.

Tan sols puc transcriure les frases que mes em varen motivar de JA Duran: La indignació ha d’anar “acompanyada d’una capacitat de reacció constant i de treball”. Catalunya “ha sobreviscut per fortalesa i perseverança, per ser una nació i per la capacitat d’esforç i d’excel•lència”. “El nostre deure és treballar per la dignitat de Catalunya en tots els àmbits”. “Si fóssim forts i respectats res d’això hauria passat”.

“Hem de treballar com mes aviat millor perquè Catalunya sigui una nació forta, cohesionada, ambiciosa, competitiva, amb voluntat d’anar mes enllà i de lluitar per el nostre futur nacional. Això s’aconsegueix picant pedra, la pedra de l’esforç diari.”

“Hem de portar tots plegats, en tots els fronts, la qüestió de Catalunya al cor d’Espanya” i, jo afegiria: ja no serem més la solució per espanya, serem el problema, en cada tema, en cada ocasió, llança punxeguda al cor d’espanya.

Actituds

Quan quelcom inicia un mandat, en qualsevol organització i/o empresa, es normal que vulgui distanciar-se i diferenciar-se de les persones que anteriorment dirigien el mateix estament i vulguin marcar característiques pròpies a través de les seves primeres actituds, decisions i/o declaracions.

Fa pocs dies, el nou president del Barça, va fer el discurs d’assumpció del càrrec, en tres idiomes, incloent-hi el castellà i l’anglès. Si ho va fer per marcar distancies amb el president anterior, te, per part meva, perdó. Si ho va fer per marcar decisió ideològica de cap a on anirà l’ús institucional de la llengua catalana, anem, des de el meu punt de vista, cap enrere. No em cap al cap un discurs de proclamació d’un president de qualsevol entitat catalana multilingüe. Quan podrem entendre que no es deixa de ser universal per la llengua que uses???? Quan podrem entendre que podem ser universals, com a club i com a poble, sense deixar de ser catalans ??????

Marcar diferencies amb l’antecessor hauria de ser sense odi ni rancúnies. Les dues primeres decisions de la no Junta son: Retirar la medalla d’honor i manifestar la crítica a la rescissió del contracte del gerent de l’entitat. Crec que, si ho trobava adient, podia haver pres la mateixa decisió, sense ser necessari a la primera reunió, es podia haver suspès la categoria de soci d’honor amb categoria de president d’honor i deixar la decisió final a una propera assemblea de compromissaris. O, altres opcions, que segur que n’hi ha i que no deixessin entreveure revenja.

En el tema de gerència, tard o d’hora, sabrem que cobra el nou gerent i la clàusula de rescissió pactada. I, no crec que sigui molt diferent, o pensem que les persones amb vàlua, no cobren ????????

Mal peu d’entrada, però com hi ha cent dies de gracia, i el que interessa és que tota l’entitat vagi sobre rodes, sobretot en resultats esportius, ho deixem com a critica a un mal començament, amb possibilitats de rectificar, i sobretot ànims per seguir amb un barça únic.

Estatut

Desencoratjador. Si el que varem votar ja em va sembla de mínims, un cop retallat per Madrid. Si l’únic estatut que ens podia portar cap a la independència era el que va sortir del Parlament de Catalunya. Si les esperances ja les varem situar sota mínims. Ara un cop retallat reinterpretat i escapçat que hem de fer? Si, aniré a la manifestació, clar que si, es com el dret de pataleta. Però no en tinc prou. Vull mes.

I, no se pas com. Sense violència no veig camí cap a l’autodeterminació del meu país. Se que no ens volen i soc conscient que no ens deixaran marxar.

Tornar a negociar, tornar al peix al cove, tornar a esperar que no tinguin majories a les Corts Espanyoles per anar pidolant competències i marges de poder econòmic, financer i polític, ja em cansa. No n’hi ha prou.

I no hi veig sortida. Tan sols seria possible si els partits catalans tinguessin tots un mateix patró catalanista. Però quan tens partits politics, sobretot PP i PSOE, a casa, que et diuen que tan sols han retallat una miqueta, que ja l’usarem, que alguna coseta en sortirà, que no n’hi ha per tant, etc, etc. Que nassos s’ha de fer?.

Tinc necessitat de que algú m’indiqui camins de sortida d’aquest atzucac. Gracies