Insidia

L’insidia es la facultat que te algú per crear maranya en contra d’alguna cosa o persona. Generalment l’insidiós es una persona sense categoria voluntarial personal, carregada d’enveges, de falsos estereotips, de veritats còmodes i sobre tot sense capacitat d’autoesforç, d’automillorar.

Si te’ns empenta, força, idees i voluntat et veus capaç d’aconseguir qualsevol cosa, de millorar les existents , i fins i tot, de transformar la realitat. No hi cap l’insidia, no hi ha temps, no es necessita per que els objectius son clars, et cal esforç, ganes i voluntat que no es pot perdre en vanes guerres insidioses.

L’insidia té una característica pròpia i es mol subtil: Es com un riu soterrani, va fent mes grossa la cova sense que es noti i sense que la cova s’ensorri per que l’insidiós ha de treure benefici indirecte. No l’interessa ensorrar-ho tot, no l’interessa per que sap que no es capaç d’assumir les regnes d’idees, canvis, transformacions, responsabilitats, etc. Son gent que en diem de tirar la pedra i amagar la mà.

Quan a l’insidiós se li en va la mà i, a desgrat seu, es descobreix, aleshores guanya, puja de categoria i se’l pot anomenar traïdor. Fa mes de dos mil anys als traïdors tenien remordiments i es penjaven amb una corda al coll. El que sorprèn, es que avui dia, es senten herois, pensant que han transformat no se que, quan a la fi l’aconseguit es destroçar. Son gent de terra cremada.

El que ja no m’entra al cap es la valoració social de l’insidiós i del traïdor. La valoració social de la gent que juga a Brutus en comptes de donar la cara. No entenc les glories que se’ls hi canten, les gracies que se’ls hi riuen i el magnànim crèdit que se’ls hi dona.

Potser soc d’un altre temps i d’un altre món. D’un temps i d’un mon on es valorava la noblesa i sobretot el que en dèiem donar la cara, anar de cara, assumir responsabilitats, esser fidel als teus i respectar les persones. Altres temps, altres mons, altres societats, altres persones.